Pau Gargallo y la corporeidad del vacío

Mario Sasot

Mas Arrondo, Carlos; Pablo Gargallo. La luz habitada. Prensas de la Universidad de Zaragoza. 2021 Reseña

Aunque parezca mentira no existía hasta ahora, en el mundo bibliográfico del arte, una biografía integral del escultor maellano Pau Gargallo Catalán (Maella, 1881- Reus, 1934).

Por fin llegó esta obra, que yo me atrevería a calificar de definitiva, del profesor de Historia del Arte Carlos Mas, donde aborda los aspectos más poliédricos, íntimos humanos y humanísticos de la vida y la obra de Gargallo, alguien que se vio acorralado en un mundo a caballo entre dos guerras mundiales, que salió de una tierra recia, agreste y de profundas tradiciones como Maella, para vivir en una Barcelona dual, imbuida de noucentisme, renaixença y revoluciones proletarias y que acabó, con la llegada del dictador Primo de Rivera al poder, residiendo en el París de las vanguardias de todos los ismos.

El profesor Mas no cae en el recurso fácil de proyectarnos un Gargallo como producto mecanicista de este variopinto contexto socio histórico. Por el contrario, ahonda en las fuentes vitales de un personaje contradictorio, que ha ido forjando su carácter paralelamente a su dominio del arte del metal frente y pese a ese mismo contexto. Y todo ello lo hizo con las armas de su tesón, de unas fuertes convicciones morales y de su acendrado humanismo.

El libro está dividido en seis capítulos. En el primero nos describe sus distintos escenarios biográficos junto a la evolución de su personalidad y la de su producción artística. En el segundo desmenuza las claves formales de la obra del escultor: formatos, temas; materiales… En el tercero busca las influencias en la concepción estética de Gargallo a través de las obsesiones y las filosofías vitales de algunos de sus amigos, fundamentalmente de su etapa parisina como Max Jacob, Reverdy o el músico mequinenzano Soler Casabón. El capítulo cuarto está dedicado a deconstruir los aspectos formales, significativos filosóficos e históricos de su pieza más reconocida, el Gran profeta; su culmen como artista debido a su temprano fallecimiento, ocurrido muy poco después de su realización. Los dos últimos capítulos pasan a relatar su súbita muerte en Barcelona cuando comenzaba a disfrutar de un merecido prestigio internacional y algunas de las críticas recibidas de las exposiciones realizadas en su homenaje posterior y, finalmente, otro dedicado a analizar la “radicalidad esencial” de la obra de Gargallo contextualizando la investigación formal del artista maellano en relación con sus vanguardias coetáneas: el cubismo, el futurismo, el expresionismo, el art nouveau .y otras más conservadoras como el noucentisme catalán, pero tratadas con una pátina de innovación y modernidad.

A través de este viaje pluridimensional  va surgiendo la figura de un Gargallo agobiado permanentemente por penurias económicas que intenta hacerse un hueco en la implementación artística de una Barcelona a la que una burguesía emergente quiere dotarla de muestras de grandeur. Y a ella contribuirá con sus bajorrelieves y esculturas clasicistas de bulto redondo que embellecerán la obra pública y algunos caserones burgueses de la Barcelona de principios del siglo XX. Pau Gargallo va a sentirse cómodo con los ideales y valores del catalanismo conservador de la época, aunque su sentido ético le llevará por otra parte a mantener unas posiciones políticas claramente aliadófilas ante la Gran Guerra de 1914. Esta dualidad, tanto en su tarea creativa como en su actitud vital, entre tradición y vanguardia, lo convertirá, en opinión de Mas, en un artista particularmente inclasificable “lo que en algunos momentos le ha podido perjudicar en su trayectoria y a ojos de la crítica”.

 En cuanto al objeto de su trabajo, la materia artística, Gargallo opta decididamente por el cuerpo humano, unos cuerpos que “ni sudan ni trabajan. Se exponen claros al día, al sol, a la luz mediterránea. Si llevan pesados cántaros sobre sus cabezas, lo hacen a modo de trofeos (Las aguadoras, 1925); si están junto a la mies recién segada, es para echarse la siesta como en La segadora o El durmiente, de 1924 “ en palabras de Carlos Mas, que ve en ello signos del humanismo gargalliano, con ese culto al cuerpo humano, “donde no hay dolor ni angustia y sí fuerza y energía” alejado de planteamientos estéticos militantes propios del movimiento obrero de la época.

En cuanto a la irrupción de la potente figura del Profeta, muestra de lo acertado de la apuesta final de su autor por el dúctil metal y la moderada abstracción, Mas la inscribe  dentro de la búsqueda obsesiva de Gargallo por la luz a través de los ángulos cóncavos y convexos que la potencian o ensombrecen y de los huecos producidos por el vaciado del volumen que, paradójicamente, aumenta su sensación de corporeidad.

Para este crítico de la obra cumbre de Gargallo, el vacío (los vacíos) del Profeta son un símbolo de libertad, tanto ontológica como instrumental (la levedad de sus materiales). Una libertad que deja en el aire una diáfana espiritualidad, un afán de transcendencia, conceptos que la estudiosa E. Lucie Smith emparenta más con los dioses paganos (Zeus, Neptuno) que con los de la neo tradición cristiana.

Para entender  las claves de toda esta filosofía iconográfica: ese inquietante mensaje-grito apelativo del Profeta,  Carlos Mas bucea entre las lecturas de cabecera del autor y allí encuentra posos de Dostoievski y Nietzsche,  en el sentido pesimista de la existencia de uno y en los destellos proféticos del otro. También vincula este profesor de Arte la magna obra  gargalliana a pensamientos orientales como el budismo y el taoísmo, filosofías en las que el vacío no son la ausencia de nada sino “el elemento vertebrador y estructurador de la otra parte, más corpórea, del individuo.”

Y llegamos al fatídico año 1934, el de la definitiva consagración internacional del maestro de Maella, con exposiciones a ambos lados del Atlántico y a su vez el de su temprana e insospechada muerte por una fulminante pulmonía, a los pocos días de habérsele abierto una exposición homenaje en Barcelona y en vísperas de inaugurar otra en Reus a la que ya no pudo asistir. Mas recoge en este apartado algunas de las reseñas críticas aparecidas en La Vanguardia y algunas revistas sobre estas muestras a los pocos días de su muerte y su lectura da la certera sensación de que para la intelectualidad catalana de entonces tenían más valor artístico las obras clasicistas de Gargallo que las de su “época del metal” que eran consideradas por algunos de ellos como un mero “divertimento, fruto de la frivolidad o un mero ornamento”. Todo ello lleva a afirmar a nuestro crítico biográfico que si esta última etapa de Gargallo no hubieses existido, el autor maellano tendría hoy obra permanente en el Museo de Arte Contemporáneo de Cataluña. 

En los dos últimos capítulos, más teóricos, el autor matiza conceptos que él mismo atribuye al artista como el de la ‘radicalidad’ diciendo que “pese a sus rupturas formales, Gargallo siguió siempre apegado a la naturaleza humana.”

Este impulso renovador le llegó a intentar imitar, mediante series de planchas  consecutivas, las técnicas del cinematógrafo, nacido por aquel entonces. 

Asimismo, Mas afirma que dicha radicalidad “pese a su carácter innovador, no llegó a traspasar los límites de la fealdad” y califica algunas de sus obras de “humanismo expresionista”. Volviendo al carácter inclasificable del creador de Maella, nuestro crítico concluye que el arte que hacía Gargallo era “poesía en el aire”.

Cabe destacar de esta excelente edición de Prensas de la Universidad de Zaragoza la cantidad y calidad de las imágenes de las profusas obras comentadas, la mayor parte de ellas procedentes de la colección del Museo Pablo Gargallo del Ayuntamiento  Zaragoza, una joya de la museística internacional cuya visita  recomendamos, tanto el autor del libro en sus páginas como el autor de esta crónica en las suyas.  

Massalió acollí el lliurament dels premis Desideri Lombarte 2021

Foto de família dels premiats. TEXT: Màrio Sasot. FOTO: Ramón Mesalles

El passat dissabte tingué lloc al poliesportiu de la vila matarranyenca de Massalió, el lliurament dels premis Desideri Lombarte que enguany han recaigut en un veí de la vila, Pascual Vidal i Fígols, recentment desaparegut, l’activista cultural de Monroig José Antonio Carrégalo i la revista Temps de Franja, que en aquest any complia els seus vint anys d’existència.

La pista de la instal·lació esportiva, degudament adequada a les mesures de seguretat i distanciament entre cadires, estava nodridament poblada de públic procedent de la localitat i d’altres indrets de les comarques franjolines. Presidiren l’acte el conseller d’Ensenyament, Cultura i Esports del govern aragonès, Felipe Faci; el director general de Política Lingüística Ignacio López Susín, l’alcalde de Masssalió i president de la Comarca, Rafael Martí Casals, i l’alcaldessa de Monroig  de Tastavins, Glòria Blanc.

Obrí el torn d’intervencions Rafael Martí el batlle amfitrió, el qual reivindicà el paper fonamental de la llengua materna en la configuració de la diversitat lingüística i que “ a l’Aragó tothom hauríem d’estar orgullosos de gaudir de tres llengües.

Glòria Blanc comentà que aquets premis suposaven “un suport a la dignificació de la nostra llengua i de les persones que han estat premiades pel seus treballs de recerca  i divulgació”.

A continuació la mantenidora de l’acte, la professora i musicòloga Margarita Celma, presentà al grup musical “Ja va be”, format en aquesta ocasió per Fernando Mallén, Eva López i Lorenzo Latorre, que van interpretar sis temes basats en textos de poemes de Desideri Lombarte i que van embargar d’emoció, tendresa i joia els presents.

Acabada l’actuació, el director general de Política Lingüística, López Susín, llegí el decret pel qual es creaven i atorgaven els Premis Desideri Lombarte i, en el cas de la revista Temps de Franja, destacà de l’argumentació del jurat “el paper de cohesió cultural de la revista en unir informativament els pobles de les comarques catalanoparlants d’Aragó”.

El conseller Felipe Faci, després de fer el lliurament dels guardons als premiats, en la seua posterior al·locució  va inscriure l’acte en el marc de la celebració del “Dia Europeu de les Llengües” i va fer una exegesis els valors i mèrits des premiats. Afirmà que “les llengües són un ric patrimoni dels aragonesos i és un deure del poders públics difondre-les, protegir-les i defendre-les”.

Els familiars del dibuixant i investigador local Pascual Vidal agraïren a la DGA i al jurat la concessió del Premi al seu oncle i el fill petit de Jose Antonio, Sergi Carrégalo, destacà en un emotiu escrit que son pare “tot i que no va conèixer personalment a Desideri Lombarte, va despertar a la consciència de la seua llengua materna llegint uns versos del poeta pena-rogí a la revista “Sorolla’t”.

Finalment, Carles Terés, coordinador de la nostra revista, explicà que “Temps de Franja ha estat possible pel suport de las associacions culturals que la van crear i gràcies a les moltes persones que des del Pirineu fins als Ports han treballat i segueixen treballant amb un gran esforç  personal  per a fer realitat aquest projecte que ha servit per a comunicar-nos entre tots els nostres territoris”.    

Presentación de “Espejos rotos” en Aguarón

Portada del libro

El sábado 26 de junio a las 19,30 horas, tendrá lugar en el Pabellón Pequeño de la localidad de Aguarón (Zaragoza), la presentación de la novela autobiográfica de Mario Sasot, “Espejos Rotos”.

En el acto intervendrán Mario Sasot, escritor y periodista, y Eugenio Arnao, músico y fundador de la Casa del Gaitero de Aguarón. En el transcurso del mismo habrá unas breves intervenciones musicales a cargo de los dos ponentes.

Mario Sasot (Zaidín, Huesca, 1951) es Licenciado en Filosofía y Letras y en Ciencias de la Información. Fue catedrático de Lengua y Literatura Españolas en el Instituto Andalán de Zaragoza y como periodista dirigió durante once años la revista Temps de Franja , ha colaborado en diversas publicaciones como Heraldo de Aragón y desde 1983 colabora como corresponsal de Aragón del diario barcelonés La Vanguardia.

El 2017 ganó el premio “Guillem Nicolau” de Literatura Aragonesa en Lengua Catalana, que otorga el gobierno de Aragón, con la novela autobiográfica Espills Trencats, editado por DGA/PRAMES,

En 2019 salió publicada la versión en castellano de esta obra traducida por el mismo autor, Espejos rotos, editada por Erial Ediciones que es la que se presenta el próximo sábado en Aguarón, tras el parón de actividades culturales de meses anteriores a causa de la pandemia Covid.

Mario Sasot Escuer posee vínculos familiares con Aguarón a través de la familia materna de su esposa, Elena Cebrián Meléndez.

Con la celebración de este acto, el Ayuntamiento aguaronense cierra un brillante ciclo de actividades culturales de Primavera , en el que han intervenido, entre otros, la escritora Carmen Santos, los escritores José Luis Melero y Juan Bolea, y la soprano operística Montserrat Martí Caballé quien deleitó, ante un numeroso público entregado en la iglesia de la localidad, unos bellos lids operísticos.

ESPEJOS ROTOS

SINOPSIS:

La muerte trágica del abuelo materno abre una serie de inquietantes y en ocasiones hilarantes capítulos que jalonan y tratan de explicar la vida y milagros de Andreu, un niño despierto e inquieto y su familia. Una vida que discurre entre  su villa natal del Bajo Cinca, en las agrestes montañas del Canfranc veraniego;  el abrupto cambio del campo a la ciudad con su temprano desplazamiento a la capital aragonesa; los turbulentos años de la transición, con sus disturbios universitarios, su escapada europea a Finandia, su posterior paso por cuarteles, cárceles y comisarías, y su emigración laboral como profesor a la Cataluña suburbial de los años 70.

DE ELLA LA CRÍTICA HA DICHO:

Espejos rotos es un emocionante relato (…) Si en la novela Miralls trencats, de Mercè Rodoreda, cada fragmento del espejo es un pedazo  de la vida de los distintos hombres que han dejado en el bosque todo lo que tenían, en cada capítulo de la novela de Sasot palpita la vida ardiente y vacilante, un trozo del alma de los personajes que aparecen.

Virgilio Ibarz

(Suplemento Artes y Letras de Heraldo de Aragón)

 ____________________________________________________________________

Cada pedacito del espejo del libro de Mario Sasot nos aporta una imagen personal que puede ser también generacional. (…) En cada uno de ellos encontramos nuestras propias vivencias, explicadas de una manera  magnífica, cosa que hemos de agradecer al autor. Ojalá haya pronto una continuación. 

Josefina Motis

(Revista Temps de Franja)

Alava, la tierra de las mil sorpresas

Mario Sasot

Los 9 pueblos más bonitos de Rioja Alavesa.

Iglesia medieval de Laguardia

La provincia de Álava ofrece al viajero numerosas posibilidades de disfrute, todas dentro de un envidiable marco de tranquilidad, cercanía, apego al arte y a la naturaleza y con una potente gastronomía

La diferentes demarcaciones comarcales (cuadrillas, allí le llaman) constituyen todas ellas un innegable centro de interés turístico.

En primer término cabe resaltar la capital, Vitoria, con su impecable casco antiguo (la almendra medieval) con sus bares de pinchos y en el medio, la catedral, que con su programa “Abierto por obras” permitió ser visitada por el público, incluso, en los 20 años en que duró su restauración tras el grave derrumbe que sufrió en 1995. Esta sede recibió en 2002  el premio Europa Nostra. La ciudad, declarada Green City por la UE, posee un largo anillo verde que permite contemplar sus maravillas naturales y paisajísticas, incluidos aves y ciervos, en medio de variados humedales.

Otra de las maravillas naturales que se encuentran en la provincia, en la comarca de Ayala, es el salto del Nervión, el más alto de España, con 200 metros de caída. Cerca de él, en Artziniega, podemos visitar el Taller Museo del escultor local Santxotena, discípulo de Jorge de Oteiza, y el Museo Etnográfico. Otros de los recorridos imprescindibles es la ruta de los vinos de la Rioja Alavesa, con pueblos del encanto de Laguardia, Elciego, Labastida, Assa, Villabuena, El Campillar o Baños de Ebro. Una visita guiada o con el propio vehículo por sus sinuosas carreteras rodeadas de viñas permite conocer la arquitectura del vino, con bodegas diseñadas por Frank Ghery o Santiago Calatrava, pequeños zocos y bodegas familiares y degustar desde el modesto y exquisito txacolí hasta algunos de los más prestigiosos vinos del mundo.

Otro de los alicientes, tal vez menos conocido,  que alberga esta provincia, son las saladas milenarias del Valle de Añana, que configuran un paisaje arqueológico y geológico singular. Muy cerca de allí se encuentra el Jardín Botánico de Santa Catalina, en Trespuentes y el castillo de Portilla y, para los más andadores, la Ruta Senderista del Agua.

Y por haber, en esta tierra interior del País Vasco, flanqueada de montañas como el monte Gorbea o el parque natural de Izki, repleto de rutas senderistas y pistas BTT, hay incluso playas, como la de Landa, en Gorbeialdea, con sus limpias aguas e instalaciones más que idóneas, reconocidas con bandera azul por la UE.

Mil y una sorpresas en una tierra cuajada de historia y paisaje, arte y naturaleza.

Àngel Villalba presenta el poemari ‘L’adéu del cantautor’ a Saragossa

Àngel Villalba

El proper dijous, 10 de maig, a les 6 de la tarda, tindrà lloc a les dependències de Centre Cívic de Delicias de l’avinguda de Navarra de Saragossa la presentació del poemari de l’Àngel Villalba L’adéu del cantautor, un recull de poemes i cançons que el músic i escriptor de Favara va compondre majoritàriament durant el confinament per la pandèmia.

L’acte s’emmarca dins del cicle artístic “Nits de Joglars” que organitza l’Ajuntament saragossà i coordina el rapsode saragossà Luis Felipe Alegre. Habitualment (des de fa 15 anys) aquest cicle es celebrava al parc de les Cantonades del Psiquiàtric, també al barri de Delícies.

Acompanyaran el cantautor en la presentació los professors i escriptors franjolins Merche Llop i Màrio Sasot.

Posteriorment, a partir de les 8 del vespre, a la sala principal del Centre Cívic, Villalba obrirà la part musical amb algunes de les seves cançons més clàssiques composades al llarg de més de 50 anys de trajectòria. La sessió seguirà amb l’actuació del seu amic, el cantautor barceloní amb arrels a Xiprana, Joan Artigas, que interpretarà poemes musicats d’Espriu, Ferrater, Carbonell, Labordeta i del propi Villalba.

Completaran la vetllada les actuacions del duo saragossà La Chaminera (Ángel Vergara i Maria José Menal), que oferiran temes populars en les tres llengües d’Aragó, i de l’activista cultural Rodo, que recitarà poemes de Rosalía de Castro.

Estrena a Saragossa d’un documental sobre Elvira de Hidalgo

Vicky Calavia y el director de Cultura del Gobierno de Aragón, Víctor Lucea, en el estreno junto a una Elvira de Hidalgo muy especial. / DGA

L’actriu i cantant Ana Zurita, fent d’Elvira de Hidalgo en el foto call previ a la projecció del documental

El passat dimarts 18 de maig es va presentar a la sala d’actes de l’edifici de la Caixa Rural d’Aragó de Saragossa el documental Donare la divinità de la productora i cineasta saragossana Vicky Calavia, dedicat a la figura i la trajectòria artística i professional de la cantant d’òpera nascuda a Vall -de- roures, Elvira de Hidalgo.

El documental ha estat finançat pel govern d’Aragó, l’Ajuntament de Saragossa, la Corporació Aragonesa de Ràdio i Televisió i la Caixa Rural,.que va cedir les dependències del bell casalici decimonònic de la seua seu del Cosso saragossà per al rodatge d’algunes escenes musicals i les entrevistes a diferents experts en la vida i l’obra de la prima dona  i gran soprano de coloratura matarranyenca.

El material cinematogràfic, de 55 minuts de duració, recorre els diferents espais geogràfics i els principals escenaris on transcorregué la vida de la Hidalgo (Vall-de-roures 1891- Milan 1980): Barcelona, Vall-de-roures, Milan, Nova York i Atenas, on va ser mestra en el conservatori i després professora i consellera artística personal de Maria Callas) etc.

Com a fil conductor de la seua biografia Vicky Calavia utilitza fragments d’entrevistes a persones que van conèixer a la diva, com la seua neboda – neta, Elvira Sala Rodríguez, i a estudiosos i coneixedors de la seua feina com la doctora en Musicologia Pilar Gallifa, que ha estat fent la tesi sobre Elvira de Hidalgo i aporta importants dades sobre actuacions i etapes de la vida de la cantant gairebé desconegudes fins ara. També surten entrevistats periodistes com Plàcido Serrano, Anton Castro i Lola Campos, el professor de música Juan Villalba y el director de la Fundació ‘Vall-de-Roures Patrimonial’, Manuel Siurana.

Junt amb les entrevistes, el documental ofereix gravacions antigues en discs de pissarra i fragments de vídeos i fotografies d’època de la Hidalgo, tot això mesclat amb recreacions actuals de temes habituals en el repertori de la soprano aragonesa interpretades per l’actriu i cantant Ana Zurita i la pianista Clara Gil.

El conjunt esdevé un producte summament atractiu, àgil i didàctic que es segueix amb gran interès i emoció, i aporta a l’espectador una visió polièdrica d’una vida apassionant i una personalitat desbordant, no exempta de contradiccions i daltabaixos, com va ser la d’Elvira de Hidalgo.

 El documental es presentarà a una de les sales del teatre del Liceu, a  Barcelona a finals de juny, en una data encara per concretar.

Cartell del documental

La Universitat Ricardo Palma de Lima publica un estudi sobre Esteve Pujasol

Portada del llibre

MàrioSasot

La Universitat Ricardo Palma de Lima (Perú) ha publicat en la  seua editorial acadèmica l’obra Esteban Pujasol, un fisiognomista en la España del Siglo XVII, de l’historiador de la Psicologia i professor universitari saidinès Virgili Ibarz.

Ibarz ja va fer una primera aproximació al pensament d’aquest original científic, astròleg  i pensador espanyol, nascut a Fraga, seguidor entre altres de les teories fisiognòmiques de la medicina hipocràtica i Aristòtil, en l’opuscle El pensament d’Esteve Pujasol,editat per l’I.E.B.C. a la col·lecció La Sitja número 8, l’any 1991.

La publicació d’aquest segon treball, més aprofundit i contextualitzat que el primer, ha estat fruit de l’afany personal i professional del director d’aquesta Editorial Universitària peruana, el catedràtic de Psicologia Ramón León, interessat en les teories que relacionen la imatge corporal de les persones amb el caràcter i la personalitat d’aquestes.

En el pròleg que fa Ramón León en aquesta edició del llibre d’Ibarz, el professor peruà defèn que les teories de Pujasol, que relacionen determinades fesomies, formes de moure’s i de caminar d’algunes persones amb comportaments anòmals i fins i tot delictius, mantenen,tot i els trets arcaics i acientífics d’algunes d’elles, una vigent connexió amb la realitat actual.

Saber qui és i com és l’altre- diu el doctor León– s’ha acabat convertint avui dia en un assumpte de seguretat nacional. Passaports biomètrics, registre acurat d’antecedents de viatges abans d’emetre un visat de turisme, aparells instal·lats en les duanes que són trànsit obligat per a viatgers i equipatges…Tot això, que té els seus orígens en la tragèdia del World Trade Center en el 2001, s’ha convertit avui en una pràctica normal en tot el món,a través de la qual l’estat ens vigila i nosaltres (enmig de la pandèmia COVID)ens vigilem recíprocament.”

El llibre de Virgili Ibarz comença amb una introducció històrica de les diferents teories fisiognòmiques, des de Pitàgoras (segles VI i V a.C.), Polemó de Loadicea (segles I i II d.C.), Porfiri (segles III i IV d.C.), fins a l’època contemporània de Pujasol (seglesXVI i XVII). Cal destacar dins d’aquells teòrics pioners d’aquesta disciplina a Aristòtil,el qual van influir decisivament en les teories fisiognòmiques d’Esteve Pujasol a través de les lectures dels textos del filòsofs clàssics grecs que Pujasol va fer en les traduccions a l’àrab dels textos originals realitzades per metges i filòsofs musulmans al llarg de l’Edat Mitjana.

En opinió de Ibarz, el llibre de Pujasol El Sol solo y para todos Sol, de la Filosofía sagaz y Anatomía de Ingenios, “no conté gaires teories originals sobre Fisiognomia en relació a les que s’havien consolidat durant l’Edat Mitjana i manca de la profunditat i sistematització teòriques d’un Huarte de San Juan en la seua obra Examen de ingenios para las Ciencias. Pujasol ha estat considerat pels historiadors de la psicologia i la medicina més un divulgador que un teòric.”

Una altra part important del llibre d’Ibarz és el segon bloc temàtic, on fa una detallada i acurada anàlisi de l’obra de Pujasol esmentada més a dalt, on tracta d’esbrinar els objectius que motivaren la seua escriptura tenint en compte els condicionants i prevencions que tindria en l’any de la publicació (1637) el seu autor, un prevere catòlic, per a obtenir l’aprovació  del qualificador de la Inquisició d’aquells temps obscurs.

Continua en aquest apartat fent una descripció minuciosa, capítol rere capítol, dels continguts de l’obra de Pujasol, amb tota una llarga i interessant casuística d’exemples i tipologia de casos humans, la seua interpretació per part del’autor fragatí i els seus consells i valoracions mèdiques, ontològiques i relatives a les conductes individuals.

Per a Ibarz, l’objectiu principal del tractat de Pujasol és determinar l’anatomia de l’ingeni, concepte que per a aquest últim “no és altra cosa que una habilitat de l’ànima per a poder fer-se valer”.

En les últimes pàgines hi ha un interessant llistat d’autor i personatges, que van marcar la vida, els antecedents, les influències i els seguidors de Pujasol en l’àmbit filosòfic i científic. Tot plegat afegeix un valor didàctic i divulgatiu a aquest interessant treball.

Una obra, en definitiva, que obliga a mirar enrere per a comprendre l’interès que encara avui dia hi ha, en les nostres societats avançades, envers les relacions entre els trets morfològics dels humans  i la seua psicologia i comportament.

Merxe Llop rep el premi Guillem Nicolau

El lliurament dels premis literaris i de reconeixement al món del llibre que habitualment atorga el govern d’Aragó, on la nonaspina Merxe Llop Alonso va rebre el “Guillem Nicolau 2020 per la seua novel·la  Silvertí , va tindre un format, uns continguts i uns sentiments força especials, ben diferents als d’altres anys, degut a la pandèmia.

La cerimònia, que tingué lloc al museu “Pablo Serrano” de Saragossa (IAACC) el passat 12 de març, es va caracteritzar per l’escassa afluència de públic (una trentena de persones entre premiats, familiars i amics, autoritats i mitjans de comunicació, seguint unes estrictes mides sanitàries)  i per la seua “mobilitat”.

La comitiva es va anar desplaçant pels diferents espais del museu on està instal·lada, l’obra permanent del geni de Crivillén per a fer-ne  entrega dels premis als diferents guardonats.

Així, amb el director de l’IACC Julio Ramón fent d’amfitrió i mestre de cerimònies d’una peculiar visita guiada, es van lliurar, a la sala baixa on s’exposen les escultures  del projecte del salt de l’aigua de Aldeadávila, els diplomes acreditatius dels premis al llibre millor editat de l’any 2020 i a la trajectòria d’un professional del sector del llibre. A la sala de la mostra permanent de Pablo Serrano es va atorgar el premi de poesia “Miguel Labordeta”. El tercer escenari va ser la planta mitjana de l’edifici on es van lliurar els premis “Arnal Cavero i “Guillem Nicolau”. Finalment, a la planta més alta del museu, el conseller d’Educació, Cultura i Esport del govern d’Aragó Felipe Faci va concloure l’acte fent una breu glosa i elogi de tos els premiats.

Per la seua banda, van fer lliurament dels diplomes i de la presentació individualitzada dels guardonats  el director general de Cultura, Víctor Lucea, i el de Política Lingüística, Ignacio López Susín.

De la guanyadora del premi de Literatura en Llengua Catalana “Guillem Nicolau 2020”, aquest últim va dir que Merxe Llop era“ una persona molt implicada des de sempre en la defensa del català d’Aragó “ i que el seu ofici de mestra li esqueia perfectament en el sentit més ampli i genuí de l’expressió  com a divulgadora d’uns valors solidaris a través de la seua trajectòria professional  i com a difusora de la seua cultura i llengua maternes”.  De la novel·la premiada, Silvertí , López Susín recordà els arguments del jurat, el qual va destacar “ la  creació d’una trama sòlida i coherent, actual i a l’hora lligada al territori, i que fa evolucionar al lector al ritme que marquen les estacions de tren en el qual viatgen els protagonistes, reconstruint la seua història al caliu del dolor familiar que els uneix de manera afectiva i efectiva”.

Merxe Llop va agrair al Jurat i al Govern d’Aragó la concessió del Premi i recordà amb nostàlgia les diferències quant a  quantitat de públic, d’ambient i d’estat d’ànim en general, entre la concessió del seu primer Premi Nicolau fa deu anys i aquest, degut a la maleïda pandèmia de la Covid. Recordà que “durant tota la meua vida, allà per on haig passat he deixat el rastre de la meua llengua i de la meua condició d’aragonesa” i afegí que per a ella “escriure ha estat sempre una necessitat i un plaer”.  Segons explicà l’autora, un dels motius principals d’escriure aquesta novel·la va ser “la necessitat de traure a la llum uns fets horrorosos succeïts durant la guerra Civil al meu poble perpetrats pels dos bans enfrontats”.

Pel que fa als altres guardonats, el premi a la millor obra editada va recaure en “The scarecrow- El espantapájaros, una original obra bilingüe amb un format on s’inclouen les noves tecnologies, editat  per Libros de ida y vuelta.  El premi a la trajectòria professional dins del sector del llibre va ser per a la llibreria Castillón, de Barbastre,  oberta en 1927. El guanyador del “Miguel Labordeta” de poesia va ser per a César Ibáñez Paris, pel seu transgressor i original poemari Conjugar, i l’Arnal Cavero de literatura en aragonès va recaure per primera vegada en una traducció, en aquest cas dels Quinti Horatii Flacci Emblemata, a càrrec de Miguel Martínez Tomey, el qual animà el Govern regional “a no deixar mai de donar suport a l’aragonès i al català a l’Aragó, que cada cop estan més necessitats de protecció dins d’un món globalitzat”.

Merxe Llop

“Dat pel sac”, un pot petit d’essències poètiques

(Comentari en torn l’últim poemari d ‘Hèctor B. Moret)

Ja fa uns anys que el poeta Hèctor Moret (Mequinensa, 1958) va anunciar, primer confidencialment al traductor, editor i crític literari Esteve Betrià i després a un públic més ampli a través de mitjans de prestigi urbi et orbe en la seua àrea d’influència com ara la revista Temps de Franja, que la seua etapa com a poeta s’havia acabat.

De fet, el títol del llibre que replegava tota la seua producció lírica en edició bilingüe català- castellà, portava un títol prou evident i expressiu: Camp clos (Prensas Universitarias de Zaragoza. 2006).

Però la vida i el fluir poètic continuen i Moret (la cabra tira al mont, que dirien a Fraga) no va poder evitar escriure a sovint més versos dedicats als seus amics, poetes o escriptors en general als quals admira, homenatja i en fa sovint una mena de paràfrasi. Altres camins  no s’ha pogut negar, a aportar els seus sentiments fets ritme i musicalitat a revistes com l’aragonesa Rolde.

La majoria dels poemes de Dat pel sac apareixen per primera vegada impresos dins d’un poemari de l’autor mequinensà, tret dels dos primers, inclosos en l’apartat intitulat “Quadernet d’exercicis complementaris”, del recull Temps pervers (1999), recopilats també, “a tall de coda” en Camp clos.

El títol d’aquest recull, més enllà de les seues inevitables connotacions eròtiques i escatològiques del termini , tenen per a mi alguns significats més especials i profunds.

El mot “dat” assenyala l’empremta personal de la generositat de l’autor que ha donat el seu temps durant molt més de mitja vida per la cultura i la llengua catalanes de la Franja, així com de la seua perenne disposició a ajudar els seus amics, investigadors, escriptors i dialectòlegs en feines de les quals és un veritable i consumat expert.

I “pel sac” evoca el títol del seu poemari Al cul del sac trobarem les porgueres (València.1993),.un mot aquest últim que fa al·lusió a la brossa que queda al fons del sac del blat o la civada després de destriar el gra de la palla. Metafòricament, tal volta l’autor vol representar amb eix títol la solada que queda amb el pas temps, dins del cor, els sentiments i la memòria íntima de les persones un cop el vent de la història ha esborrat la lleu bromera de les coses insubstancials.

El que queda doncs, en aquest llibret excèntric i extemporani (fora de temps). és la quintaessencia del que ha estat lo millor de la poesia de Moret en més de quatre dècades.

Segons l’autor, el títol evoca sense voler el nom del grup artístic “Dau al set” que a la vegada ens portaria a un altre poemari moretià, “Parella de negres” (Columna, 1988) on el joc i l’atzar confluirien.

En els primers poemes d’aquest opuscle “Blavosa nit” i “A tots los morts, morts a totes les guerres”`, escrits en 1975, podem contemplar l’ Hèctor adolescent, rebel i inconformista intentant foradar l’atapeït núvol de la negra nit del franquisme, però mai amb planes consignes politiques sinó amb una llengua depurada, emotiva i a vegades de certa complexitat conceptual.

També hi són al recull versos d’amor a la terra natal, encarnada amb descripcions de paisatges riberencs banyats de nostàlgia, paraules collides de l’entorn local i unes gotes d’ironia mequinensana a l’estil de Moncada, com és el cas del titulat “Breu vocabulari patxetí”.

Venen a continuació un seguit de poemes  on es fa una mena d’homenatge, rèplica, paràfrasi o paròdia amable -subgènere sovint conreat per Moret-  a autors als quals admira, com Espriu, Màrius Torres, Joan Vinyoli, i d’ altres del món franjolí com Josep Galan, Desideri Lombarte o el seu paisà Jesús Moncada, tots ells amics de l’ Hèctor i ja desapareguts. De nou la generositat de l’autor, plasmada amb versos càlids, íntims, quasi amorosos, atorgats a gent que s’estimava.

No falten tampoc les reflexions sobre l’amor i el desencís (“No vam nàixer ahir”, “Ningú al carrer”)  i altres que mostren pessimisme i clara crítica davant l’actual deriva del món, com els brevíssims “Com si ara fos” o “Com si fos ahir”.

No podien faltar tampoc els hàbils jocs de paraules i tirallongues monosil·làbiques (marques de la casa poètica de Moret), com “Penell Existencial” i “No crec en res”, respectivament.

Conclou el poemari amb dues rareses: “20 del XX” un collage expressionista de noms, títols, personatges i frases emblemàtics del darrer segle que a mi em porten a la memòria la cançó- recull- lletania d’un dels últims treballs discogràfics d’en Bob Dylan, el llarguíssim “Murder Most Foul”, i un retir “odiseà” a la casa de Barcelona que ha estat la seua llar la major part de sa vida: “Aribau 47”.

En definitiva, aquest “sac dat” de versos és un petit pot on estan concentrades totes les essències poètiques d’en Moret.

El poeta, editor, investigador i professor Hèctor Moret

Tres editorials s’uneixen per a editar “Camí de sirga en còmic”

Unes imatges del Còmic de “Camí de sirga” del baixaragonès Roberto Morote (https://www.robertomorote.com/)

Les editorials aragoneses GP EdicionsGara d’Edizions, a més de de la catalana Trilita, especialitzada en còmic, estan treballant conjuntament en el projecte de llançament de l’adaptació de la novel·la Camí de Sirga de Jesús Moncada al món de la historieta, amb una obra que està preparant el dibuixant i dissenyador gràfic Roberto Morote (Andorra, Terol, 1987). L’obra serà editada simultàniament en castellà, aragonès i català,  compta amb l’ajut econòmic del Ministeri de Cultura i de la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó i es preveu que estarà acabada als voltants d’abril de 2021.

D’aquesta manera, els personatges de la mítica novel·la del desaparegut escriptor mequinensà, com Carlota de Torres, Carmela, Honorat del Rom o el vell Nelson cobraran vida i imatge pròpia de la mà d’aquest artista gràfic  format  a l’Escola d’Art de Barcelona i que al setembre de 2019 va haver de mudar-se per assumptes laborals de la seua parella precisament a Mequinensa, on es va introduir en el món literari i el marc geogràfic i històric que descriu aquesta novel·la.

L’adaptació, que s’editarà en blanc i negre, està en una fase avançada de dibuix i durant el mes de febrer Morote començarà l’entintat.

La traducció del text de Morote al català estarà a càrrec del assagista, crític literari i traductor mequinensà Esteve Betrià, i la versió en aragonès la realitzarà l’escriptor, traductor i editor de Gara d’Edizions, Chusé Aragüés.

L’edició està coordinada i signada conjuntament per les tres entitats editores en règim de coedició mitjançant una UTE, tot i que cadascuna de les versions idiomàtiques anirà en llibres separats. De l’edició castellana prendrà especial cura GP Edicions, dirigida per Daniel Viñuales; de l’aragonesa es responsabilitzarà en Chusé Aragüés, de Gara, i de la catalana s’en farà càrrec Trilita, dirigida per Albert Mestre.

El còmic tindrà unes cent seixanta pàgines. L’edició original de l’obra comptava amb 346.

“Cal esmentar l’esforç de síntesi i de pedagogia de l’autor del còmic, que ha seguit amb text i imatges el fil principal de la història, tot respectant la divisió en quatre parts i un epíleg tal com la va construir Moncada.”- explicà Chusé Aragüés.

La gran epopeia de la Literatura de la Franja

Camí de Sirga continua sent, trenta-tres anys després de la seva primera edició, una de les grans novel·les de la literatura en llengua catalana, traduïda a tretze idiomes, i un dels més preclars, sentits i humans dibuixos de la decadència del món rural enfront de l’embranzida de la modernitat. El seu autor, Jesús Moncada (Mequinensa, 1941-Barcelona, 2005), va construir un ric i esplèndid entramat de personatges i relacions ambientades en l’antiga vila de Mequinensa, nucli miner i d’un intens trànsit fluvial, condemnada a desaparèixer sota les aigües del pantà, i que serveix de metàfora sobre bona part del nostre territori més de tres dècades després.
Actualment, Roberto Morote resideix a Andorra, la seua localitat natal, on desenvolupa el seu treball de dissenyador gràfic confeccionant portades i dissenys per al Centre d’Estudis d’Andorra i realitzant diversos encàrrecs locals. A la primavera de 2019 li va arribar, per part d’alguns coneixedors i amants de l’obra de Moncada la proposta d’adaptar Camí de sirga al còmic, en el marc de la celebració del Saló del Còmic de Barcelona. Casualment, sol uns mesos més tard, al setembre de 2019 va haver de mudar-se per assumptes laborals de la seva parella a Mequinensa, la vila natal i literària de Moncada. Llavors va veure que no podia sortejar el destí i havia de fer la feina compromesa.

“Em va venir molt bé trepitjar el terreny i no sols per qüestions tècniques, per veure els espais reals, l’amplària del riu o la disposició dels edificis, sinó sobretot perquè vaig poder parlar amb molta gent gran del poble i ensumar el flaire emocional de la història.

“El treball d’adaptació ha consistit a anar eliminant, llevant i polint. Ha calgut descartar  escenes senceres  i molts personatges i anar al nucli mateix de la novel·la”.

Una de les qualitats essencials de la novel·la que Morote ha volgut salvar en la seua adaptació al còmic ha estat “la sensibilitat de Moncada amb els personatges. Tots són humans i tots tenen grans motius per a actuar tal com ho fan. A tots els personatges de la novel·la acabes coneixent-los molt bé, i amb els ambients succeeix igual. Amb un sol paràgraf és capaç de situar-te una escena sencera, per això crec que literàriament l’obra és genial”. Un altre dels elements importants als quals Morote vol ser absolutament fidel és el sentit de l’humor. “La novel·la és molt divertida. Moncada tracta els temes, alguns d’ells molt crus, amb un punt de vista on sempre és present l’humor”.

Camí de sirga serà l’òpera prima de Roberto Morote com a autor de còmic.  Les previsions inicials dels editors són fer una tirada d’un miler d’exemplars en català, 300 en aragonès i 600 en castellà.