Merxe Llop rep el premi Guillem Nicolau

El lliurament dels premis literaris i de reconeixement al món del llibre que habitualment atorga el govern d’Aragó, on la nonaspina Merxe Llop Alonso va rebre el “Guillem Nicolau 2020 per la seua novel·la  Silvertí , va tindre un format, uns continguts i uns sentiments força especials, ben diferents als d’altres anys, degut a la pandèmia.

La cerimònia, que tingué lloc al museu “Pablo Serrano” de Saragossa (IAACC) el passat 12 de març, es va caracteritzar per l’escassa afluència de públic (una trentena de persones entre premiats, familiars i amics, autoritats i mitjans de comunicació, seguint unes estrictes mides sanitàries)  i per la seua “mobilitat”.

La comitiva es va anar desplaçant pels diferents espais del museu on està instal·lada, l’obra permanent del geni de Crivillén per a fer-ne  entrega dels premis als diferents guardonats.

Així, amb el director de l’IACC Julio Ramón fent d’amfitrió i mestre de cerimònies d’una peculiar visita guiada, es van lliurar, a la sala baixa on s’exposen les escultures  del projecte del salt de l’aigua de Aldeadávila, els diplomes acreditatius dels premis al llibre millor editat de l’any 2020 i a la trajectòria d’un professional del sector del llibre. A la sala de la mostra permanent de Pablo Serrano es va atorgar el premi de poesia “Miguel Labordeta”. El tercer escenari va ser la planta mitjana de l’edifici on es van lliurar els premis “Arnal Cavero i “Guillem Nicolau”. Finalment, a la planta més alta del museu, el conseller d’Educació, Cultura i Esport del govern d’Aragó Felipe Faci va concloure l’acte fent una breu glosa i elogi de tos els premiats.

Per la seua banda, van fer lliurament dels diplomes i de la presentació individualitzada dels guardonats  el director general de Cultura, Víctor Lucea, i el de Política Lingüística, Ignacio López Susín.

De la guanyadora del premi de Literatura en Llengua Catalana “Guillem Nicolau 2020”, aquest últim va dir que Merxe Llop era“ una persona molt implicada des de sempre en la defensa del català d’Aragó “ i que el seu ofici de mestra li esqueia perfectament en el sentit més ampli i genuí de l’expressió  com a divulgadora d’uns valors solidaris a través de la seua trajectòria professional  i com a difusora de la seua cultura i llengua maternes”.  De la novel·la premiada, Silvertí , López Susín recordà els arguments del jurat, el qual va destacar “ la  creació d’una trama sòlida i coherent, actual i a l’hora lligada al territori, i que fa evolucionar al lector al ritme que marquen les estacions de tren en el qual viatgen els protagonistes, reconstruint la seua història al caliu del dolor familiar que els uneix de manera afectiva i efectiva”.

Merxe Llop va agrair al Jurat i al Govern d’Aragó la concessió del Premi i recordà amb nostàlgia les diferències quant a  quantitat de públic, d’ambient i d’estat d’ànim en general, entre la concessió del seu primer Premi Nicolau fa deu anys i aquest, degut a la maleïda pandèmia de la Covid. Recordà que “durant tota la meua vida, allà per on haig passat he deixat el rastre de la meua llengua i de la meua condició d’aragonesa” i afegí que per a ella “escriure ha estat sempre una necessitat i un plaer”.  Segons explicà l’autora, un dels motius principals d’escriure aquesta novel·la va ser “la necessitat de traure a la llum uns fets horrorosos succeïts durant la guerra Civil al meu poble perpetrats pels dos bans enfrontats”.

Pel que fa als altres guardonats, el premi a la millor obra editada va recaure en “The scarecrow- El espantapájaros, una original obra bilingüe amb un format on s’inclouen les noves tecnologies, editat  per Libros de ida y vuelta.  El premi a la trajectòria professional dins del sector del llibre va ser per a la llibreria Castillón, de Barbastre,  oberta en 1927. El guanyador del “Miguel Labordeta” de poesia va ser per a César Ibáñez Paris, pel seu transgressor i original poemari Conjugar, i l’Arnal Cavero de literatura en aragonès va recaure per primera vegada en una traducció, en aquest cas dels Quinti Horatii Flacci Emblemata, a càrrec de Miguel Martínez Tomey, el qual animà el Govern regional “a no deixar mai de donar suport a l’aragonès i al català a l’Aragó, que cada cop estan més necessitats de protecció dins d’un món globalitzat”.

Merxe Llop

“Dat pel sac”, un pot petit d’essències poètiques

(Comentari en torn l’últim poemari d ‘Hèctor B. Moret)

Ja fa uns anys que el poeta Hèctor Moret (Mequinensa, 1958) va anunciar, primer confidencialment al traductor, editor i crític literari Esteve Betrià i després a un públic més ampli a través de mitjans de prestigi urbi et orbe en la seua àrea d’influència com ara la revista Temps de Franja, que la seua etapa com a poeta s’havia acabat.

De fet, el títol del llibre que replegava tota la seua producció lírica en edició bilingüe català- castellà, portava un títol prou evident i expressiu: Camp clos (Prensas Universitarias de Zaragoza. 2006).

Però la vida i el fluir poètic continuen i Moret (la cabra tira al mont, que dirien a Fraga) no va poder evitar escriure a sovint més versos dedicats als seus amics, poetes o escriptors en general als quals admira, homenatja i en fa sovint una mena de paràfrasi. Altres camins  no s’ha pogut negar, a aportar els seus sentiments fets ritme i musicalitat a revistes com l’aragonesa Rolde.

La majoria dels poemes de Dat pel sac apareixen per primera vegada impresos dins d’un poemari de l’autor mequinensà, tret dels dos primers, inclosos en l’apartat intitulat “Quadernet d’exercicis complementaris”, del recull Temps pervers (1999), recopilats també, “a tall de coda” en Camp clos.

El títol d’aquest recull, més enllà de les seues inevitables connotacions eròtiques i escatològiques del termini , tenen per a mi alguns significats més especials i profunds.

El mot “dat” assenyala l’empremta personal de la generositat de l’autor que ha donat el seu temps durant molt més de mitja vida per la cultura i la llengua catalanes de la Franja, així com de la seua perenne disposició a ajudar els seus amics, investigadors, escriptors i dialectòlegs en feines de les quals és un veritable i consumat expert.

I “pel sac” evoca el títol del seu poemari Al cul del sac trobarem les porgueres (València.1993),.un mot aquest últim que fa al·lusió a la brossa que queda al fons del sac del blat o la civada després de destriar el gra de la palla. Metafòricament, tal volta l’autor vol representar amb eix títol la solada que queda amb el pas temps, dins del cor, els sentiments i la memòria íntima de les persones un cop el vent de la història ha esborrat la lleu bromera de les coses insubstancials.

El que queda doncs, en aquest llibret excèntric i extemporani (fora de temps). és la quintaessencia del que ha estat lo millor de la poesia de Moret en més de quatre dècades.

Segons l’autor, el títol evoca sense voler el nom del grup artístic “Dau al set” que a la vegada ens portaria a un altre poemari moretià, “Parella de negres” (Columna, 1988) on el joc i l’atzar confluirien.

En els primers poemes d’aquest opuscle “Blavosa nit” i “A tots los morts, morts a totes les guerres”`, escrits en 1975, podem contemplar l’ Hèctor adolescent, rebel i inconformista intentant foradar l’atapeït núvol de la negra nit del franquisme, però mai amb planes consignes politiques sinó amb una llengua depurada, emotiva i a vegades de certa complexitat conceptual.

També hi són al recull versos d’amor a la terra natal, encarnada amb descripcions de paisatges riberencs banyats de nostàlgia, paraules collides de l’entorn local i unes gotes d’ironia mequinensana a l’estil de Moncada, com és el cas del titulat “Breu vocabulari patxetí”.

Venen a continuació un seguit de poemes  on es fa una mena d’homenatge, rèplica, paràfrasi o paròdia amable -subgènere sovint conreat per Moret-  a autors als quals admira, com Espriu, Màrius Torres, Joan Vinyoli, i d’ altres del món franjolí com Josep Galan, Desideri Lombarte o el seu paisà Jesús Moncada, tots ells amics de l’ Hèctor i ja desapareguts. De nou la generositat de l’autor, plasmada amb versos càlids, íntims, quasi amorosos, atorgats a gent que s’estimava.

No falten tampoc les reflexions sobre l’amor i el desencís (“No vam nàixer ahir”, “Ningú al carrer”)  i altres que mostren pessimisme i clara crítica davant l’actual deriva del món, com els brevíssims “Com si ara fos” o “Com si fos ahir”.

No podien faltar tampoc els hàbils jocs de paraules i tirallongues monosil·làbiques (marques de la casa poètica de Moret), com “Penell Existencial” i “No crec en res”, respectivament.

Conclou el poemari amb dues rareses: “20 del XX” un collage expressionista de noms, títols, personatges i frases emblemàtics del darrer segle que a mi em porten a la memòria la cançó- recull- lletania d’un dels últims treballs discogràfics d’en Bob Dylan, el llarguíssim “Murder Most Foul”, i un retir “odiseà” a la casa de Barcelona que ha estat la seua llar la major part de sa vida: “Aribau 47”.

En definitiva, aquest “sac dat” de versos és un petit pot on estan concentrades totes les essències poètiques d’en Moret.

El poeta, editor, investigador i professor Hèctor Moret