A Finlàndia la cultura, ací s’atura

Biblioteca Oodi de Helsinki

Vaig estar a Hèlsinki (Finlàndia) aquesta tardor, vivint a una residència d’estudiants, fent classes de finès a una Escola d’Adults municipal (Helsinguin Aikuisopisto)i visitant els antics amics fets al llarg dels cinquanta anys transcorreguts des que hi vaig anar a aquest país per primera vegada com a estudiant becari l’any 72.

Un dels meus objectius, en aquesta ocasió, era polsar l’opinió i l’estat anímic i sociopolític del personal en un moment en què s’havia produït la invasió unilateral d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin, veí inseparable de Finlàndia pels segles dels segles, i havia saltat a la premsa la notícia de que la presidenta del govern finès, la socialdemòcrata Sanna Marin, havia organitzat una festa particular amb els seus amics i familiars a la seu del palau de l’executiu.

En el tema de la guerra russa – ucrainiana, la reacció del poble finés va ser unànime i instantània. Una por ancestral pels records de la Gran Guerra d’hivern  (en finès, talvisota) on Rússia va envair Finlàndia en 1939 i que va durar fins a 1944 després de la Guerra de Continuació (jatkosota) represa en 1941, va fer que el 85% del Parlament finès actual aprovés demanar per primera vegada l’ ingrés de Finlàndia a l’ OTAN.

Es podria dir que després de les dues guerres mundials i fins la caiguda del mur berlinès la política finesa ha tractar de conjurar el perill del gegant soviètic, amb el que té 1400 kilòmetres continus de frontera comuna, amb molta socialdemocràcia: construint uns sòlids fonaments d’assistència i protecció social  per als seus ciutadans (tal i com van fer els nord americans i els estats europeus guanyadors de la guerra) i fent unes fortes inversions en Cultura i Ensenyament públics, a l’hora que mantenia forts lligams d’intercanvis culturals i unes molt fluides relacions diplomàtiques amb la URSS.

Ara, després de la invasió russa d’Ucraïna, Finlàndia ha anant tancant progressivament les fronteres amb el país de Putin, tot sense deixar d’acollir els nombrosos propietaris russos de cases i negocis radicats a Finlàndia.

Una de les primeres coses que vaig fer en arribar a Helsinki aquesta última ocasió va ser visitar la Biblioteca Central Municipal “Oodi” un veritable temple laic dedicat al saber i la cultura inaugurat l’any 2018, la construcció de la qual va costar 90 (sí, han llegit be, 90) milions d’euros.

Entrar en aquest impressionant edifici suposa viure una experiència irrepetible on es barregen en voràgine les sensacions de llibertat, tolerància, amor als llibres i la lectura i tot en un ambient molt relaxat

 Passejant pels seus mil racons recoberts de fustes corbades, clares i fosques, al visitant el fa l’efecte que allí res està prohibit, tot està permès, i no obstant això, en cap moment es detecten conflictes d’interessos entre qui està tancat en una sala de cristall unipersonal immers en una lectura o recerca profundes, qui parla tranquil·lament en les taules amb els seus companys de classe, els bebès que mengen els seus potets mentre juguen al terra, els qui estan llegint en el sòl amb les sabates tretes, els que mengen o beuen mentre fullegen un diari i els qui passegen entre els seus prestatges parlant amb el mòbil.

Tot un cant d’exaltació dels valors sublims de germanor, convivència i d’homenatge a lo públic, que s’estan perdent en el nostre continent, fins i tot als països capdavanters en aquests temes com eren els nòrdics.

Perquè aquesta primera impressió tan il·lusionant, amb el transcurs del mes i mig que vaig ser allà, es va anar transformant en una visió de la realitat no tan afalagadora.

Sondejant entre amics i coneguts les seues opinions davant l’ affaire Sanna Marin, que va transcendir els mitjans de comunicació de tota Europa, em vaig  adonar que els líders d’un determinat país, com en el cas d’Obama en EEUU, es veuen d’una manera diferent des de fora del lloc que des del mateix país on governen.

 El meu amic Raimo Junnikkala, un  competent professor jubilat d’Anglès de l’Escola Normal de Turku i expert innovador didàctic, i la seua dona Merja, directora d’una Escola Infantil a un barri de la mateixa localitat, qualificaven l’actuació de Marin d’irresponsable i d’haver posat en perill la seguretat del país en haver deixat, sense cap substitut, les seues tasques de govern durant unes hores de festa “i tal volta de borratxera”.

Un altre amic, Sami Ruponen, d’uns quaranta anys, que treballa d’administratiu a una empresa de construcció, em va mirar amb sorna i un punt de perdonavides quan el vaig preguntar per la seua cap de Govern. Sobraven més comentaris.

Tanmateix son pare, Perti (86 anys), un expert fuster que va arribar a restaurar a Seinajoki una casa de camp que va ser residència d’estiu del mític general Mannerheim, parlava amb admiració de Sanna Marin, “una noia jove, honesta i molt preparada, que va fer una gran tasca de govern durant la pandèmia…”

És clar que les crítiques a la cap de Govern i el gir del vot de molts ciutadans cap a partits de centre dreta i dreta radical en les últimes eleccions generals no ha estat degut sol a una “mala tarda” de festa de la presidenta, tot i que cal ressenyar  que, per exemple, el seu col·lega anglès, Boris Johnson no ha tingut tant ampli rebuig de la seua ciutadania davant les seues continuades festes amb alcohol celebrades a Downing Street en plena pandèmia.

Sembla que els errors de conducta són perdonats abans als rics de solemnitat i alumnes d’Òxford com a Johnson que a una jove d’origen humil, de mare separada i tornada a casar amb una dona, com és el cas de Sanna Marin.

L’Estat de benestar finlandès ja donava mostres d’esgotament des de fa uns quants anys. Tot i que el Ministeri de Benestar Social disposa de grans quantitats de diners per a garantir la protecció dels sectors més vulnerables de la població, continuen veient-se un munt de gent deambulant pels carrers i places víctimes de l’alcoholisme i els centres d’atenció i de residència per a drogodependents són en paraules d’un treballador social amb qui vaig parlar, “llocs on se lis facilita la droga fins que moren, això sí, dins d’un edifici públic que els protegeixi de la vista dels vianants”. Una filosofia coherent amb la doctrina luterana per la qual un ha d’assumir les conseqüències dels seus actes.

Un dia, passejant per un barri proper al port de Helsinki, a la part antiga de la ciutat, vaig veure una llarga cua de persones esperant rebre, d’un local de l’ Església Luterana Sueca, bosses de plàstic amb aliments bàsics de subsistència. Hi havia emigrants africans, alguns ciutadans russos, però també molts finesos, especialment de la tercera edat, tot i que, oficialment, una salari mínim d’inserció està garantit per tothom.

Tota aquesta situació, on caldria incloure alguns dèficits en el prestigiós sistema educatiu nacional, quasi 100% públic, on comencen a faltar professors de matèries com Anglès o d’Escoles Infantils, i una creixent emigració que ve a cobrir serveis bàsics per al funcionament del país ha fet decantar el vot cap a la dreta d’una bona franja de votants. Després de les eleccions generals del passat 2 d’abril, el Partit de Centre (keskusta) encapçalant una Coalició Nacional liberal podrà formar govern amb el suport des de dins o extern dels ultra nacionalistes del Partit dels Finlandesos. Com els grups a l’esquerra del PSD van sofrir una forta davallada, Sanna Marin s’ha vist impossibilitada (amb el 20% dels vots i uns 40 diputats)  per a editar una nova coalició de govern progressista.

Amb aquestes circumstàncies i si en un futur no molt llunyà no canvien, trigarem a veure en el país dels 50.000 llacs nous projectes com el de la biblioteca Oodi de Helsinki, la biblioteca central de Turku, el Museu Alvar Aalto de Rovaniemi i molts altres signes d’una societat sensible a una cultura integradora.

Edifici del Parlament Finès (Eduskunta) a Helsinki

Palpitante historia de una guerrillera salvadoreña

López Águila, Myrna. Renata. Memorias de una guerrillera. Nautilus ediciones. Zaragoza. 2022.

Mario Sasot

Portada del libro

Las diferentes luchas guerrilleras que se desparramaron por el continente americano en los años 60 y 70 para hacer frente a sanguinarias y despóticas dictaduras militares han tenido en ocasiones alguien que las escribiera. Recuerdo, en mi modesta experiencia de lector de este género, los dos libros que publicó el ex comandante guerrillero nicaragüense Omar Cabezas en los 80 y los 90, La montaña es algo más que una inmensa estepa verde y Canción de amor para los hombres y la novela El grito de la mariposa. Terror, resistencia e impunidad en Guatemala, del amigo y compañero entrañable Enrique Ortego, en este caso contando la historia en tercera persona.

Pero el libro que nos ocupa ahora tiene un valor especial por varias razones. En primer lugar, porque se cuentan unos hechos ocurridos hace casi cuatro décadas, distancia que permite a la autora/protagonista, por nombre literario Renata, analizar unos hechos dolorosos y trágicos con una perspectiva racional, crítica y autocrítica, pero sin perder la cercanía sentimental, empática y visceral de una mujer que dejó una vida relativamente acomodada de joven universitaria en la capital guatemalteca para echarse al monte y jugarse la vida en busca de una sociedad mejor.

Escrita con un lenguaje vivo, directo y sencillo, de elegante brillantez descriptiva, que llega raudo a las entrañas del lector, Myrna/Renata nos narra la naturalidad y cotidianidad con las que las fuerzas armadas de un gobierno totalitario y cruel como el salvadoreño de la segunda mitad de los 70 asesinaban impunemente, no sólo a disidentes, estudiantes y guerrilleros sino a familias y edificios enteros llenos de gente inocente donde podían hallarse escondidos aquellos.

También nos llegan al alma sus dudas y miedos antes de lanzarse generosamente a una aventura revolucionaria que la llevaría a un  desgaste físico y emocional brutal, viviendo años enteros en la montaña y en pueblecitos donde compartió las punzadas del hambre y demás penurias de sus habitantes, así como sus experiencias colectivistas y solidarias.. No excluye de su reato valiente y comprometido con la verdad, amén de agudos análisis críticos de la situación sociopolítica centroamericana de entonces, la denuncia de las “contradicciones” (en román paladino:las canalladas y abusos machistas) de sus compañeros y dirigentes  revolucionarios varones.

Hasta el punto de que en esta edición del sello zaragozano Nautilus, facturada amorosamente por su responsable, Samuel Trigueros y revisada por Merche Llop, aparece al final un documento firmado por la Asociación de Mujeres Veteranas de la Guerra Civil de El Salvador, en el que felicitan y agradecen a Myrna López “su valentía y capacidad al compartir en esta obra (…) momentos tan personales e íntimos de sus vivencias como participante en la guerra que sufrió nuestro país en los años 80…”.

Estas compañeras de Myrna denuncian asimismo los intentos generalizados de la memoria histórica oficial  de las guerrillas revolucionarias “de invisibilizar, minimizar o tergiversar la participación de las mujeres en la guerra y, en general, en la política. O lo que es más grave, ocultar abusos de poder que son claros crímenes”.

Eso y mucho más es lo que saca a la luz, de entre capas y años de ocultación y olvido, esta novela escrita desde el corazón, la reflexión y la lucidez, que nos lleva por los entresijos de las oscuras relaciones de poder en todos los ámbitos, desde el de las dictaduras militares hasta en las mismas estructuras internas de las organizaciones revolucionarias.

Renata no abandona en ningún momento al lector, que permanece suspendido por la magia de las palabras, los paisajes, las historias y la tensión dramática de la acción desde la primera línea hasta la última.