Així s’escriu a la Franja (Antologia i guia didàctica d’autors de l’Aragó catalanòfon) 
Edicions Llantaïm/ IEBC, Col·lecció La Gavella núm. 3. Saragossa, 1995.
Recull una selecció de textos comentada amb propostes d’activitats didàctiques per als diferents nivells de Secundària, i una introducció biogràfica d’autors que fan o han fet creació en català nascuts a l’Aragó catalanòfon, com Josep Antoni Chauvell, Anton Abad, Desideri Lombarte, Hèctor Moret i Jesús Moncada
- //
Aproximació descriptiva a la llengua de Saidí 
Institut d’Estudis del Baix Cinca. IEA. Col·lecció La Sitja, núm. 15. Calaceit, 1996.
Coautor amb Hèctor Moret i Coso
És un estudi dialectal sincrònic del lèxic, els trets fonològics i morfosintàctics de la parla de Saidí (Baix Cinca).
Joglars de Frontera (La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon) 
- Govern d’Aragó. Col·lecció Literaturas de Aragón. Sèrie en Llengua Catalana, núm. 9. Saragossa, 1997.
Recopilació i comentari dels textos dels cantautors de la Franja Anton Abad, Àngel Villalba i Tomàs Bosque,
els duos Maellans i Recapte, i el grup Redables.
Cobles d’anar i tornar (Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa)
Iniciativa Cultural de la Franja. Col·lecció Quaderns del Cingle, núm. 5. Calaceit. 2009.
És una recopilació i edició revisada de les cobles individuals i reculls de cobles en llengua catalana premiades per l’Ajuntament de Saragossa des de 1998 fins 2009, amb un comentari filològic dels textos i una ressenya biogràfica dels autors premiats.
Espills trencats (Premi Guillem Nicolau 2017).
. Govern d’Aragó. Gara d’Edizions. Col·lecció Literatures d’Aragó. Sèrie en Llengua catalana, número 23.
RESSENYES D’ESPILLS TRENCATS
La cara irónica de la memoria
Felip Berenguer
En el pròleg, l’autor parla de la memòria com “eix mirall que es passeja, lenta, però inexorablement, al llarg de les tortuositats del camí de la vida”, una metàfora que abans van fer servir autors com Stendhal per definir la novel·la realista . Però el mirall de la memòria, amb el pas del temps i el sotragueig dels atrotinats camins que recorre, es va caient a trossos i la tasca del memorialista és seleccionar, dels fragments conservats, els que més li interessen per a confeccionar la seua història .
Sasot (Saidí, Baix Cinca, Osca, 1951) no escorcolla, entre les golfes dels records de la infància, ancestres, adolescència, joventut, lo més èpic i transcendent, sinó l’espurna d’una anècdota xocant, sorprenent, estranya, paradoxal o reveladora.
Aquestes simples anècdotes, que solen donar títol a cada un dels vint capítols de què consta la història, acaben reflectint un context social i històric més complex: l’Espanya rural i franquista dels anys 50; la migració del camp a la ciutat; la repressió policial i les lluites universitàries durant la transició; la sordidesa del servei militar; la sortida a l’estranger, on el protagonista comprova que un altre món més lliure és possible; l’emigració laboral, aquesta volta a Catalunya; la tornada a Saragossa, eterna ciutat d’acollida, etc.
I enmig de tot aquest tràfec, Andreu, un nen despert i inquiet, nascut i crescut entre dues llengües, entre dues famílies social i antropològicament diferents d’un mateix poble, entre dues visions d’Espanya i el seu últim conflicte civil (la que li dóna la seua família i la que li ofereixen la Universitat i els seus amics) va creixent i forjant un esperit rebel i contradictori, ingenu i generós alhora.
El relat està escrit amb un llenguatge senzill i nu, on l’autor, víctima potser del pes del seu ofici periodístic, intenta deixar que els fets parlen i seduixquen per si mateixos, sense excessives ostentacions d’estil.
Per contrarestar aquesta mancança, Mario Sasot inclou, en cadascú dels capítols, unes introduccions en forma de poemes narratius breus, que resulten força eficaços per avançar al lector el contingut de cada història i posar-lo en antecedents del hàlit i l’esperit que la recorre.
La llengua emprada està farcida de trets occidentals i d’un lèxic i expressions locals que tracten d’ incrustar-se i confondre’s amb el paisatge, els personatges, el món i les situacions que descriu.
Els paisatges crepusculars de Saidí, el Baix Cinca, El Segrià, les Garrigues, són protagonistes actius en la primera part de l’obra. Els carrers i barriades de Hèlsinki, els costeruts turons que envolten Santa Coloma de Gramenet i, sobretot, la ciutat de Saragossa, condueixen al lector per les senderes de la nostàlgia i el misteri.
L’ humor, la ironia com a arma defensiva contra la petulància i l’autocomplaença de la narració són altres dels ingredients interessants de la novel·la.
Uns ‘Espills trencats’que també són nostres*
// Josefina Motis
El llibre em feia dentetes des que va sortir la notícia de la seva publicació. Per fi el vaig aconseguir per Internet, a través de la llibreria Serret del Matarranya, i en llegir-lo no he pogut evitar veure la meva pròpia sensibilitat viscuda en cada tros d’aquells espills trencats. Cada trosset d’espill del llibre de Màrio Sasot ens aporta una imatge personal, potser generacional. Aquelles mares dels nostres pares, tan dures, tan severes, tan respectades, que havent viscut mil calvaris eren els pilars de la família. Que amb les faldetes negres i llargues pixaven dretes com ningú. La meva em va ajudar a néixer. La seva germana, veïna de casa, em prohibia jugar a l’espardenyeta amb una pedra o a brincar amb un vencill, però m’ensenyava a fer mitja a la vora del foc.
L’absència d’aquestes iaies van ser de les primeres experiències sobre persones que se n’anaven per a no tornar. El primer impacte emocional del llibre és en el tros d’espill del començament mateix: “Ho havia fet”. Un home s’havia tret la vida. Em porta les imatges de quan al poble algú s’havia tirat al canal o s’havia penjat d’un arbre. Tot el poble quedava impactat i la canalla no sabíem ben bé què passava.
El llibre ens porta també el record de la tronca de Nadal, cagant tarrons i pixant vi blanc, que era un costum immemorial on els grans s’ho passaven encara millor que els petits, tan il·lusionats, tan innocents. També la il·lusió de les retrobades amb les famílies de fora quan venien per celebracions al poble, on passaven un temps màgic que en acabar donava tristor.
A tot arreu hi havia la mateixa severitat a les escoles, on no podíem ni parlar, amb tota mena de càstigs o alguna bufetada inevitable quan ens agafaven ganes de riure sense saber per què, o ens enviàvem paperets amb continguts innocentment indecents. En el meu cas, un dels enrenous amb rialles va ser per llegir a un llibre la paraula “culos” al començament de línia. A risc d’amenaces i perill de bufetades l’hi vam ensenyar a la mestra, que ens va explicar molt solemnement que era continuació de la línia anterior, que acabava amb la paraula “obstá”. I és que un altre trosset d’espill al llibre el trobem en la lògica infantil, segons la qual “la calle Latassa” havia de ser la “calle del vaso”, com als primers escrits naltres hi posàvem “tenemos dos gatos y un goso”.
Que valents i emprenedors van ser els pares del personatge protagonista en deixar terres i poble, canviant de vida pels fills. En el nostre cas, això era impossible, érem els fills els que teníem el destí marcat d’haver de marxar a casa de familiars a Catalunya a guanyar-nos la vida. Això si, ens van fer anar a l’escola fins a l’edat que tocava i, fins i tot, van fer cas a la mestra per a què un grupet féssim el batxillerat. En un tros d’espill ben gran, s’hi reflecteix la lluita de la Universitat de Saragossa per una democràcia als anys 70, i ens retorna la imatge de la de Barcelona amb la mateixa actitud. Assemblees, reunions, ocupacions, clandestinitat.
En definitiva, en cada trosset d’espill trencat hi trobem les nostres pròpies vivències, explicades d’una manera magnífica, cosa que hem d’agrair a l’autor. Tant de bo hi hagi una continuació.
Espejos rotos /
Traducción al castellano de la novela Espills trencats, hecha por el mismo autor. Erial ediciones, 2019.
Mas de Bringuè 
Retroenllaç: Brillant presentació en societat de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua | Entre pàginas