Un espai de llibertat a Antena Zaragoza

D’esquerra a dreta: Màrio Sasot, Eugenio Mateo, Mari Carmen Horno y Rafael Castro, rodejats pels seus instruments orientals.

 

El passat dilluns, onze d’abril, vaig ser invitat per l’amic Eugenio Mateo a assistir al seu programa radiofònic El librepensador, als estudis de l’emissora local Antena Zaragoza, en una llarga i càlida entrevista per a parlar de les meues activitats professionals, socials i culturals.

Per primera vegada en els 50 anys llargs que en diferents etapes he estat vivint a la capital aragonesa i després d’estar treballant i lluitant pel català de la Franja en particular i pel reconeixement oficial del català i l’aragonès des de finals dels anys 70, és la primera vegada que se m’ha donat l’oportunitat d’expressar, en un clima distés i sense acritud, a la capital de l’Ebre, les meues opinions sobre aquests temes. La situació de recessió i abandó institucional del català i l’Aragonès, la unitat de la llengua, d’independentisme a Catalunya, la necessitat de que la gent de Saragossa  vage a la Franja i escolte la nostra llengua amb els ulls dels prejudicis i de l’enverinament mediàtic tancats, etc.

Com a rerefons d’aquesta agradable conversa, Mari Carmen Horno y Rafael Castro,  els altres invitats al programa, music terapeutes i membres del grup musical Re-Sonando, ens van traslladar més al est, molt més enllà de la Franja, amb musiques ressonants del Tibet, dels indis americans, que van contribuir a aquest clima de respecte i enteniment entre cultures.

Reprodueixo aquí el que va escriure Eugenio Mateo, responsable de la sala d’exposicions Adolfo Domínguez de Saragossa, al seu blog El librepensador , de les seues impressions personals després d’aquest espai radiofònic.

“En nuestro programa de ayer, Mario Sasot dejó clara su postura militante a favor del derecho de todos los pueblos al uso de su lengua materna. Todos los aragoneses que viven el Aragón oriental usan los distintos dialectos que tienen como esencia el catalán y por eso no se sienten menos aragoneses. Valiente Mario, al que muchos denuestan por puro prejuicio, cuya intelectualidad le permite autoridad en sus planteamientos.
Maricarmen Horno y Rafael Castro forman el Grupo Re-sonando, haciendo de la música terapia para el alma y los sentidos. Nos regalaron un pequeño concierto que consiguió que las ondas de radio vibraran traspasando actitudes y emociones. Reiki y filosofía oriental guían sus enseñanzas. Una experiencia pionera en la radio y nosotros fuimos los afortunados”.

Plans de futur en temps impossibles

L’última novel·la de Màrius Serra recorda la vida del matemàtic català Ferran Sunyer Balaguer

MÀRIO SASOT

L’enigmàtic enigmista, escriptor, periodista i filòleg (d’on traurà temps per a fer tantes coses?) Màrius Serra, ha publicat la novel·la  Plans de futur, que va rebre el Premi Sant Jordi 2012, basada en trets biogràfics del matemàtic tretraplègic empordanès  Ferran Sunyer Balaguer (1912-1967).

Màrius es trobava  davant d’un múltiple repte: per una banda, tornar a treballar literàriament amb un protagonista “quiet”, com el llibre d’aquest títol dedicat al seu fill “Llullu”. Per altra, treure a la llum a un personatge científic (no un periodista, un  actor o un futbolista),  pràcticament desconegut dins l’àmbit de la cultureta catalana, i que interessés a una àmplia banda de lectors. I per últim , “but not least”, la fita o el miracle de transformar en un cant de salutació a l’optimisme, l’esperança i la solidaritat, la vida sens dubte duríssima i plena d’entrebancs, d’una persona amb tots el números per a llençar la tovalla vital, com ser minusvàlida, orfe de pare, científica, catalana orgullosa de ser-ho, en plena Espanya franquista de la primera hora, on fins i tot la ciència i la investigació tenien que adaptar-se a les lleis del Movimiento (i no del de l’ uniformement  accelerat, precisament).

I tots aquests obstacles els supera l’escriptor barceloní amb altíssima nota, convertint el que podria haver sét una trista història, en una novel·la plena de tendresa, ironia, humor i emocions múltiples, amb unes gotes d’intriga i misteri, escrita amb un ritme àgil que atrapa al lector i amb una llengua penetrant, brillant i encisadora, (la proverbial verborrea i verbigràcia de l’autor hortenc (del barri d’Horta) que diria aquest faedor de paraules.

Els possibles buits biogràfics i bibliogràfics que un personatge com el figuerenc Ferran Sunyer podia presentar, els resol Serra amb saviesa i eficàcia proposant una estructura fragmentària amb multiplicitat de punts de vista narratius. En cada capítol alterna la figura del narrador i de l’ interlocutor de la història, que permet donar a conèixer al lector diferents angles de les vivències dels personatges davant els mateixos fets i diferents fets dels que els personatges n’han sét testimonis.

Quan els personatges, tant el Ferran protagonista, com el Ferran cosí, la mare i les cosines Àngels i MariaCarbona (les tres dones que van prendre cura del científic al llarg de tota la seua vida) surten revestits amb un aura de dignitat i humanitat. No pretenen donar llàstima ni busquen compassió. Plens d’enteresa i força per a afrontar les dificultats , solen sortir-ne vius dels embats de la Fortuna i de l’acció de les autoritats franquistes amb bon humor i certes dosis de surrealisme. Però no són sants, no són perfectes i les seues febleses apropen més al lector, emotivament.

El misteri de l’oncle- omniscient, desaparegut des del principi de la narració, contribueix a fer més colpidora i inquietant la seua lectura. L’aparició de personatges de l’època com els cosins Pi (i Sunyer), més llunyans que els Carbona, i la relació entre els cosins  Sunyer Cardona i els germans Anna Maria i Salvador Dalí, veïns d’habitatge a la Costa gironina als estius, plena de paral·lelismes buscats a la novel·la, donen les claus d’un temps i un país amb certa efervescència cultural i amb plans de futur en una època dominada per un sistema polític sufocant i castrador.