Qui sic? ¿Quién soy? Kuka olen?

 

Façana d’entrada al mas de Bringuè

 

La vida, al cap dels anys, t’ensenya que moltes de les fites que s’assoleixen al llarg del seu recorregut  són fruit de la rebel·lió personal davant determinades frustracions viscudes durant la infància o l’adolescència.

La llengua

Jo vaig nàixer, amb el nom de Màrio Sasot Escuer, a Saidí, un 7 de març de 1951. Saidí és un poble de la ribera del Cinca, a la província d’Osca, on es parla català. Allà vivia amb els meus pares, dedicats a les feines agrícoles i de la casa.

Però a la tardor de 1956, quan jo tenia cinc anys i mig, i coincidint amb el naixement de mon germà Antonio, ens vam anar, tota la família, a viure a Saragossa.

Mon pare, que va estudiar de petit allà i va tindre que deixar els seus estudis per culpa de la Guerra, mai va pair aquella frustració i, quan va tindre un fill en edat de començar els “pàrvuls” i un altre recent nascut, va decidir moure’ns a tots perquè mai miressem la terra  com a mitjà de vida i  ens poguessem dedicar a lo que ell no havia pogut fer: estudiar.

Des del primer dia que vam arribar a Saragossa, els meus pares van començar a parlar entre ells en castellà per a facilitar-me  la meua tasca monolingüe al Col·legi “Lasalle- Gran Vía” on vaig estudiar dels cinc als quinze anys.. Va ser una feina molt eficaç.

Jo, poc a poc, vaig anar perdent la meua llengua materna. Mon pare va treballar mols anys de taxista i després de camioner a la capital aragonesa. Jo sol anava al poble de vacances i, poc a poc,  amb els amics que havia fet, dels tres als cinc anys,  a “estudi” i pes carrers de Saidí, van acabar parlant-me en castellà, perquè cada volta em costava més seguir-los en català. .

Aquesta pèrdua em va marcar molt en el futur. Després d’haver recuperat una mica la parla quan mon pare va tornar a treballar la terra i necessitava els nostre ajut als estius i el fet d’haver  viscut i treballat sis anys a Catalunya (Sta. Coloma de Gramenet) als anys 70, que em va permetre “despertar” molt vocabulari català que romania dormit al meu inconscient, em vaig convertir, a partir dels any 80 i 90, quan vaig tornar a viure a Saragossa, en un fanàtic defensor, estudiós i promotor cultural  de la Llengua catalana a l’Aragó.

Potser si, com jo hagués desitjat, m’hagués quedat a viure a Saidí fins als 14 o 15 anys, com a tots els meus companys i amics que després van anar a estudiar a fora, el meu bilingüisme s’hagués convertit en una cosa normal, i no haguera tingut tanta necessitat de reivindicar i investigar la meua llengua materna.

Finlàndia

La meua afició i passió per Finlàndia i per la llengua i la cultura fineses també ve, penso jo, per un cúmul de circumstàncies i de petites i grans  frustracions de joventut.

Un cop acabat el Batxillerat de Lletres i el Preuniversitari a l’Institut Goya de Saragossa, el curs 1968-69 vaig començar Filosofia i Lletres. Dos cursos després, vaig tindre que triar especialitat.

A jo el que m’agradava era fer Clàssiques (Llatí i Grec) però no es podia fer a Saragossa. Vaig acceptar fer Filologia Romànica (bàsicament Llengua i Literatura Espanyoles) amb el consol de que aquesta branca em podria servir per a treballar de lector o professor d’Espanyol a l’estranger.  I jo vaig tenir un professor de Filosofia al Batxillerat que ens va parlar d’un amic seu que estava de lector d’Espanyol a la Universitat de Hèlsinki (Finlàndia). Eixa imatge  no se em va oblidar quan vaig veure un cartell a la Facultat que oferia una beca per a anar a estudiar a Finlàndia. Me la van concedir i al setembre de 1972, fa ja més de 40 anys, després de passar-me l’estiu a Anglaterra  per aprendre una mica d’anglès, vaig anar allà i vaig estar quatre mesos estudiant Lingüística General i Finès. Un cop acabat aquell quadrimestre, em van concedir quatre  mesos més de beca, fins al juny del 73, però no em van prorrogar la durada del passaport per motius polítics (expedients universitaris, etc. ) i el 15 de gener de 1973 vaig tenir que anar a fer el servei militar sense cap possibilitat d’aprofitar aquells quatre mesos més fora d’Espanya.

La falta d’aquests quatre mesos més de beca em va impulsar a mantenir contacte amb Finlàndia tota la resta de la meua vida. He tornat moltes vegades. Durant els anys noranta vaig coordinar durant tres cursos un programa Comènius amb un centre de Secundària  de Turku  i encara hi mantinc contactes personals i professionals que em permetran  continuar anant a aquest país en el futur.

Periodisme

La meua dedicació al periodisme, que em va dur a estudiar posteriorment aquesta carrera, va ser una mica fruit de l’atzar que va despertar en mi una passió de la infància adormida durant mols anys.

Un cop acabada la “mili” a Jaca l’any 74, la meua lluita política contra el règim de Franco que vaig començar a la Universitat de Saragossa continuà, ara ja de manera més organitzada, dins d’un grup polític d’extrema esquerra (el Moviment Comunista). A l’estiu d’eix any em van detenir repartint fulls d’aquest partit denunciant la mort, a mans de la Guàrdia Civil, de tres persones concentrades a la plaça del poble de Carmona (Sevilla) per demanar aigua corrent, que la tenien tallada feia dies.

Aquesta detenció i el posterior ingrés, durant unes setmanes, a la presó de Torrero, em van decidir a anar a buscar feina fora de Saragossa. I així vaig anar  a parar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelona)  on vaig passar, els sis anys més intensos i emotius de la meua vida.

Un cop vaig trobar algunes feines de subsistència (mitja jornada a una biblioteca, unes classes particulars, etc.), a través de gent del meu partit i de l’Assemblea Democràtica de Santa Coloma em van proposar agafar la corresponsalia de Tele-Express, un diari vespertí del Grup Godó, i de treballar amb altres companys, molts d’ells també corresponsals a altres diaris, dins la revista local “Grama”.  Jo vaig recordar les coses que vaig fer de petit en aquest àmbit al Col·legi “La Salle”, com la redacció d’articles irònics per a una “revista llegida”per a tot el centre, la gravació d’un programa escolar que jo mateix vaig dirigir i realitzar, a Ràdio Saragossa” i em va fer gràcia la possibilitat de tornar a una activitat, que m’agradava molt però que me la vaig traure del cap com a opció de futur perquè els seus estudis no es feien a Saragossa.

L’any 76, quan finalment vaig aprovar una assignatura que em faltava per a acabar la carrera de Filosofia i Lletres i vaig trobar feina a un Institut barcelonès, em vaig matricular de Periodisme a la UAB a Bellaterra.

L’any 80, i amb mitja carrera de Periodisme feta (dos cursos i mig aprovats) vaig tornar a Saragossa amb un trasllat de feina una mica especial (una permuta amb una altra professora).

Allà vaig estar uns anys sense fer gran cosa de premsa (tan sol algun article a la revista Andalán, parlant d’ensenyament o de la Franja.

Però vet aquí que a l’estiu de 1984, el periodista de Saidí Joaquim Ibarz, que ja hi era el corresponsal de La Vanguardia a Centre Amèrica, em va proposar fer uns reportatges sobre la Franja per a aquest diari. Ne vaig fer tres: Un de la Llitera i Ribagorça, un altre del Baix Cinca i una altre del Matarranya. Allò em va permetre conèixer la Franja de dalt a baix i fer-me una idea més clara i “unitària” d’aquest territori.

A continuació, per suggeriment del redactor Eugeni Madueño, amic i company dels temps del diari Tele-Exprés i de la Revista Grama de Santa Coloma, em van proposar enviar notícies d’Aragó com a corresponsal. Vaig acceptar  i… fins ara.

Aquell mateix any em vaig tornar a matricular de Periodisme, ara a Leioa, a la Universitat del País Basc,  on vaig acabar la carrera el 1988.

A part de des meues col·laboracions a La Vanguàrdia, he escrit de tant en tant  a l’Heraldo (on vaig treballar quatre mesos com a redactor de Cultura l’any 90) i he portat, durant onze anys i mig, la direcció de Temps de Franja (revista de les comarques catalanoparlants de l’Aragó).

Ensenyament

Totes aquestes feines de premsa les he compatibilitzat  amb la de professor de Llengua en centres de Secundària, que ha set el meu principal mitjà de vida durant 35 anys.

Després de estar dos anys com interí a l’ Institut Sant Josep de Calasanç de Barcelona,(1976-1978) vaig treure les oposicions i  em van donar plaça a l’ Institut Puig i Castellar de Santa Coloma, la ciutat  on vivia i on militava políticament, al moviment de barris. Al mateix departament de Llengua va anar a parar, també, eix mateix any, un altre aragonès, Federico Jiménez Losantos. Des d’aquella vila majoritàriament emigrant va intentar construir la plataforma de llançament que el dugués, des  de l’esquerra comunista a l’estrellat del lerrouxisme més exacerbat i, finalment al liderat mediàtic de la dreta madrilenya més radical.
La meua implicació personal, afectiva i docent amb els alumnes d’eix Institut va ser total i encara mantinc vius els records d’aquells dos cursos viscuts amb ells i alguns contactes personals.

En 1980 em vaig traslladar a l ’Institut Mixto 4 “El Portillo”, de Saragossa. Si els dos anys a l’ Institut colomenc van ser d’un tracte molt íntim i vivencial amb uns alumnes i uns professors molt  il·lusionats i motivats, la tornada a Saragossa va a suposar el retrobament amb molts companys i amics de la Universitat, que treballaven a aquest Institut, i les lluites i els debats democràtics, junts, professors i alumnes,  per un ensenyament més progressista, per un sindicalisme independent i contra el feixisme que tornava a ensenyar la pota el 23-F de 1981.

El  curs 1989-90 ens van traslladar a la meitat del claustre a un nou Institut que havien fet al barri de l’Almozara, perquè l’edifici on estàvem al “Portillo” era cedit provisionalment per l’Ajuntament. Aquell institut el vam batejar, amb el temps amb el nom de la revista “Andalán”. A inauguració del nom, coincidint amb els 25 anys del naixement de la revista, vam vindre molts dels periodistes, sindicalistes i intel·lectuals que van escriure a la revista en un acte molt emotiu de cultura democràtica. I en eix Institut em vaig jubilar, en complir els 60 anys, el 30 d’agost de 2011.

Bandúrria

La bandúrria ha set un instrument que m’ha acompanyat como un amic fidel, des de que tenia 10 anys. Me’l van portar els reis mags i vaig aprendre uns mesos al col·legi. Després, el mateix professor que feia classes allà, don Francisco Peyrona  Cáncer, em va donar classes particulars a casa durant dos anys. El professor Peyrona era director de la rondalla Cesaraugusta,  compositor i acompanyant de mítics cantadors i cantadores de jota. Jo admirava en ell, a part de la seua saviesa musical, la seua humilitat, paciència i generositat.

A partir d’aquí vaig ser autodidacta i tocava per plaer en les festes amb els amics. Fins que a finals dels anys 70, em vaig decidir a acompanyar en alguna cançó a l’amic i cantautor de Saidí, Anton Abad, com una manera de recolzar la llengua i la cultura del poble. I així continuem, més de trenta anys després, amb sis discs gravats i més d’un centenar d’actuacions.

La formació del Duo Recapte, amb l’Antoni Bengochea com a rapsode i jo acompanyant-lo a la bandúrria, va ser una proposta o suggeriment de la que llavors coordinava les classes de català a la Franja, Carme Alcover, per a inaugurar l’Escola d’Estiu de Mequinensa de 1993. I a partir d’astí, ens vam continuar reunint tractant d’emparellar  poemes d’autors de la Franja amb músiques del nostre gust i,  fins ara.

 

19 comments on “Qui sic? ¿Quién soy? Kuka olen?

      • Bringuè és la motada de casa la meua iaia paterna, los que eren los amos del mas que m’hai arreglat al mónt. Ve de Berenguer, pronunciat “mal i prompte”. Als mapes de l’exèrcit i qye ha reeditat PRAMES apareix senyalitzat com a “Mas de Bringuer”. Té vora de dos cents anys.

  1. Hola Mario, qué tal?

    Soy Enrique Novials, recuerdas? Hace unos años hablamos por aquel documental que gravé sobre el pueblo viejo de Mequinenza, “La memòria per damunt de l’aigua”, que estrené en el cine de Mequinenza.

    Desde entonces he seguido en el mundo del cine, y quería comentarte que, seguramente, este próximo 29 de diciembre sábado, estrenaré otra vez en el cine de Mequinenza mi último trabajo: “Los besugos del café inundado”. El día antes, el 28 de diciembre, estrenaré también en Zaragoza.

    Estoy en contacto con cultura del ayuntamiento, Gemma Nadal, y como mi corto dura 17 minutos, he`pensado que quizás te apetecería( a tí o a alguien que le pueda interesar), realizar una charla ( antes o después, ya veríamos), el día del estreno.

    Y porqué, te preguntarás? Pues el corto lo he rodado otra vez en el pueblo viejo de Mequinenza, y tiene que ver con la construcción de la presa y el traslado de pueblo. Te adjunto el trailer para que veas un poco de qué va la historia.( podemos seguir hablando después, si ves alguna posibilidad). Imagino que por todo ello normalmente cobraríais, y esta vez no sería así, supongo. Por eso imagino que tendría que ser alguien (o algunos), que verdaderamente que le guste el tema. No sé, tal vez una tabla redonda…

    La iniciativa creo que merece la pena, y Gemma ha pensado que, reunir a mucha gente en el cine para sólo 17 minutos de película, quizás se quedaría corto. Por eso, si montáramos algo alrededor del corto que tuviera que ver con Mequinenza, pues estaría bien.

    Para tranquilizarte, he progresado en el mundillo, “Compost”, mi siguiente trabajo, ya fue finalista en el Festival Internacional Actua 2009, lo mismo que “Buscando a Zamora”, que también fue finalista en otro festival de Bilbao, y la estrené en San Sebastián en los cines Príncipe de allí.
    on este último corto, al tratarse de un tema universal, puesto que no sólo sufrió Mequinenza la construcción de una presa en el Estado, espero que esta vez las cosas vayan aún mejor con un poco de suerte.

    Bueno, perdona si crees que la historia no venía ” a cuento”, en cualquier caso, gracias y un saludo.

    Enrique
    P.D. es en castellano

    • Hola, Enrique, penso que estaría be fer una taula rodona amb gent del poble (l’Hèctor Moret, l’Andreset coso, la Lourdes, lo Jesús, etc..) però això ho tendsria que organitzar la gent d’allà, la Gemma, per exemple, parla en l’Hèctor a< veure què li pareiux)
      Jo, lo dia d'abans estaré a Saragossa i et podria a companyar o fer-te una presentació allà. Visc a Saragossa. Lo de Mequnensa, per als Mequinensans, que diria Monroe, je, je.
      Abraçades i enhorabona.
      Una altra pregunta, lo documental que es va veure a un cinema de San Sebastián, encara es pot veure allà?, perquè hi vaig aquest cap de setmana.
      Mario

  2. Hola Mario!
    Ok, veré cómo lo muevo por Mequinenza.
    En cuanto Zaragoza, estoy ahora en negociaciones, pero estaría encantado de que viniéras a decir alguna cosa. Lo de la tabla redonda quizás, al ser Zaragoza, no resulta tan indispensable como en el Pueblo. Quiero decir, que la gente está más acostumbrada imagino a ir expresamente para ver un cortometraje.
    De todas formas si quisiéras venir, yo estaría encantado. Tal vez yo podría presentar el corto y tu( no es obligatorio, naturalmente), añadir algo que pudiéra venir al caso respecto a la construcción de la presa en Mequinenza y sus consecuencias para el pueblo( pueblos). Como tú veas, repito que genial.
    Respecto a la fecha, en 3 o 4 días lo sabré seguro, pero ahora parece que será el 19 de enero sábado( con lo cual nos anunciarían en una programación de cultura de toda la ciudad) , en un centro muy característico de allí, por lo que me han dicho. Lo que ocurre es que ahora mismo no recuerdo el nombre, ya perdonarás. Pero por lo visto suelen hacer cosas culturales todo el año. Eso sí, si pudiéras venir supongo que sería mejor decirlo para que saliéras también en la revista anunciadora. te puedo contar más cosas dentro de poco.
    Y respecto a lo de San Sebastián, no ya no se puede ver. Aún no lo he colgado en youtube, pero sí te puedo poner el makig de cómo se hizo agragado.
    Moltes graciès!

    E

  3. La presentació a Saragossa no serà al Centre d’Històries?. És un lloc que està molt be i a prop de casa. Ja m’avisaràs. Abans de posar-me com a presentador teu o del vídeo als cartells, confirma’m la data no sigue que no puguessa assistir. Lo diiumenge 2 de desembre a les 6 de la tarda tinc un compromís amb altres amics que presentaen un espectacle a un centre cívic.
    Abraçades,
    Mario

  4. Hola Mario!
    He tardado un poco porque tenía que confirmar fechas. Bueno, parece ser que será el 12 de enero sábado a las 19 horas en un centro del casco viejo que, por lo visto, alguna vez lo utilizan como cine o para alguna cosa cultural. Es de la CAI. Me han dicho el nombre pero se me ha vuelto a olvidar, ¡tengo memoria de pez para algunas cosas!
    Les he comentado que tal vez , (siempre que te apetezca, sino también puedes venir a ver el corto y ya está),, que yo presentaría la peli y tu hablarías un poco del tema de las presas en España en época franquista y las consecuencias sobre los pueblos que tuvieron que buscar nuevo hogar. Repito que sólo es una opción, si crees que no hace falta, pues vienes a ver el corto si te apetece y ya está.
    En cualquier caso, necesito saberlo porque lo pondrán en una revista de cultura anunciado, que creo que es trimestral y habla de los eventos culturales de la ciudad. En caso de que quieras decir algo, imagino que tal vez me pedirán algún breve CV tuyo, pero ya te lo diría.
    Gracias y un saludo.

    p.d. En Mequinenza al final parece que será el 29 de diciembre.

  5. Ja sé de quin centre cultural em parles. Està molt be. Ja m’he apuntat la data. Per mi serà un plaer presentar el teu curt. Et passo el meu correu electrònic i el meu telèfon: msasote@yahoo.es
    606996217
    Des del correu et puc passar algun tipus de currículum, si el ncessites.
    Una abraçada,
    Màrio

  6. APASSIONANT!!!
    És l’adjectiu que he trobat més adient per definir la descripció que acabo de llegir en aquest Blog i que es titula Qui sic? ¿Quién soy? Kuka olen?. M’encanta!!!. És una passada, que hi hagi persones tan lluitadores i valentes com tú, Mario.
    Llàstima que ens els temps en què vivim, aquests valors passin a un segon pla.
    Sóc una educadora social actualment “aturada” i futura psicopedagoga, que admira profundament a persones tan dignes d’admirar com tú.
    Enhorabona i Salutacions!!

    • Gràcies, Amaya, per les teues parsules, mai m’havia ruboritzat, ni tant, ni gens, ni mica, davant d’una pantalla. Jo sem pre he fet an aquesta vida el que penso que tenia que fer, i fent-ho, mo he passat molt be. I continuaré fent-ho així en la mida de les meus forces i ganes.
      Una abraçada molt forta, i endavant, que aquests temps tant durs necessiten gent amb empenta i capacitat d’il·lusionar-se com tu.
      Màrio

  7. Felicitats pel teu blog, Mario. Admiro la teua fenya. Mons pares són de Saidí i jo vai nàixer i m’he criat a Barcelona, però he passat mitja infància a Saidí, i encara mantinc molt contacte (també en Villella). M’apassione lo tema del català a la Franja i ne sic una gran defensora, dintre de les meues possibilitats. Me dedico a la traducció i la correcció. Si necessiteu una col·laboradora en algun projecte, aquí me teniu. Te continuaré seguint al blog, i m’encantarie poder saludar-te algun dia per Saidí. Salut! Vicky

    • Hola, Vicky, quina sorpresa més agradable comprobar que hi ha gent jove interessada en una llengua i una cultura tant menyspreada i, sobre tot des d’Aragó, tan mal vista com la nostra.
      Com a possibilitats de col·laboració se m’acudix la revista Temps de Franja, un meravillós miracle que ja dure 17 anys, que es manté per la intel·ligència i la tossuderia d’un puial dde franjolins des d’Aneto a Aiguaviva que formen part de les associacions de la Ribagorça, Baix Cinca, Llitera i Matarranya agrupades en Iniciativa Cultural de la Franja.
      Suposo que a travès de la xarxa i de la web d’ASCUMA (Associació Cultural Matarranya) podràs veure alguns exemplars. ne publiquem una cada més (quatre d’elles en papaer i les altres son en format pdf digital, per problema de quartos). Podires informatrr sobre temes relacionades amb la Franja que passen a Barcelona-Catalunya, o fer algun article d’anàlisi, opinió, assagístic, etc. Tu mateixa.
      També se m’acudix que podia proposar-te un petit treball. Resulta que estic en fase de revisió d’un escrit, diguem-ne de memòries ficcionades (auto-ficció li diuen ara?) i no estarie de més que algún professional de la matèria, que controlés més que jo el català normatiu li fes una ullada i em fés una correcció (especialment pel que fa a aspectes sintàctics, girs concordàncies) abans de presentar-lo a algun premi de narratiova. Però abans hauríem de tindre alguna xerrada de contacte on jo poguessa plantejar.te, quins trets occidentals m’interessa preservar, etc. I això pagant, eh? En fi, et passo el meu e-mail i telèfon, i quan vages per alguna de les vores del Cinca (Saidí-Vilella..) m’avises. msasote@yahoo.es 606996217-976394296- A veure si podem coincidir. Ena abraçada. –

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s