Irlanda, Finlandia. Nosaltres no som d’eixe món

Màrio Sasot

Rètol d’un carrer escrit en bilingüe (Gaaèlic i Anglès) a Dublin (Irlanda). Foto: Irene Sasot

Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair  el sacrosant precepte de que “Llengua oficial no hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.

I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Unidas Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès  Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.

Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.

Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms els carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.

L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment  a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.

Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.

Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc.,  apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.

Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).

En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la poblacióestan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest. Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels  llocs on aquesta llengua és predominant.

Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.

Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l’únic poble indígena reconegut a l’àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones

A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami  kolt i el sami d’ Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami  kolt i el sami d’ Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami  kolt i el d’ Inari van estar a punt d’extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a   reimplantar-los entre les generacions més joves

Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a  protegir i difondre  la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.

Pirita  Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions  i membre, amés, de Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que “ «molts pares, als anys 80,  pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida.

Tanmateix  avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.

Inari és també la seu de  Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de Natura, inaugurat el 1998.

Fora dels llocs autòctons, Yle, l’Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una  programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l’estil de Netflix anomenat  Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.

Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.

Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d’haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l’última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».

Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l’Escola d’Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’ entre set i nou anys  que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.

Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.

Centre Cultural Sami “Sajos” a Inari (Lapònia finlandesa) Foto: Terhi Tuovinen

Ha mort Magda Gòdia, alcaldessa de Mequinensa.

Fallece Magda Godia, alcaldesa de Mequinenza por el PSOE - El Periódico de  Aragón

Aquest dissabte matí  ens ha colpit la notícia de que Magda Gòdia Ibarz, alcaldessa de Mequinensa des de l’any 2003. moria  a l’edat de 68 anys després d’una llarga i dolorosa malaltia. Ja en els  inicis de l’agreujament del càncer que ha acabat finalment amb la seua vida, en març  d’ enguany , ens escrivia uns dels seus últims articles felicitant-nos pels 20 anys assolits per la nostra revista i animant-nos a continuar amb el mateix entusiasme de sempre.

Magda ha estat sempre una dona molt activa i lluitadora, que sempre ha mostrat un tacte entranyable i exquisit amb tothom, la qual cosa l’ha ajudat  a unir forces entorn de projectes que han dinamitzat i donat vida i força cultural a la seua localitat.

Va fer la carrera de Magisteri a Saragossa i exercí de mestra en el Col·legi Santa Agatòclia del seu poble entre 1978 i 1992. Des de 1991 ocupava ja càrrec de regidora a l’Ajuntament de Mequinensa exercint diferents responsabilitats relacionades amb la Cultura i en 2003 va ser elegida Alcaldessa. Ha estat membre del Consell Comarcal de la Comarca del Baix Cinca entre 2007 i 2014, ocupant les presidències de la Comissió d’Hisenda, Desenvolupament,Règim intern i Especial de Comptes, i va ser diputada provincial per Saragossa de 2013 a 2015.

Defensora activa de la dignificació i promoció de les llengües pròpies i en concret del català d’Aragó i de la figura de l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada, va allotjar molts esdeveniments  dirigits a promocionar  la figura i estudiar l’obra de l’autor mequinensà, al qual  va dedicar una ala  del Museu d’Història de la Vila que va impulsar. També donà suport a  diferents activitats científiques a l’entorn del  Català i ens acollí en  les dependències del Museu en una de les darreres reunions del Consell de Redacció de Temps de Franja.  

Va formar part, durant la passada legislatura, del gabinet tècnic i assessor de la conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó. A més cal destacar la seva llarga trajectòria en el camp de l’associacionisme cultural de la localitat, com a fundadora  i membre actiu de l’Associació “La Dóna” i del Grup de Recerca “Coses del *Poble”. Va posar en marxa el Grup de Teatre “Garbinada” i el taller de lectura de textos literaris “La Dóna”, que coordinava.

Durant el seu mandat com a alcaldessa de Mequinensa cal destacar també la lluita en defensa de la mineria i per la restitució del Camp Municipal de Regates amb l’eliminació de fangs  provinents del desaiguat del pantà  de  Barasona, la creació dels nous regadius i la posada en marxa de projectes com ”L’Espai jove”, el centre d’oci alternatiu juvenil pioner en el Baix Cinca, els Museus de Mequinensa i l’alberg “ Camí de Sirga”, la futura Residència de Persones Grans i Centre de Dia, el Centre d’Estudis Jesús Moncada o la declaració de Festa d’Interès Turístic d’Aragó de les Festes de Sant Blai i Santa Àgueda.

L’Ajuntament de Mequinensa ha decretat tres dies de dol oficial i la suspensió de tots els actes. La missa funeral es celebrarà, probablement demà diumenge, a l’Església de  l’Assumpció. Tota la Corporació Municipal  va mostrar  “el seu profund pesar per la pèrdua i ha destacat la seva dedicació durant més de tres dècades al servei dels seus veïns”, i la Direcció General de Política Lingüística, des del seu web “Llengües d’Aragó” dedicà un record a Magda Gòdia “gran dinamitzadora cultural, defensora de la seua llengua catalana i impulsora, des del seu poble, del reconeixement de l’obra i la figura de Jesús Moncada”.

Magda Gòdia estava casada amb el mequinensà José Algueró, era mare de dos fills, Álvaro i Clara, i tenia dues nétes.  Son germà gran, Miguel Gòdia, també militant del PSA-PSOE,  va ser governador civil d’Osca i president de la CHE.

Una mágica “Nit de Joglars” homenatjà l’Àngel Villalba a Saragossa

Luis Felipe Alegre, Màrio Sasot, Merxe Llop, José Ignacio López Susín, Àngel Vergara,

Marià Álvarez

El passat dijous 10 de juny va tindre lloc al Centre Cívic Delicias de Saragossa la segona jornada de les Nits de Joglars que organitza, des de fa 25 anys, tots els dijous de juny, el rapsode i promotor cultural, Luis Felipe Alegre.

El primer dijous, dia 3,  va estar centrat en la llengua aragonesa y aquest últim  va estar dedicat principalment a la llengua catalana dins de l’Aragó, a l’hora que retia homenatge a la figura i la trajectòria del cantautor favarol Àngel Villalba que presentava dins d’aquest marc inigualable el seu darrer llibre L’adéu del cantautor.

Els actes començaren a les sis de la tarde amb un col·loqui sobre la «Creació aragonesa en català«, amb la participació de  Mario Sasot, presentat com a “professor i estudiós de les manifestacions culturals de l’Aragó catalanoparlant” , Ángel Villalba, “poeta i cantautor”, i Merxe Llop, “professora i escriptora, guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2020, els quals van estar acompanyats pel Director General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, Ignacio López Susín, i de Luis Felipe Alegre, coordinador del cicle.
Sasot glosà l’eclosió literària i musical que sorgí a la Franja als anys 70 del segle XX al caliu dels moviments vindicatius per la dignitat de la llengua i el naixement de les associacions culturals, on escriptors com Moncada i cantautors com el mateix Villalba i Tomàs Bosque en van ser pioners a l’hora fer cultura cantada i escrita en la seua llengua.

Merxe Llop donà unes clares pinzellades de les característiques de la llengua de Villalba (“clara, senzilla i punyent”) i analitzà l’estructura i continguts estilístics i temàtics dels poemes de L’adéu del cantautor.

L’Àngel rememorà els seus inicis com a cantautor, allà per l’any 68 a Barcelona, en el marc de les lluites obreres i el món llibertari i el seu esperit rebel “contra el normativisme lingüístic excloent d’alguns sectors catalanistes y contra el xapurriadisme d’alguns sectors de l’Aragó”.

Després d’un animat i interessant col·loqui entre el públic i els ponents, a les 8 de la tarda començà a sala d’actes principal del Centre Cívic la sessió musical. L’obrí la Chaminera, duo format per María José Menal i Ángel Vergara, que va oferir un recorregut per les llengües del cançoner aragonès en aquesta llengua, en castellà i en català, tot en un to íntim i càlid que despertà l’emoció i el respecte del públic.  

A continuació, un veterà i entusiasta animador cultural de les nits saragossanes, anomenat popularment Rodo, delità el públic  amb la recitació d’uns poemes en gallec i castellà de, i dedicats, a Rosalia de Castro.

Després, Joan Artigas Armal, resident a Sant Cugat, amb arrels a Xiprana (Casp-Baix Aragó) i amic de l’ànima de l’Àngel Villalba va combinar un repertori de poesia cantada amb lletres d’autors catalans com Gabriel Ferrater, cançons d’autors aragonesos com Labordeta, Carbonell i La Bullonera i un parell de peces del propi Villalba.

Finalment, el trobador de Favara, més de cinquanta anys a sobre dels escenaris, agarrà el seu instrument, seu híbrid de guitarró y timple canari, i tocà quatre des seues cançons més populars que arrencà els aplaudiments d’un públic entregat i aixecat dels seus seients.

Un eixam de cançons i de llengües que deixaren un dolç sabor de mel a totes los assistents, que ompliren de gom a gom la sala.

Exposició Aragó 3 L

Paral·lelament als debats i les activitats artístiques i musicals de les Nits de Joglars, durant tot el mes de juny, es pot visitar als passadissos de la rotonda del mateix Centre Cívic Delicias la mostra  «Aragón 3L. Les nostres llengües». Aquesta exposició està formada per vuit panells en els quals s’explica la realitat dels parlants de la nostra comunitat, recorrent la història de l’aragonès i el català d’Aragó fins a l’actualitat. La producció i dinamització de l’exposició està a càrrec del grup “La chaminera en-cantada” format, com és fàcil endevinar,per María José Menal i Ángel Vergara, sota el patrocini de la Direcció General de Política Lingüística i ha viatjat durant el present curs per centres educatius i institucions de tot Aragó, havent començat el seu recorregut a la ciutat de Barcelona.
Es poden consultar  els continguts de l’exposició al web «Aragón3L. Les nostres llengües»

By masdebringue Posted in CULTURA

Àngel Villalba presenta el poemari ‘L’adéu del cantautor’ a Saragossa

Àngel Villalba

El proper dijous, 10 de maig, a les 6 de la tarda, tindrà lloc a les dependències de Centre Cívic de Delicias de l’avinguda de Navarra de Saragossa la presentació del poemari de l’Àngel Villalba L’adéu del cantautor, un recull de poemes i cançons que el músic i escriptor de Favara va compondre majoritàriament durant el confinament per la pandèmia.

L’acte s’emmarca dins del cicle artístic “Nits de Joglars” que organitza l’Ajuntament saragossà i coordina el rapsode saragossà Luis Felipe Alegre. Habitualment (des de fa 15 anys) aquest cicle es celebrava al parc de les Cantonades del Psiquiàtric, també al barri de Delícies.

Acompanyaran el cantautor en la presentació los professors i escriptors franjolins Merche Llop i Màrio Sasot.

Posteriorment, a partir de les 8 del vespre, a la sala principal del Centre Cívic, Villalba obrirà la part musical amb algunes de les seves cançons més clàssiques composades al llarg de més de 50 anys de trajectòria. La sessió seguirà amb l’actuació del seu amic, el cantautor barceloní amb arrels a Xiprana, Joan Artigas, que interpretarà poemes musicats d’Espriu, Ferrater, Carbonell, Labordeta i del propi Villalba.

Completaran la vetllada les actuacions del duo saragossà La Chaminera (Ángel Vergara i Maria José Menal), que oferiran temes populars en les tres llengües d’Aragó, i de l’activista cultural Rodo, que recitarà poemes de Rosalía de Castro.

Estrena a Saragossa d’un documental sobre Elvira de Hidalgo

Vicky Calavia y el director de Cultura del Gobierno de Aragón, Víctor Lucea, en el estreno junto a una Elvira de Hidalgo muy especial. / DGA

L’actriu i cantant Ana Zurita, fent d’Elvira de Hidalgo en el foto call previ a la projecció del documental

El passat dimarts 18 de maig es va presentar a la sala d’actes de l’edifici de la Caixa Rural d’Aragó de Saragossa el documental Donare la divinità de la productora i cineasta saragossana Vicky Calavia, dedicat a la figura i la trajectòria artística i professional de la cantant d’òpera nascuda a Vall -de- roures, Elvira de Hidalgo.

El documental ha estat finançat pel govern d’Aragó, l’Ajuntament de Saragossa, la Corporació Aragonesa de Ràdio i Televisió i la Caixa Rural,.que va cedir les dependències del bell casalici decimonònic de la seua seu del Cosso saragossà per al rodatge d’algunes escenes musicals i les entrevistes a diferents experts en la vida i l’obra de la prima dona  i gran soprano de coloratura matarranyenca.

El material cinematogràfic, de 55 minuts de duració, recorre els diferents espais geogràfics i els principals escenaris on transcorregué la vida de la Hidalgo (Vall-de-roures 1891- Milan 1980): Barcelona, Vall-de-roures, Milan, Nova York i Atenas, on va ser mestra en el conservatori i després professora i consellera artística personal de Maria Callas) etc.

Com a fil conductor de la seua biografia Vicky Calavia utilitza fragments d’entrevistes a persones que van conèixer a la diva, com la seua neboda – neta, Elvira Sala Rodríguez, i a estudiosos i coneixedors de la seua feina com la doctora en Musicologia Pilar Gallifa, que ha estat fent la tesi sobre Elvira de Hidalgo i aporta importants dades sobre actuacions i etapes de la vida de la cantant gairebé desconegudes fins ara. També surten entrevistats periodistes com Plàcido Serrano, Anton Castro i Lola Campos, el professor de música Juan Villalba y el director de la Fundació ‘Vall-de-Roures Patrimonial’, Manuel Siurana.

Junt amb les entrevistes, el documental ofereix gravacions antigues en discs de pissarra i fragments de vídeos i fotografies d’època de la Hidalgo, tot això mesclat amb recreacions actuals de temes habituals en el repertori de la soprano aragonesa interpretades per l’actriu i cantant Ana Zurita i la pianista Clara Gil.

El conjunt esdevé un producte summament atractiu, àgil i didàctic que es segueix amb gran interès i emoció, i aporta a l’espectador una visió polièdrica d’una vida apassionant i una personalitat desbordant, no exempta de contradiccions i daltabaixos, com va ser la d’Elvira de Hidalgo.

 El documental es presentarà a una de les sales del teatre del Liceu, a  Barcelona a finals de juny, en una data encara per concretar.

Cartell del documental

La Universitat Ricardo Palma de Lima publica un estudi sobre Esteve Pujasol

Portada del llibre

MàrioSasot

La Universitat Ricardo Palma de Lima (Perú) ha publicat en la  seua editorial acadèmica l’obra Esteban Pujasol, un fisiognomista en la España del Siglo XVII, de l’historiador de la Psicologia i professor universitari saidinès Virgili Ibarz.

Ibarz ja va fer una primera aproximació al pensament d’aquest original científic, astròleg  i pensador espanyol, nascut a Fraga, seguidor entre altres de les teories fisiognòmiques de la medicina hipocràtica i Aristòtil, en l’opuscle El pensament d’Esteve Pujasol,editat per l’I.E.B.C. a la col·lecció La Sitja número 8, l’any 1991.

La publicació d’aquest segon treball, més aprofundit i contextualitzat que el primer, ha estat fruit de l’afany personal i professional del director d’aquesta Editorial Universitària peruana, el catedràtic de Psicologia Ramón León, interessat en les teories que relacionen la imatge corporal de les persones amb el caràcter i la personalitat d’aquestes.

En el pròleg que fa Ramón León en aquesta edició del llibre d’Ibarz, el professor peruà defèn que les teories de Pujasol, que relacionen determinades fesomies, formes de moure’s i de caminar d’algunes persones amb comportaments anòmals i fins i tot delictius, mantenen,tot i els trets arcaics i acientífics d’algunes d’elles, una vigent connexió amb la realitat actual.

Saber qui és i com és l’altre- diu el doctor León– s’ha acabat convertint avui dia en un assumpte de seguretat nacional. Passaports biomètrics, registre acurat d’antecedents de viatges abans d’emetre un visat de turisme, aparells instal·lats en les duanes que són trànsit obligat per a viatgers i equipatges…Tot això, que té els seus orígens en la tragèdia del World Trade Center en el 2001, s’ha convertit avui en una pràctica normal en tot el món,a través de la qual l’estat ens vigila i nosaltres (enmig de la pandèmia COVID)ens vigilem recíprocament.”

El llibre de Virgili Ibarz comença amb una introducció històrica de les diferents teories fisiognòmiques, des de Pitàgoras (segles VI i V a.C.), Polemó de Loadicea (segles I i II d.C.), Porfiri (segles III i IV d.C.), fins a l’època contemporània de Pujasol (seglesXVI i XVII). Cal destacar dins d’aquells teòrics pioners d’aquesta disciplina a Aristòtil,el qual van influir decisivament en les teories fisiognòmiques d’Esteve Pujasol a través de les lectures dels textos del filòsofs clàssics grecs que Pujasol va fer en les traduccions a l’àrab dels textos originals realitzades per metges i filòsofs musulmans al llarg de l’Edat Mitjana.

En opinió de Ibarz, el llibre de Pujasol El Sol solo y para todos Sol, de la Filosofía sagaz y Anatomía de Ingenios, “no conté gaires teories originals sobre Fisiognomia en relació a les que s’havien consolidat durant l’Edat Mitjana i manca de la profunditat i sistematització teòriques d’un Huarte de San Juan en la seua obra Examen de ingenios para las Ciencias. Pujasol ha estat considerat pels historiadors de la psicologia i la medicina més un divulgador que un teòric.”

Una altra part important del llibre d’Ibarz és el segon bloc temàtic, on fa una detallada i acurada anàlisi de l’obra de Pujasol esmentada més a dalt, on tracta d’esbrinar els objectius que motivaren la seua escriptura tenint en compte els condicionants i prevencions que tindria en l’any de la publicació (1637) el seu autor, un prevere catòlic, per a obtenir l’aprovació  del qualificador de la Inquisició d’aquells temps obscurs.

Continua en aquest apartat fent una descripció minuciosa, capítol rere capítol, dels continguts de l’obra de Pujasol, amb tota una llarga i interessant casuística d’exemples i tipologia de casos humans, la seua interpretació per part del’autor fragatí i els seus consells i valoracions mèdiques, ontològiques i relatives a les conductes individuals.

Per a Ibarz, l’objectiu principal del tractat de Pujasol és determinar l’anatomia de l’ingeni, concepte que per a aquest últim “no és altra cosa que una habilitat de l’ànima per a poder fer-se valer”.

En les últimes pàgines hi ha un interessant llistat d’autor i personatges, que van marcar la vida, els antecedents, les influències i els seguidors de Pujasol en l’àmbit filosòfic i científic. Tot plegat afegeix un valor didàctic i divulgatiu a aquest interessant treball.

Una obra, en definitiva, que obliga a mirar enrere per a comprendre l’interès que encara avui dia hi ha, en les nostres societats avançades, envers les relacions entre els trets morfològics dels humans  i la seua psicologia i comportament.

Merxe Llop rep el premi Guillem Nicolau

El lliurament dels premis literaris i de reconeixement al món del llibre que habitualment atorga el govern d’Aragó, on la nonaspina Merxe Llop Alonso va rebre el “Guillem Nicolau 2020 per la seua novel·la  Silvertí , va tindre un format, uns continguts i uns sentiments força especials, ben diferents als d’altres anys, degut a la pandèmia.

La cerimònia, que tingué lloc al museu “Pablo Serrano” de Saragossa (IAACC) el passat 12 de març, es va caracteritzar per l’escassa afluència de públic (una trentena de persones entre premiats, familiars i amics, autoritats i mitjans de comunicació, seguint unes estrictes mides sanitàries)  i per la seua “mobilitat”.

La comitiva es va anar desplaçant pels diferents espais del museu on està instal·lada, l’obra permanent del geni de Crivillén per a fer-ne  entrega dels premis als diferents guardonats.

Així, amb el director de l’IACC Julio Ramón fent d’amfitrió i mestre de cerimònies d’una peculiar visita guiada, es van lliurar, a la sala baixa on s’exposen les escultures  del projecte del salt de l’aigua de Aldeadávila, els diplomes acreditatius dels premis al llibre millor editat de l’any 2020 i a la trajectòria d’un professional del sector del llibre. A la sala de la mostra permanent de Pablo Serrano es va atorgar el premi de poesia “Miguel Labordeta”. El tercer escenari va ser la planta mitjana de l’edifici on es van lliurar els premis “Arnal Cavero i “Guillem Nicolau”. Finalment, a la planta més alta del museu, el conseller d’Educació, Cultura i Esport del govern d’Aragó Felipe Faci va concloure l’acte fent una breu glosa i elogi de tos els premiats.

Per la seua banda, van fer lliurament dels diplomes i de la presentació individualitzada dels guardonats  el director general de Cultura, Víctor Lucea, i el de Política Lingüística, Ignacio López Susín.

De la guanyadora del premi de Literatura en Llengua Catalana “Guillem Nicolau 2020”, aquest últim va dir que Merxe Llop era“ una persona molt implicada des de sempre en la defensa del català d’Aragó “ i que el seu ofici de mestra li esqueia perfectament en el sentit més ampli i genuí de l’expressió  com a divulgadora d’uns valors solidaris a través de la seua trajectòria professional  i com a difusora de la seua cultura i llengua maternes”.  De la novel·la premiada, Silvertí , López Susín recordà els arguments del jurat, el qual va destacar “ la  creació d’una trama sòlida i coherent, actual i a l’hora lligada al territori, i que fa evolucionar al lector al ritme que marquen les estacions de tren en el qual viatgen els protagonistes, reconstruint la seua història al caliu del dolor familiar que els uneix de manera afectiva i efectiva”.

Merxe Llop va agrair al Jurat i al Govern d’Aragó la concessió del Premi i recordà amb nostàlgia les diferències quant a  quantitat de públic, d’ambient i d’estat d’ànim en general, entre la concessió del seu primer Premi Nicolau fa deu anys i aquest, degut a la maleïda pandèmia de la Covid. Recordà que “durant tota la meua vida, allà per on haig passat he deixat el rastre de la meua llengua i de la meua condició d’aragonesa” i afegí que per a ella “escriure ha estat sempre una necessitat i un plaer”.  Segons explicà l’autora, un dels motius principals d’escriure aquesta novel·la va ser “la necessitat de traure a la llum uns fets horrorosos succeïts durant la guerra Civil al meu poble perpetrats pels dos bans enfrontats”.

Pel que fa als altres guardonats, el premi a la millor obra editada va recaure en “The scarecrow- El espantapájaros, una original obra bilingüe amb un format on s’inclouen les noves tecnologies, editat  per Libros de ida y vuelta.  El premi a la trajectòria professional dins del sector del llibre va ser per a la llibreria Castillón, de Barbastre,  oberta en 1927. El guanyador del “Miguel Labordeta” de poesia va ser per a César Ibáñez Paris, pel seu transgressor i original poemari Conjugar, i l’Arnal Cavero de literatura en aragonès va recaure per primera vegada en una traducció, en aquest cas dels Quinti Horatii Flacci Emblemata, a càrrec de Miguel Martínez Tomey, el qual animà el Govern regional “a no deixar mai de donar suport a l’aragonès i al català a l’Aragó, que cada cop estan més necessitats de protecció dins d’un món globalitzat”.

Merxe Llop

“Dat pel sac”, un pot petit d’essències poètiques

(Comentari en torn l’últim poemari d ‘Hèctor B. Moret)

Ja fa uns anys que el poeta Hèctor Moret (Mequinensa, 1958) va anunciar, primer confidencialment al traductor, editor i crític literari Esteve Betrià i després a un públic més ampli a través de mitjans de prestigi urbi et orbe en la seua àrea d’influència com ara la revista Temps de Franja, que la seua etapa com a poeta s’havia acabat.

De fet, el títol del llibre que replegava tota la seua producció lírica en edició bilingüe català- castellà, portava un títol prou evident i expressiu: Camp clos (Prensas Universitarias de Zaragoza. 2006).

Però la vida i el fluir poètic continuen i Moret (la cabra tira al mont, que dirien a Fraga) no va poder evitar escriure a sovint més versos dedicats als seus amics, poetes o escriptors en general als quals admira, homenatja i en fa sovint una mena de paràfrasi. Altres camins  no s’ha pogut negar, a aportar els seus sentiments fets ritme i musicalitat a revistes com l’aragonesa Rolde.

La majoria dels poemes de Dat pel sac apareixen per primera vegada impresos dins d’un poemari de l’autor mequinensà, tret dels dos primers, inclosos en l’apartat intitulat “Quadernet d’exercicis complementaris”, del recull Temps pervers (1999), recopilats també, “a tall de coda” en Camp clos.

El títol d’aquest recull, més enllà de les seues inevitables connotacions eròtiques i escatològiques del termini , tenen per a mi alguns significats més especials i profunds.

El mot “dat” assenyala l’empremta personal de la generositat de l’autor que ha donat el seu temps durant molt més de mitja vida per la cultura i la llengua catalanes de la Franja, així com de la seua perenne disposició a ajudar els seus amics, investigadors, escriptors i dialectòlegs en feines de les quals és un veritable i consumat expert.

I “pel sac” evoca el títol del seu poemari Al cul del sac trobarem les porgueres (València.1993),.un mot aquest últim que fa al·lusió a la brossa que queda al fons del sac del blat o la civada després de destriar el gra de la palla. Metafòricament, tal volta l’autor vol representar amb eix títol la solada que queda amb el pas temps, dins del cor, els sentiments i la memòria íntima de les persones un cop el vent de la història ha esborrat la lleu bromera de les coses insubstancials.

El que queda doncs, en aquest llibret excèntric i extemporani (fora de temps). és la quintaessencia del que ha estat lo millor de la poesia de Moret en més de quatre dècades.

Segons l’autor, el títol evoca sense voler el nom del grup artístic “Dau al set” que a la vegada ens portaria a un altre poemari moretià, “Parella de negres” (Columna, 1988) on el joc i l’atzar confluirien.

En els primers poemes d’aquest opuscle “Blavosa nit” i “A tots los morts, morts a totes les guerres”`, escrits en 1975, podem contemplar l’ Hèctor adolescent, rebel i inconformista intentant foradar l’atapeït núvol de la negra nit del franquisme, però mai amb planes consignes politiques sinó amb una llengua depurada, emotiva i a vegades de certa complexitat conceptual.

També hi són al recull versos d’amor a la terra natal, encarnada amb descripcions de paisatges riberencs banyats de nostàlgia, paraules collides de l’entorn local i unes gotes d’ironia mequinensana a l’estil de Moncada, com és el cas del titulat “Breu vocabulari patxetí”.

Venen a continuació un seguit de poemes  on es fa una mena d’homenatge, rèplica, paràfrasi o paròdia amable -subgènere sovint conreat per Moret-  a autors als quals admira, com Espriu, Màrius Torres, Joan Vinyoli, i d’ altres del món franjolí com Josep Galan, Desideri Lombarte o el seu paisà Jesús Moncada, tots ells amics de l’ Hèctor i ja desapareguts. De nou la generositat de l’autor, plasmada amb versos càlids, íntims, quasi amorosos, atorgats a gent que s’estimava.

No falten tampoc les reflexions sobre l’amor i el desencís (“No vam nàixer ahir”, “Ningú al carrer”)  i altres que mostren pessimisme i clara crítica davant l’actual deriva del món, com els brevíssims “Com si ara fos” o “Com si fos ahir”.

No podien faltar tampoc els hàbils jocs de paraules i tirallongues monosil·làbiques (marques de la casa poètica de Moret), com “Penell Existencial” i “No crec en res”, respectivament.

Conclou el poemari amb dues rareses: “20 del XX” un collage expressionista de noms, títols, personatges i frases emblemàtics del darrer segle que a mi em porten a la memòria la cançó- recull- lletania d’un dels últims treballs discogràfics d’en Bob Dylan, el llarguíssim “Murder Most Foul”, i un retir “odiseà” a la casa de Barcelona que ha estat la seua llar la major part de sa vida: “Aribau 47”.

En definitiva, aquest “sac dat” de versos és un petit pot on estan concentrades totes les essències poètiques d’en Moret.

El poeta, editor, investigador i professor Hèctor Moret

Tres editorials s’uneixen per a editar “Camí de sirga en còmic”

Unes imatges del Còmic de “Camí de sirga” del baixaragonès Roberto Morote (https://www.robertomorote.com/)

Les editorials aragoneses GP EdicionsGara d’Edizions, a més de de la catalana Trilita, especialitzada en còmic, estan treballant conjuntament en el projecte de llançament de l’adaptació de la novel·la Camí de Sirga de Jesús Moncada al món de la historieta, amb una obra que està preparant el dibuixant i dissenyador gràfic Roberto Morote (Andorra, Terol, 1987). L’obra serà editada simultàniament en castellà, aragonès i català,  compta amb l’ajut econòmic del Ministeri de Cultura i de la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó i es preveu que estarà acabada als voltants d’abril de 2021.

D’aquesta manera, els personatges de la mítica novel·la del desaparegut escriptor mequinensà, com Carlota de Torres, Carmela, Honorat del Rom o el vell Nelson cobraran vida i imatge pròpia de la mà d’aquest artista gràfic  format  a l’Escola d’Art de Barcelona i que al setembre de 2019 va haver de mudar-se per assumptes laborals de la seua parella precisament a Mequinensa, on es va introduir en el món literari i el marc geogràfic i històric que descriu aquesta novel·la.

L’adaptació, que s’editarà en blanc i negre, està en una fase avançada de dibuix i durant el mes de febrer Morote començarà l’entintat.

La traducció del text de Morote al català estarà a càrrec del assagista, crític literari i traductor mequinensà Esteve Betrià, i la versió en aragonès la realitzarà l’escriptor, traductor i editor de Gara d’Edizions, Chusé Aragüés.

L’edició està coordinada i signada conjuntament per les tres entitats editores en règim de coedició mitjançant una UTE, tot i que cadascuna de les versions idiomàtiques anirà en llibres separats. De l’edició castellana prendrà especial cura GP Edicions, dirigida per Daniel Viñuales; de l’aragonesa es responsabilitzarà en Chusé Aragüés, de Gara, i de la catalana s’en farà càrrec Trilita, dirigida per Albert Mestre.

El còmic tindrà unes cent seixanta pàgines. L’edició original de l’obra comptava amb 346.

“Cal esmentar l’esforç de síntesi i de pedagogia de l’autor del còmic, que ha seguit amb text i imatges el fil principal de la història, tot respectant la divisió en quatre parts i un epíleg tal com la va construir Moncada.”- explicà Chusé Aragüés.

La gran epopeia de la Literatura de la Franja

Camí de Sirga continua sent, trenta-tres anys després de la seva primera edició, una de les grans novel·les de la literatura en llengua catalana, traduïda a tretze idiomes, i un dels més preclars, sentits i humans dibuixos de la decadència del món rural enfront de l’embranzida de la modernitat. El seu autor, Jesús Moncada (Mequinensa, 1941-Barcelona, 2005), va construir un ric i esplèndid entramat de personatges i relacions ambientades en l’antiga vila de Mequinensa, nucli miner i d’un intens trànsit fluvial, condemnada a desaparèixer sota les aigües del pantà, i que serveix de metàfora sobre bona part del nostre territori més de tres dècades després.
Actualment, Roberto Morote resideix a Andorra, la seua localitat natal, on desenvolupa el seu treball de dissenyador gràfic confeccionant portades i dissenys per al Centre d’Estudis d’Andorra i realitzant diversos encàrrecs locals. A la primavera de 2019 li va arribar, per part d’alguns coneixedors i amants de l’obra de Moncada la proposta d’adaptar Camí de sirga al còmic, en el marc de la celebració del Saló del Còmic de Barcelona. Casualment, sol uns mesos més tard, al setembre de 2019 va haver de mudar-se per assumptes laborals de la seva parella a Mequinensa, la vila natal i literària de Moncada. Llavors va veure que no podia sortejar el destí i havia de fer la feina compromesa.

“Em va venir molt bé trepitjar el terreny i no sols per qüestions tècniques, per veure els espais reals, l’amplària del riu o la disposició dels edificis, sinó sobretot perquè vaig poder parlar amb molta gent gran del poble i ensumar el flaire emocional de la història.

“El treball d’adaptació ha consistit a anar eliminant, llevant i polint. Ha calgut descartar  escenes senceres  i molts personatges i anar al nucli mateix de la novel·la”.

Una de les qualitats essencials de la novel·la que Morote ha volgut salvar en la seua adaptació al còmic ha estat “la sensibilitat de Moncada amb els personatges. Tots són humans i tots tenen grans motius per a actuar tal com ho fan. A tots els personatges de la novel·la acabes coneixent-los molt bé, i amb els ambients succeeix igual. Amb un sol paràgraf és capaç de situar-te una escena sencera, per això crec que literàriament l’obra és genial”. Un altre dels elements importants als quals Morote vol ser absolutament fidel és el sentit de l’humor. “La novel·la és molt divertida. Moncada tracta els temes, alguns d’ells molt crus, amb un punt de vista on sempre és present l’humor”.

Camí de sirga serà l’òpera prima de Roberto Morote com a autor de còmic.  Les previsions inicials dels editors són fer una tirada d’un miler d’exemplars en català, 300 en aragonès i 600 en castellà.

Els autors de “Fem Memòria Saidí” conclouen el seu projecte audiovisual

Els creadors del Projecte en el moment del lliurament del dossier a la secretària de l’IEBC

Sergio Rivas Fullola i Sonia Ezquerra Coronas, impulsors de “Fem Memòria Saidí”, projecte de recuperació de memòria oral en format audiovisual a Saidí (Osca), van fer entrega, el passat 31 de desembre de 2020, del resultat d’aquest projecte a l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC), entitat que els va atorgar la “XXIX Beca Amanda Llebot” l’any 2018.

L’IEBC va agrair l’esforç dedicat per “Fem Memòria Saidí” i va destacar la importància d’haver enregistrat en vídeo aquestes entrevistes, que formaran part del patrimoni immaterial aragonès. A més, els responsables de l’entitat vanressaltarque es tracta de la primera iniciativa audiovisual que ha becat aquesta entitat.

Dies més tard d’aquesta entrega, elsimpulsors del projecte van lliurar, a les persones entrevistades i a les seves famílies, el contingut íntegre de les entrevistes individuals realitzades.

El resultat final del projecte audiovisual “Fem Memòria Saidí” han estat catorze vídeos elaborats a partir d’entrevistes realitzades a una mostra de la gent gran del poble, en els quals  es parla de temes com: l’embaràs, la infància, la gastronomia, el treball, les cançons, les supersticions, els remeis o els oficis perduts, entre d’altres. Tal i com va comentar Sergio Rivas, coautor del projecte, “aquestes entrevistes estan realitzades amb la urgència de qui sap que els testimonis viusestan desapareixent i, amb ells, els seus records” i va afegir que “els avis i àvies entrevistades han explicat les seves vivències expressant-se en la variant del dialecte nord-occidental del català que es parla al municipi, anomenada localment com a saidinès“.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és image-1.png

Una de les persones entrevistades en aquest Projecte Audiovisual

L’altra responsable del projecte, Sonia Ezquerra, va destacar la importància i la dificultat d’haver desenvolupat aquesta tasca en l’actual context de pandèmia. “Fem Memòria Saidí ha volgut ser un projecte apoderador, en donar veu i mostrar en imatges als seus veritables protagonistes: les persones grans de Saidí. Se les ha anat a visitar, s’ha passat temps amb elles, s’han sentit escoltades i s’ha posat en valor el seu propi testimoni personal. D’aquesta forma s’ha volgut dignificar el col·lectiu de la gent gran, que ha estat un dels més damnificats durant aquest període d’incertesa que encara ens toca viure. Elles han relatat el seu propi passat, aquell que va succeir de forma paral·lela a les grans fites de la Història en majúscules.”

Sergio Rivas va remarcar que “ha estat la intrahistòria la protagonista d’aquesta iniciativa, ja que el projecte es va crear per l’interès i curiositat per la història recent, però no per la història estudiada a l’escola, sinó per aquelles històries que, a casa, explicaven los iaios i iaies. S’ha volgut recuperar la memòria popular, la història de la vida quotidiana, les tradicions, els oficis, els records, sentiments i percepcions, explicats en primera persona per les persones que ho van viure”.

El projecte “Fem Memòria Saidí” ha tingut una excel·lent acollida, ja que té algunes qualitats que el fan especialment interessant. Per una banda, és gairebé pioner en la recuperació de memòria oral en format audiovisual a la Comarca del Baix Cinca i pretén ser inspirador per altres projectes semblants. Per una altra, va néixer fruit d’una iniciativa particular en un territori de frontera com és la Franja, amb vocació de fer comunitat i, per tant, de retornar els resultats obtinguts al poble.

Gran col·laboració ciutadana

Cal esmentar especialment l’estreta col·laboració que ha hi hagut entre els autors del projecte i les diferents institucions i entitats del poble, així com persones particulars. Entre tots han aportat  dades, documents i fotografies al Projecte  i hanparticipat en l’organització d’activitats culturals conjuntes a nivell local.

Es tracta de l’Ajuntament de Saidí, el CEIP San Juan Bautista, l’Associació cultural local “Branquil” i la Comissió de festes del poble. “Fem memòria Saidí” també ha participat enaltres iniciatives afins com ara el treball col·lectiu de recopilació de lèxic local i tradicional “Planter de paraules de l’hort”.

Quan les restriccions imposades per la pandèmia del Covid-19 ho permetin,“Fem Memòria Saidí” té previst engegar una campanyaper donar a conèixer els continguts delprojecte mitjançant diferents accions de difusió.Mentrestant, per a conèixer les seves activitats, es poden visitar els comptes que el projecte té oberts a les xarxes socials – Facebook (Fem Memòria Saidí) i Instagram (fem.memoria). En ells s’exposen continguts de les entrevistes realitzades, es dona suport al saidinès i als creadors i creadores locals i, a més, es poden descobrir fotografies antigues del poble.

Es pot contactar amb “Fem Memòria Saidí” mitjançant les esmentades xarxes socials i el correu electrònic:fem.memoria@hotmail.com.