(Comentari en torn l’últim poemari d ‘Hèctor B. Moret)
Ja fa uns anys que el poeta Hèctor Moret (Mequinensa, 1958) va anunciar, primer confidencialment al traductor, editor i crític literari Esteve Betrià i després a un públic més ampli a través de mitjans de prestigi urbi et orbe en la seua àrea d’influència com ara la revista Temps de Franja, que la seua etapa com a poeta s’havia acabat.
De fet, el títol del llibre que replegava tota la seua producció lírica en edició bilingüe català- castellà, portava un títol prou evident i expressiu: Camp clos (Prensas Universitarias de Zaragoza. 2006).
Però la vida i el fluir poètic continuen i Moret (la cabra tira al mont, que dirien a Fraga) no va poder evitar escriure a sovint més versos dedicats als seus amics, poetes o escriptors en general als quals admira, homenatja i en fa sovint una mena de paràfrasi. Altres camins no s’ha pogut negar, a aportar els seus sentiments fets ritme i musicalitat a revistes com l’aragonesa Rolde.
La majoria dels poemes de Dat pel sac apareixen per primera vegada impresos dins d’un poemari de l’autor mequinensà, tret dels dos primers, inclosos en l’apartat intitulat “Quadernet d’exercicis complementaris”, del recull Temps pervers (1999), recopilats també, “a tall de coda” en Camp clos.
El títol d’aquest recull, més enllà de les seues inevitables connotacions eròtiques i escatològiques del termini , tenen per a mi alguns significats més especials i profunds.
El mot “dat” assenyala l’empremta personal de la generositat de l’autor que ha donat el seu temps durant molt més de mitja vida per la cultura i la llengua catalanes de la Franja, així com de la seua perenne disposició a ajudar els seus amics, investigadors, escriptors i dialectòlegs en feines de les quals és un veritable i consumat expert.
I “pel sac” evoca el títol del seu poemari Al cul del sac trobarem les porgueres (València.1993),.un mot aquest últim que fa al·lusió a la brossa que queda al fons del sac del blat o la civada després de destriar el gra de la palla. Metafòricament, tal volta l’autor vol representar amb eix títol la solada que queda amb el pas temps, dins del cor, els sentiments i la memòria íntima de les persones un cop el vent de la història ha esborrat la lleu bromera de les coses insubstancials.
El que queda doncs, en aquest llibret excèntric i extemporani (fora de temps). és la quintaessencia del que ha estat lo millor de la poesia de Moret en més de quatre dècades.
Segons l’autor, el títol evoca sense voler el nom del grup artístic “Dau al set” que a la vegada ens portaria a un altre poemari moretià, “Parella de negres” (Columna, 1988) on el joc i l’atzar confluirien.
En els primers poemes d’aquest opuscle “Blavosa nit” i “A tots los morts, morts a totes les guerres”`, escrits en 1975, podem contemplar l’ Hèctor adolescent, rebel i inconformista intentant foradar l’atapeït núvol de la negra nit del franquisme, però mai amb planes consignes politiques sinó amb una llengua depurada, emotiva i a vegades de certa complexitat conceptual.
També hi són al recull versos d’amor a la terra natal, encarnada amb descripcions de paisatges riberencs banyats de nostàlgia, paraules collides de l’entorn local i unes gotes d’ironia mequinensana a l’estil de Moncada, com és el cas del titulat “Breu vocabulari patxetí”.
Venen a continuació un seguit de poemes on es fa una mena d’homenatge, rèplica, paràfrasi o paròdia amable -subgènere sovint conreat per Moret- a autors als quals admira, com Espriu, Màrius Torres, Joan Vinyoli, i d’ altres del món franjolí com Josep Galan, Desideri Lombarte o el seu paisà Jesús Moncada, tots ells amics de l’ Hèctor i ja desapareguts. De nou la generositat de l’autor, plasmada amb versos càlids, íntims, quasi amorosos, atorgats a gent que s’estimava.
No falten tampoc les reflexions sobre l’amor i el desencís (“No vam nàixer ahir”, “Ningú al carrer”) i altres que mostren pessimisme i clara crítica davant l’actual deriva del món, com els brevíssims “Com si ara fos” o “Com si fos ahir”.
No podien faltar tampoc els hàbils jocs de paraules i tirallongues monosil·làbiques (marques de la casa poètica de Moret), com “Penell Existencial” i “No crec en res”, respectivament.
Conclou el poemari amb dues rareses: “20 del XX” un collage expressionista de noms, títols, personatges i frases emblemàtics del darrer segle que a mi em porten a la memòria la cançó- recull- lletania d’un dels últims treballs discogràfics d’en Bob Dylan, el llarguíssim “Murder Most Foul”, i un retir “odiseà” a la casa de Barcelona que ha estat la seua llar la major part de sa vida: “Aribau 47”.
En definitiva, aquest “sac dat” de versos és un petit pot on estan concentrades totes les essències poètiques d’en Moret.
Mas de Bringuè 