A Finlàndia la cultura, ací s’atura

Biblioteca Oodi de Helsinki

Vaig estar a Hèlsinki (Finlàndia) aquesta tardor, vivint a una residència d’estudiants, fent classes de finès a una Escola d’Adults municipal (Helsinguin Aikuisopisto)i visitant els antics amics fets al llarg dels cinquanta anys transcorreguts des que hi vaig anar a aquest país per primera vegada com a estudiant becari l’any 72.

Un dels meus objectius, en aquesta ocasió, era polsar l’opinió i l’estat anímic i sociopolític del personal en un moment en què s’havia produït la invasió unilateral d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin, veí inseparable de Finlàndia pels segles dels segles, i havia saltat a la premsa la notícia de que la presidenta del govern finès, la socialdemòcrata Sanna Marin, havia organitzat una festa particular amb els seus amics i familiars a la seu del palau de l’executiu.

En el tema de la guerra russa – ucrainiana, la reacció del poble finés va ser unànime i instantània. Una por ancestral pels records de la Gran Guerra d’hivern  (en finès, talvisota) on Rússia va envair Finlàndia en 1939 i que va durar fins a 1944 després de la Guerra de Continuació (jatkosota) represa en 1941, va fer que el 85% del Parlament finès actual aprovés demanar per primera vegada l’ ingrés de Finlàndia a l’ OTAN.

Es podria dir que després de les dues guerres mundials i fins la caiguda del mur berlinès la política finesa ha tractar de conjurar el perill del gegant soviètic, amb el que té 1400 kilòmetres continus de frontera comuna, amb molta socialdemocràcia: construint uns sòlids fonaments d’assistència i protecció social  per als seus ciutadans (tal i com van fer els nord americans i els estats europeus guanyadors de la guerra) i fent unes fortes inversions en Cultura i Ensenyament públics, a l’hora que mantenia forts lligams d’intercanvis culturals i unes molt fluides relacions diplomàtiques amb la URSS.

Ara, després de la invasió russa d’Ucraïna, Finlàndia ha anant tancant progressivament les fronteres amb el país de Putin, tot sense deixar d’acollir els nombrosos propietaris russos de cases i negocis radicats a Finlàndia.

Una de les primeres coses que vaig fer en arribar a Helsinki aquesta última ocasió va ser visitar la Biblioteca Central Municipal “Oodi” un veritable temple laic dedicat al saber i la cultura inaugurat l’any 2018, la construcció de la qual va costar 90 (sí, han llegit be, 90) milions d’euros.

Entrar en aquest impressionant edifici suposa viure una experiència irrepetible on es barregen en voràgine les sensacions de llibertat, tolerància, amor als llibres i la lectura i tot en un ambient molt relaxat

 Passejant pels seus mil racons recoberts de fustes corbades, clares i fosques, al visitant el fa l’efecte que allí res està prohibit, tot està permès, i no obstant això, en cap moment es detecten conflictes d’interessos entre qui està tancat en una sala de cristall unipersonal immers en una lectura o recerca profundes, qui parla tranquil·lament en les taules amb els seus companys de classe, els bebès que mengen els seus potets mentre juguen al terra, els qui estan llegint en el sòl amb les sabates tretes, els que mengen o beuen mentre fullegen un diari i els qui passegen entre els seus prestatges parlant amb el mòbil.

Tot un cant d’exaltació dels valors sublims de germanor, convivència i d’homenatge a lo públic, que s’estan perdent en el nostre continent, fins i tot als països capdavanters en aquests temes com eren els nòrdics.

Perquè aquesta primera impressió tan il·lusionant, amb el transcurs del mes i mig que vaig ser allà, es va anar transformant en una visió de la realitat no tan afalagadora.

Sondejant entre amics i coneguts les seues opinions davant l’ affaire Sanna Marin, que va transcendir els mitjans de comunicació de tota Europa, em vaig  adonar que els líders d’un determinat país, com en el cas d’Obama en EEUU, es veuen d’una manera diferent des de fora del lloc que des del mateix país on governen.

 El meu amic Raimo Junnikkala, un  competent professor jubilat d’Anglès de l’Escola Normal de Turku i expert innovador didàctic, i la seua dona Merja, directora d’una Escola Infantil a un barri de la mateixa localitat, qualificaven l’actuació de Marin d’irresponsable i d’haver posat en perill la seguretat del país en haver deixat, sense cap substitut, les seues tasques de govern durant unes hores de festa “i tal volta de borratxera”.

Un altre amic, Sami Ruponen, d’uns quaranta anys, que treballa d’administratiu a una empresa de construcció, em va mirar amb sorna i un punt de perdonavides quan el vaig preguntar per la seua cap de Govern. Sobraven més comentaris.

Tanmateix son pare, Perti (86 anys), un expert fuster que va arribar a restaurar a Seinajoki una casa de camp que va ser residència d’estiu del mític general Mannerheim, parlava amb admiració de Sanna Marin, “una noia jove, honesta i molt preparada, que va fer una gran tasca de govern durant la pandèmia…”

És clar que les crítiques a la cap de Govern i el gir del vot de molts ciutadans cap a partits de centre dreta i dreta radical en les últimes eleccions generals no ha estat degut sol a una “mala tarda” de festa de la presidenta, tot i que cal ressenyar  que, per exemple, el seu col·lega anglès, Boris Johnson no ha tingut tant ampli rebuig de la seua ciutadania davant les seues continuades festes amb alcohol celebrades a Downing Street en plena pandèmia.

Sembla que els errors de conducta són perdonats abans als rics de solemnitat i alumnes d’Òxford com a Johnson que a una jove d’origen humil, de mare separada i tornada a casar amb una dona, com és el cas de Sanna Marin.

L’Estat de benestar finlandès ja donava mostres d’esgotament des de fa uns quants anys. Tot i que el Ministeri de Benestar Social disposa de grans quantitats de diners per a garantir la protecció dels sectors més vulnerables de la població, continuen veient-se un munt de gent deambulant pels carrers i places víctimes de l’alcoholisme i els centres d’atenció i de residència per a drogodependents són en paraules d’un treballador social amb qui vaig parlar, “llocs on se lis facilita la droga fins que moren, això sí, dins d’un edifici públic que els protegeixi de la vista dels vianants”. Una filosofia coherent amb la doctrina luterana per la qual un ha d’assumir les conseqüències dels seus actes.

Un dia, passejant per un barri proper al port de Helsinki, a la part antiga de la ciutat, vaig veure una llarga cua de persones esperant rebre, d’un local de l’ Església Luterana Sueca, bosses de plàstic amb aliments bàsics de subsistència. Hi havia emigrants africans, alguns ciutadans russos, però també molts finesos, especialment de la tercera edat, tot i que, oficialment, una salari mínim d’inserció està garantit per tothom.

Tota aquesta situació, on caldria incloure alguns dèficits en el prestigiós sistema educatiu nacional, quasi 100% públic, on comencen a faltar professors de matèries com Anglès o d’Escoles Infantils, i una creixent emigració que ve a cobrir serveis bàsics per al funcionament del país ha fet decantar el vot cap a la dreta d’una bona franja de votants. Després de les eleccions generals del passat 2 d’abril, el Partit de Centre (keskusta) encapçalant una Coalició Nacional liberal podrà formar govern amb el suport des de dins o extern dels ultra nacionalistes del Partit dels Finlandesos. Com els grups a l’esquerra del PSD van sofrir una forta davallada, Sanna Marin s’ha vist impossibilitada (amb el 20% dels vots i uns 40 diputats)  per a editar una nova coalició de govern progressista.

Amb aquestes circumstàncies i si en un futur no molt llunyà no canvien, trigarem a veure en el país dels 50.000 llacs nous projectes com el de la biblioteca Oodi de Helsinki, la biblioteca central de Turku, el Museu Alvar Aalto de Rovaniemi i molts altres signes d’una societat sensible a una cultura integradora.

Edifici del Parlament Finès (Eduskunta) a Helsinki

Muere Eloy Fernández, padre del nuevo regeneracionismo aragonés

Mario Sasot

Eloy Fernández Clemente, catedrático universitario, escritor y periodista, fundador y primer director de la mítica revista aragonesa Andalán y director de la Gran Enciclopedia Aragonesa, falleció ayer sábado a los pocos días haber cumplido los 80 años y unas semanas después de haber sufrido un ictus  que finalmente acabó con su mermada salud.

Fernández Clemente nació en la industriosa ciudad de Andorra (Teruel) y en Madrid estudió Periodismo e Historia. Tras unos años como profesor en centros privados de la capital aragonesa, a mediados de los 60  se trasladó a Teruel, donde coincidió con José Antonio Labordeta. Ambos mantuvieron allí una intensa colaboración cultural y docente y juntos fueron diseñando en sus cabezas el Aragón democrático progresista y abierto en los terrenos cultural, económico y político que posteriormente tratarían de construir desde Zaragoza en las cinco posteriores décadas.

En 1972 nació el periódico Andalán, con Eloy como director y miembro fundador y rodeado de un nutrido grupo de jóvenes progresistas y de izquierdas que supondría un revulsivo en los palpitantes años de la Transición política.

Posteriormente, ya en los años 80 dirigió  el monumental proyecto cultural de la Gran Enciclopedia Aragonesa, obra reeditada en dos ocasiones, que mantiene hoy su  vigor intelectual y actualidad.

Más adelante y coincidiendo con que al frente de la dirección de Ibercaja se encontraba el turolense Manuel Pizarro, ex alumno de Labordeta, esta entidad encomendó a Eloy Fernández la dirección de la colección  Biblioteca Aragonesa de Cultura, donde vieron la luz, entre 2001 y 2007, más de 50 libros sobre temas sociales, culturales, históricos y económicos de Aragón. En 2008 coordinó  también un volumen dedicado a la Historia de Aragón, editado por La Esfera de los Libros.

Académicamente se doctoró en Historia y llegó a ser uno de los más expertos especialistas en Joaquín Costa. Posteriormente obtuvo la cátedra de Historia Económica en la Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales de la Universidad de Zaragoza, de la cual fue decano entre 1996 y1999.

Más allá de los límites de su región y su Universidad, Fernández Clemente participó asiduamente como investigador en los Coloquios de Pau, dirigidos por Manuel Tuñón de Lara y mantuvo una estrecha relación personal y profesional con economistas e historiadores de universidades catalanas como Ernest Lluch, Fabià Estapé, Antoni Jutglar y  Josep Fontana.

 En el ámbito político formó parte del grupo fundacional del Partido Socialista de Aragón (PSA) en el que estaban, entre otros, Emilio Gastón, que resultó elegido diputado por ese partido en las primeras elecciones, y su amigo José Antonio Labordeta.

El pasado mes de abril recibió el Premio Aragón 2022, concedido por el Gobierno aragonés,  en reconocimiento a su trayectoria y al destacado el papel de Andalán durante la Transición como “activador de la lucha contra la dictadura”.

Antes, en 1995, Eloy  Fernández Clemente recibió el premio de las Letras Aragonesas “por sus escritos sobre Aragón, su interpretación histórica, su capacidad de investigador y de aglutinador de grandes proyectos de las letras aragonesas.”

En 1997 el Ayuntamiento de Zaragoza lo nombró hijo adoptivo de la ciudad y Andorra, su pueblo natal, lo distinguió en 2010 como hijo predilecto.

Por su parte, la Diputación Provincial de Teruel le entregó en 1998 la Cruz de San Jorge.

También presidió la Fundación Gaspar Torrente, entidad próxima a Chunta Aragonesista, dedicada a promover la investigación y desarrollo de la cultura aragonesa.