Juli Micolau i Burgués (La Freixneda, 1971) és un poeta de llarga i consolidada trajectòria en el món de la creació aragonesa en llengua catalana i que enguany ens ha corprès (alegrant-nos el cos i l’ànima) amb un nou poemari, Aplec, que calciga de forma creixent els camins de depuració conceptual i malabarisme de paraules, sons i imatges que han marcat des de la més tendra joventut, el seu treball líric.
Aquest íntim recull ha estat editat per l’ Institut d’Estudis Terolencs dins la ja prestigiosa i acurada col·lecció Lo Trinquet, amb un treballat i profund pròleg del doctor Quintana i Font.
L’obra consta de dos parts ben diferenciades: La primera, titulada” Impuls de veus breus”, conté un conjunt de quasi 50 haikus a la manera japonesa y la segona, “Nèctar diví”, de 34 poemes més llargs de temàtica diversa.
En la poesia breu podem veure esclats d’exaltació de la natura i joie de vivre: “Aigua pura/ puc veure/al cor del riu” o: “A l’hort creix/la verdura ufana/dels més vius!”. Una joia que altres voltes es reflecteix amb belles sinestèsies visuals i sensorials: “Els colors confonen/ els sentits/i el tacte suau dels dits/al cutis de vellut vellet”.
L’amor i altres sentiments humans també tenen cabuda en aquest primer bloc de poesia destil·lada gota a gota: “El cor va a l’assalt del vers/pel crit just d’un amor joiós…” i en aquest altre: “Açò va del goig i del plaer/això que els ulls miren enlluernats…”.
Passant als poemes llargs, temes com l’amor, l’amistat, les injustícies, la terra, la natura (altre cop) , la llengua i l’acte poètic envaeixen l’univers oníric de Micolau.
Quant aquets últims motius, en tenim preclars exemples com “Les paraules no s’adornen”: “…quan s’esmunyen del silenci./ Si un mot ha caigut en desús/ ajudem-lo a aixecar-se,/recuperem-lo”. O en el titulat: “Dels diccionaris”: “Tenia la sala plena de papers/escampats amb apunts de mots,/cridats a ser punta de llança/davant d’un foli en blanc”.
La seua preocupació pel futur de la nostra llengua apareix en el poema “L’estudi”: “Parla’m de la parla/-ara més que mai- / i m’informes /constantment/ del seu estat de salut.”
Els lligams a la terra i l’exaltació de la natura apareixen en poemes com “Llumenàries a la celístia” , un entranyable i descarnat homenatge al desaparegut escriptor i activista cultural fragatí Josep Galan, a través d’esplèndides descripcions paisatgístiques de les terres del Cinca. En la mateixa línia està el poema “Reflexos” on es mesclen “…les essències de l’hort/ i les fragàncies de l’amor” així com “un conill i el seu catxap,/una llebre i una perdiu/saluden a una sisella/i una serp s’esmuny/per temor a la falç” en una simfonia de sons al·literants i mots antics.
L’amor i el sexe es fan palesos a poemes com “In estatu nascendi” on “el grat desig” es planteja com una batalla feroç “de conquestes i derrotes” i, altres voltes, com una unió quasi mística “quan el sol vol fondre’s/ i esperaven la lluna sense pors/per a mossegar-se salvatgement…”
En definitiva, tot un enfilall d’essències, sensacions, sons de paraules, de vegades estridents, altres xiuxiuejants, que arriba directament al rovell de l’ànima i a l’estómac del lector, per part d’un poeta que, per la seua qualitat i honesta trajectòria, mereixeria un major reconeixement i projecció.
Mas de Bringuè 