Irlanda, Finlandia. Nosaltres no som d’eixe món

Màrio Sasot

• 

Rètol d’un carrer escrit en bilingüe (Gaaèlic i Anglès) a Dublin (Irlanda). Foto: Irene Sasot

Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair  el sacrosant precepte de que “Llengua oficial no hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.

I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Unidas Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès  Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.

Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.

Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms els carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.

L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment  a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.

Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.

Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc.,  apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.

Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).

En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la poblacióestan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest. Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels  llocs on aquesta llengua és predominant.

Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.

Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l’únic poble indígena reconegut a l’àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones

A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami  kolt i el sami d’ Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami  kolt i el sami d’ Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami  kolt i el d’ Inari van estar a punt d’extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a   reimplantar-los entre les generacions més joves

Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a  protegir i difondre  la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.

Pirita  Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions  i membre, amés, de Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que “ «molts pares, als anys 80,  pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida.

Tanmateix  avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.

Inari és també la seu de  Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de Natura, inaugurat el 1998.

Fora dels llocs autòctons, Yle, l’Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una  programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l’estil de Netflix anomenat  Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.

Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.

Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d’haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l’última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».

Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l’Escola d’Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’ entre set i nou anys  que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.

Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.

Centre Cultural Sami “Sajos” a Inari (Lapònia finlandesa) Foto: Terhi Tuovinen

Carta a laia Longan, premi “Josep Galan” 2015

(Text llegit durant el lliurament dels premis a Saidí, el passat 5 de desembre de 2015).

Estimada Laia:
Fa dos estius que vaig trobar, regirant entre els prestatges de la Llibreria Badia de Fraga, un llibre teu. Es tractava de “Jo vaig dormir amb lleons”-
Adrián, lo llibrer, em va dir: “ Aquest llibre és de una noia de Saidí”.
Jo no et coneixia, ni et conec, personalment. Sí que coneixia a ton pare, José María Longan, “Longanet”, gran fotògraf i autor de bona part de la història gràfica del Saidí més recent.
T’he de reconèixer que, potser per la edat, no he sét un assidu seguidor de la nova literatura infantil i juvenil. Tampoc solia recomanar llibres d’autors joves als meus alumnes de l’Institut. Preferia introduir-los en les novel•les d’aventures d’autors clàssics com Stevenson, Verne o Defoe.
Però eixa novel•la teua em va enganxar fins al fons de la meua ànima. Aquell xiquet, Tom, lo protagonista, que un dia va marxar de casa per a unir-se a una companyia de circ ambulant era una fantàstica al•legoria del camí de la vida que d’una manera u altra recorrem tots, amb les seues troballes meravelloses, desgràcies, injustícies i il•lusions.

Ojo amb l’Esperança Aguirre!

La nit electoral de 24 de maig, un cop van donar los resultats de l’alcaldia de Madrid vaig escriure un twitt que deia així: “Tremoleu, madrilenys. Espe ja està escanejant lo perfil moral dels regidors socialistes per a subornar a tres d’ells. Ningú canvia de gran.”

Sap Ciutadans qui era Roberto Bayod?

El passat 13 de desembre es va celebrar a Fraga (Osca) l’acte de lliurament dels premis del “XIII Concúrs (sic) Literari en Aragonés (sic) Oriental ‘Roberto G.Bayod’ organitzat per la Federació d’Asociacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO), format per un grapat de persones negacionistes de la existència del català a la Franja.

Entre els assistents es trobaven representants polítics del Partit Popular, Partit Aragonès, Rolde Choben, Compromís amb Aragó i Ciutadans.

Se suposa que els vells militants de la FACAO, que han treballat durant molts anys colze a colze amb l’ínclit alcalde de Bellmunt, desaparegut fa pocs anys, saben ben be de la seua trajectòria política franquista, ultradretana i violenta, especialment durant els primers anys de la transició democràtica. Una persona que es definia com defensor de les modalitats lingüístiques de la Franja en front del “català normatiu” i que el seus actes més significatius en defensa d’aquestes modalitats van ser batejar el seu poble (Bellmunt de Mesquí) del que va ser alcalde molts anys, com a Belmonte de San José, i canviar de nom tots els topònims del seu lloc, com ara el tradicional de La Vall Fosca per “El Valle Hondo”, etc.

Saben tot això els joves seguidors de tan il·lustre pròcer i els partits polítics convidats a celebrar actes en honor seu?  Ho sabia el representant de “Ciutadans” en aquell acte, un partit relativament nou, que vol transmetre un aire de modernitat i de regeneració a Espanya?

Políticament, la figura de Roberto Gonzalo Bayod Pallarés apareix amb llum pròpia, emergida de les entranyes més tèrboles i obscures del franquisme, amb motiu dels desgraciats fets de Montejurra de l’any 1976 on un militar jubilat, José Luis Marín García-Verde, “l’home de la gabardina” assassinà a sang freda amb la seua pistola el jove demòcrata carlí Aniano Jiménez Santos. Uns minuts abans, al peu de la muntanya era assassinat, sota ràfegues d’una metralladora sostreta, segons es va saber durant la instrucció del sumari, de l’Acadèmia General Miliar de Saragossa, el jove d’Estella Ricardo García Pellejero.

Els carlistes més tradicionalistes, encapçalats per Sixte de Borbó, defensors de mantindre en la celebració anual  a Montejurra (Navarra) “l’esperit del 18 de juliol”,  com ells mateixos deien, no estaven disposats a permetre que els carlistes democràtics, federalistes i autogestionaris de Carlos Hugo, en aquell moment molt més nombrosos i amb molta joventut darrere, ocupessen aquell lloc sagrat per a ells.

Però aquella violenta jornada del 9 de maig d’aquell any no va sorgir espontàniament. Havia estat prèviament “escalfada” i preparada  minuciosament les setmanes anteriors, amb pintades amenaçadores, atemptats amb bombes d’escassa potència  i escamots violents amb ferits disseminats per diferents punts de Madrid, Castella, Aragó i, especialment, a Navarra. Les investigacions realitzades arrel dels fets que culminaren amb dos morts i més d’una dotzena de ferits a Montejurra, demostraren que tot un seguit d’organitzacions extremistes de l’antic règim, amb el suport econòmic d’algunes forces vives de l’aparell franquista i la connivència d’algunes persones vinculades als serveis d’intel·ligència espanyols col·laboraren en fer d’aquell Montejurra un polvorí que podia haver acabat ben be en una autèntica carnisseria.

En un dossier presentat pels advocats de la víctima al judici, amb el que hi col·laboraren centenars de testimonis d’aquells fets i  desenes d’advocats, el nom i les accions de Roberto Bayod apareixen reflectides en diferents apartats del dossier i del sumari..

Com a responsable de tota aquesta “Operació Reconquesta” a Saragossa, va quedar demostrat durant el judici que Roberto Bayod va rebre d’un dels màxims responsables d’Unión Nacional Española (UNE), governador de Guipúscoa i Conseller del Reino, José María de Araluce, la quantitat de 6 milions de pessetes, ingressats a un compte que, segons consta en el Sumari ,“Roberto Gonzalo Roberto Bayod Pallarés, con domicilio en Princesa 18, Zaragoza, fundador de los Cruzados Voluntarios Legionarios, colaborador de la revista “Qué Pasa?” y miembro de UNE, recibió mediante un talón negociado en una oficina bancaria madrileña del “Banco Popular Español”.  Amb aquests diners i altres ajuts d’altres mecenes de la causa com Antonio María de Oriol y Urquijo, Bayod, segons els informes periodístics i declaracions d’advocats de l’època, “es va poder organitzar els escamots previs a Saragosssa de grups especialment violents com el PENS i la campanya violenta de Montejurra, amb la inestimable col·laboració d’altres membres de la UNE com l’ex-tinent d’alcalde franquista  de l’Ajuntament de Saragossa i íntim amic de Bayod, Aroz Pascual”.

Be, aquest és un dels perfils importants de la densa biografia de Roberto Bayod, inspirador i senyera espiritual de la FACAO.

L’assistència a actes com el concurs literari que porta el seu nom per part de representants de partits  polítics democràtics no es pot considerar un fet neutre o banal.

Els responsables estatals de Ciutadans, per exemple, s’haurien de  plantejar si, a més de ser un partit “centralista” (“ça va de soi”), aspiren a competir pel disputat espai de centre i ser un grup  “centrista i centrat” (com diria Manolo Vázquez Montalbán) o tal volta aspira a cobrir el flanc d’extrema dreta que en aquest país deixa lliure el PP.
La decisió és seua, però caldria que la fessen palesa als seus possibles votants.

Los periodistas deportivos y “las chicas”

Las mujeres deportistas españolas aparecen muy poco en los medios de comunicación, pero cuando lo hacen, siempre por haber ganado campeonatos del Mundo, de Europa, récords mundiales o “minucias” por el estilo, los periodistas del ramo no pierden la ocasión de adjuntarles, a las primeras de cambio, el epíteto de “chicas”, un apelativo, que pese a que pueda parecer cariñoso, está lleno de subliminal superioridad y condescendencia. Como si lo que estas mujeres hubieran logrado fuera cosa menor o lo hicieran ellos mismos (los mensajeros del evento) cada día y sin despeinarse,con la gorra. Y, por supuesto, cuando se trata de victorias de equipo, la primera y, a veces única declaración que se recoge tras la victoria de las “chicas” analizando el encuentro etc., es la del entrenador, casualmente un “chico”.

Por cierto, a las deportistas femeninas, parece no importarles que les dirija o mande un varón (no se ha oído hasta el momento queja alguna al respecto). No ocurre así en el caso de los “chicos” (tal vez en este caso habría que hablar con más propiedad de “niños”) del tenis, aquejados de un miedo pánico ante la idea de que en la Copa Davis les mande una mujer… y lo haga bien.
En fin, todos los hombres somos, en uno u otro grado, machistas. Pero, por rubor o decoro, deberíamos disimularlo un poco, ¿no?

Carta de Iolanda Mármol, periodista de l’extint Canal 9 (RTVV)

Una de les treballadores del canal 9 valencià, la corresponsal a Madrid, ha escrit una interessant carta autocrítica (a bones hores) on explica com funcionava la gestió d’aquest ent. Al meu parer funcionava igual que totes les autonòmiques, però potser, a la madrilenya i la valenciana, els polítics responsables de la seua gestió se lis anava una mica més la mà, apretaven una mica més l’accelerador que els altres.
La carta de la Iolanda comença així:
Recordo quan ens exigien d’enregistrar el perfil bo d’Eduardo Zaplana. I l’oda que em van encarregar sobre ell quan va deixar la presidència de la Generalitat Valenciana per a ser ministre. També recordo l’esbroncada i els crits que em van dedicar quan en aquest vídeo de retrospectiva Zaplana apareixia en una imatge amb la trànsfuga que li havia permès d’arribar a l’Ajuntament de Benidorm.

30 ANYS ESCRIVINT A LA VANGUARDIA

El diumenge 25 de setembre de 1983 vaig veure publicat el meu primer article a La Vanguardia. Es tractava d’un dels tres reportatges que em van encarregar, per mitjà del meu amic i paisà de Saidí, Joaquim Ibarz, llavors ja corresponsal a Mèxic d’aquest diari, per a donar a conèixer als lectors de Catalunya la situació social, econòmica, cultural i lingüística de les diverses comarques de la Franja, que ja en aquells moments, començaven a reclamar atenció i el reconeixement de la seua realitat lingüística. Aquell primer treball (que reproduïm en aquest blog) estava centrat en la part més septentrional de la Franja, la Ribagorça oriental. En posteriors diumenges van sortir els altres dos reportatges: un dedicat a la Llitera i el Baix Cinca (2-10-83) i un sobre el Matarranya (9-10-83).

Filología sin hilos (o con los cables cruzaus, apostillo en lapollense)

Lo meu amic Carlos Mas (o menos) m’envia aquest dil·letant escrit del seu no menys amic, Emilio Casanova, inspirat en  les inspirades decissions de les Corts aragoneses envers les llengües del lloc (que no del Belloch).

Que tos aprofite, que diem los lapaoencs!

LA  FILOLOGÍA SIN HILOS

A Doña Luisa Fernanda Rudi, a don Ángel Biel y sus acólitos de la  famosa cueva de la que mal salieron por no hablar, por ejemplo, lapao. O  chistavín, versión menor del lapapyp (¡qué bien suena!), que lo mismo les importa  y que de lo mismo saben.

Ampósdata,  siquiera del Ebro:

Como  la filología se ha ido a tomar por el saco, me permito este calibre. Ya da igual  la palabra, la coma o el adjetivo. Quien entienda, entienda. Y si no, que lea El  Capital, que, de verdad, es mucho más gracioso que nuestra presidenta y más  definitorio de nuestro señor Biel.

Ya sé que tampoco era tan difícil

Lo que viene no es Paul Valéry, maricón francés, marinón de  cementerios. Ni John Donne, protestate de mierda. Ni Octavio Paz que descanse.  No siquiera Ubú rey y su personaje Alfred Jarry como saben los ministros, aunque  tan manifiestamente paralelo. Para eso.

Si  no les ponemos plumas de colores y nos escojonamos a bocajarro es que,  realmente, Miguel Hernández, se equivocó del todo. Yo creo que mucho, por amor,  pero me niego a pensar que fuera del todo.

NEWLENGUA

Es qui guardas?

Política  escondielitis

Non propio lo escondulio

Non  propio dicho lo eso. Eh?

Lenguaracis no cogniolitis, ah!

Aragonia  grandis pro supio ergo sapio

Os sobervios aragonetis!! Merda, fuck, o merda,  mierda

Falando  in trémula lingua, cognosco… los

Yes, in spagniolo, callando

Sí,  comprís ma belle amí

Non cognoscen vos originités?

Sabiosle:  di granada anima e franco revés, falando en lapao sublime!

Qui discursen dotra forma… Supuro sois  aragüiniés

Non  catalana, ispiro!!!

Clarisco, non mariconis! Aspro gordis  lunetteris

Non  aragonésica, pruscribo!!!

Ah!  Ya volgo, ya  volgo

Faremos neolinguaje dispersiu com garantide dedo no  luna!.

Pra  os tontos, qu’así distrae

Great anuncias idea, guay! Ay, perdón, non fumo  niente

Tuta  masa encontrecida ga dentro dun orinal…

Sepo,  sepo!!… estornina aigua pra fora. Air qui me dés!!! ¡m’aparru!  Mabrumás! Ay! Ay!

Do  que es lo tema principal. Zás!! Lo cambiazo!! Lo cristo por il pecorino, Zás!.  In moto, sempre Zás!. L’hostia por la boletada. Al cañiz!!! Magia potagia,  Zás!!

Ya volgo, ya volgo, quina ventilació  mental!

Ay!!  Quimposible is parlá tos tantos diotas. ¡E que votan nos!, pa our gloria nostra  SANTA, amen

¿També aylos  in tuo  grupamento?

A  mares, a mares, com’as lapas, a mares. Porcopriscio, fago yo de mí cristiana  excepció. Tonto tonto, mierda merda, Xota gana, manque pierda,  forever

Ahí  yes que las trincaó, Ya volgo

E  reviendré. Soc turolés, ma non tropo. Guanyo sempre, come endesaman e sus  sobrinos nietos e más allegada famiglia.

Cuán  d’envidia, mon amicus meu…

Ay  soberana!! L’envidia sempre supura si euros no habitem here ja!

Ya volgo, ya volgo

Folguemos  per habitar’lo, que praesto os años dan

Folguemos, folguemos sí, que questa primavera always non poc  durar 

Que  bene fala mi dueña. Falo más, falo con ella

Ay! My god gad o como en cristinao se diga. Falame lapao, mostrame  lapipyp. Teño ansiedade pro ti!

Te  ricordo lo de os euros, que yo falo in concertino e mios músicos tamén  comen

Ya volgo, ya volgo y dí. Do eres tan  elegante?

Egipcio soy por sinciencia.. Non mirar nunca de frente et andar  sempre de lado. De los euros que manejo, e me quiten lo bailado. Trastabillo eu  mi instrumento cuanto de no dire se lo trata.

(Es galán bien adecuado). A misa voy doña Luisa, las macetas en su  sitio. Espejito, dime tú quién fala o mejor bocado?

El de Teruel duerme  doble, fala armenio y argentino, francés, alemán, inglés, somormujo o asturiano.  Aragonés eu no sé, tu falas lo genovés, que sos tuyo, non  robado.

Hay que ver!, quina  elocuencia!!

No,  euros, en castellano

Ya volgo

Y lo  que volguerás my keen Louise. Pero el euro, en castellano parlantis. Mas existe  poesía y también os paraísos. Vau del aire…, qué hermosa la poesía, qué bunico  romanticismo transnoito ja

Jo soy keen y tú eres romo…Ay, ja volgo, ja volgo,  anem!!!

Vd  primera madame, que never faré la sombra, amen

Hay que ver qué persuasión, si Dios, si ángel o  diablo, hay que ver qué maraviglia

Así  qes my reina mía. Si no sombra, vive dios, para usted una sombrilla… Vd  primera madame

Pues ahí voy

Deu  que se lo guarde a Vd

Y vosé que lo  disfrute

Disfruto de maravilla. Yo solo vulgo esta silla

¿Y qué piensa Vd que hago  yo?

Qué  inhóspita situación,

qué  dardo más acerado

Le  mando a ésta un recado

Y  recibo un chaparrón

Pues en  algo quedará

Que pra  mí rima un florete

Vd  sale, usted se mete,

Pero  yo, en mi sillón

Ay, mamoncillo, qué gracia  tienes!!! Dice dña Luisa con mala cara

APLAUSOS  y unos pitos  que son aplacados sui generis por los servicios de seguridad. Luisa Fernanda,  molesta, intenta taconear y tropieza escupiendo sin querer al suelo.

Biel  dirige con la mirada a un ayudante que recoge el esputo y lo guarda en un sobre  con donosura y cuidado. Nada cambia, todo permanece. Parménides guiña un ojo en  una esquina. No ve Biel al presocrático, atareado como está en el esputo y su  ADN. La filosofía para los maricones. Zenón no sabe si reir o llorar. Las  lenguas son azarosas y más en el seso de los estultos, inaccesibles en el de los  interesados. Valéry cierra su cuaderno y tampoco sabe en qué idioma se habla.

Nos  levantamos sin nada más que el vacío. Nos lo están robando todo.

Afuera  el mar, como siempre, sigue su camino. Hay luna llena y las olas regalan  brillantes sardinas. Algo nos queda. Valéry muestra su marina caligrafía. Huele  a mar y respiramos hondo. Miramos el horizonte negro azul, volvemos a respirar  más hondo y decimos suavemente: Que les follen.

La  línea del horizonte marino de nuestro mediterráneo. Esa línea que no es recta  sino curva y que nos hace grandes pequeños. El Sol atrás, siempre esperando. Y  el sonido, sinfonía.

Que  les follen, pensamos.

Qué  bien huele el mar y qué cercanamente lejos está nuestro horizonte!

Seamos  migueles hernández y queden los bueyes sentados en sus sillones.

Qué  bien huele el mar y qué cercanamente lejos está nuestro horizonte!

Apretamos nuestra mano a la de nuestro ser querido. Que les  follen

¿Para  qué habrán nacido?

Qué  bien huele el mar y qué cercanamente lejos está nuestro  horizonte!

Plans de futur en temps impossibles

L’última novel·la de Màrius Serra recorda la vida del matemàtic català Ferran Sunyer Balaguer

MÀRIO SASOT

L’enigmàtic enigmista, escriptor, periodista i filòleg (d’on traurà temps per a fer tantes coses?) Màrius Serra, ha publicat la novel·la  Plans de futur, que va rebre el Premi Sant Jordi 2012, basada en trets biogràfics del matemàtic tretraplègic empordanès  Ferran Sunyer Balaguer (1912-1967).

Màrius es trobava  davant d’un múltiple repte: per una banda, tornar a treballar literàriament amb un protagonista “quiet”, com el llibre d’aquest títol dedicat al seu fill “Llullu”. Per altra, treure a la llum a un personatge científic (no un periodista, un  actor o un futbolista),  pràcticament desconegut dins l’àmbit de la cultureta catalana, i que interessés a una àmplia banda de lectors. I per últim , “but not least”, la fita o el miracle de transformar en un cant de salutació a l’optimisme, l’esperança i la solidaritat, la vida sens dubte duríssima i plena d’entrebancs, d’una persona amb tots el números per a llençar la tovalla vital, com ser minusvàlida, orfe de pare, científica, catalana orgullosa de ser-ho, en plena Espanya franquista de la primera hora, on fins i tot la ciència i la investigació tenien que adaptar-se a les lleis del Movimiento (i no del de l’ uniformement  accelerat, precisament).

I tots aquests obstacles els supera l’escriptor barceloní amb altíssima nota, convertint el que podria haver sét una trista història, en una novel·la plena de tendresa, ironia, humor i emocions múltiples, amb unes gotes d’intriga i misteri, escrita amb un ritme àgil que atrapa al lector i amb una llengua penetrant, brillant i encisadora, (la proverbial verborrea i verbigràcia de l’autor hortenc (del barri d’Horta) que diria aquest faedor de paraules.

Els possibles buits biogràfics i bibliogràfics que un personatge com el figuerenc Ferran Sunyer podia presentar, els resol Serra amb saviesa i eficàcia proposant una estructura fragmentària amb multiplicitat de punts de vista narratius. En cada capítol alterna la figura del narrador i de l’ interlocutor de la història, que permet donar a conèixer al lector diferents angles de les vivències dels personatges davant els mateixos fets i diferents fets dels que els personatges n’han sét testimonis.

Quan els personatges, tant el Ferran protagonista, com el Ferran cosí, la mare i les cosines Àngels i MariaCarbona (les tres dones que van prendre cura del científic al llarg de tota la seua vida) surten revestits amb un aura de dignitat i humanitat. No pretenen donar llàstima ni busquen compassió. Plens d’enteresa i força per a afrontar les dificultats , solen sortir-ne vius dels embats de la Fortuna i de l’acció de les autoritats franquistes amb bon humor i certes dosis de surrealisme. Però no són sants, no són perfectes i les seues febleses apropen més al lector, emotivament.

El misteri de l’oncle- omniscient, desaparegut des del principi de la narració, contribueix a fer més colpidora i inquietant la seua lectura. L’aparició de personatges de l’època com els cosins Pi (i Sunyer), més llunyans que els Carbona, i la relació entre els cosins  Sunyer Cardona i els germans Anna Maria i Salvador Dalí, veïns d’habitatge a la Costa gironina als estius, plena de paral·lelismes buscats a la novel·la, donen les claus d’un temps i un país amb certa efervescència cultural i amb plans de futur en una època dominada per un sistema polític sufocant i castrador.

Caso Pallerols: Que me responda cualquiera de los dos

Chapeau por los miembros de Unió Democràtica de Catalunya, Fidel Pallerols, Cruz Guerrero, Vicenç Gavaldà y otros, que han conseguido retrasar 20 años un juicio  y eludir  su ingreso en prisión mediante el pacto de la sentencia con el Juez, el reconocimiento de la culpa  y  el pago, por parte de la que fue su organización, del dinero “distraído” de los Fondos Públicos de Empleo para  sufragar gastos del partido.