Salvat edita Asterix o Galo en aragonès

“Semos en l’año 50 antis de Cristo. Toda a Galia ye ocupada por os romans. Toda? No pas!”

Així sona el començament de la primera història de “Asterix o Galo” en aragonès editada recentment per Salvat amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística del govern aragonès. Aquesta edició se suma a unes altres ja traduïdes a altres llengües de l’estat espanyol, com el castellà, català, gallec, asturià i basc. La traducció a l’aragonès ha estat realitzada per Pascual Miguel Ballestín, qui confessa que “encara que pugui semblar una tasca fàcil perquè el còmic sol tenir frases curtes i un vocabulari senzill, no ha estat així perquè calia escurçar les distàncies entre les referències a la societat gal·la del segle I d’un text publicat en 1959 amb la societat i la cultura aragonesa en un text dirigit lectors del segle XXI.”

El director general de Política Lingüística aragonès, Ignacio López Susín, va dir durant la presentació del llibre a Saragossa que el suport a aquest projecte “va en línia amb altres iniciatives tendents a fer visible aquesta llengua minoritzada i a fomentar la lectura de textos en aragonès entre els joves lectors. En aquest sentit vam iniciar l’any passat  dues propostes informàtiques com a e-biblio i la Biblioteca virtual d’Aragó (Biviar) que permeten l’accés a moltes obres contemporànies traduïdes a l’aragonès i hem editat els dos primers llibres de la Col·lecció “Isabel Rodas”, dedicada a rescatar textos clàssics en aragonès o traduccions a aquesta llengua”.

Amés, el Departament d’Educació, Cultura i Esports aragonès convoca amb caràcter anual el Concurs “Braulio Foz” de còmics en llengua aragonesa.

De la versió aragonesa d’aquesta obra clàssica de René Goscinny i Albert Uderzo s’han editat 1.500 exemplars i López Susin no descarta que la iniciava tingue continuïtat amb altres títols d’aquesta història de gals i romans que ha arribat a vendre 350 milions d’exemplars arreu del món i ha estat traduïda a més d’un centenar d’idiomes.  .

Fallats els premis del Concurs Literari del Baix Cinca 2022

El proper dissabte, 17 de desembre, a les 7 de la tarde, tindrà lloc a la sala d’actes de l’edifici de la Comarca del Baix Cinca a Fraga la cerimònia de lliurament dels premis del Concurs Literari de relats en la seua vuitena edició, tres dels quals han estat per a treballs escrits en llengua catalana.

Per decisió d’un jurat compost per l’escriptora Ana Ballabriga, el periodista i escriptor Màrio Sasot i el periodista Antonio Ibáñez, el primer premi en la categoria d’adults ha estat per a la fragatina María López Fontanals amb el relat “Una tierra soñada”, amb una assignació de 400 euros, mentre que la saragossana Claudia Acebes Miró ha guanyat el primer guardó en la categoria juvenil, amb el relat “Con las manos manchadas de sangre”, valorat en 200€.

El segon premi en la categoria d’adults ha recaigut en el relat “Recuerdos entre la niebla”, d’ Eleuterio Pueyo Escanilla, d’Ontinyena, amb una assignació de 250€. El tercer premi ha estat per a Claudia Abad Figueras, de Saidí, pel relat “Me arranqué el clítoris con un un cortauñas” , valorat en 150€.  

El segon premi en la categoria juvenil l’ha guanyat Anna Ríos Vera, de Fraga, amb el relat “Sensacions esgarrifoses” , dotat amb 150€  i el tercer premi ha recaigut en Cristina Sarrau Fau , de Fraga, pel relat “Supervivència a mitjanit” amb un premi de 100€.

El Premi Comarcal, destinat a una obra situada en el marc geogràfic o històric del Baix Cinca, va ser per a Raimundo Guardiola Ibarz, de Mequinensa,  pel relat “I ara què passarà? ” , dotat amb 250€ .

Cal esmentar que en aquesta vuitena edició s’ha batut el rècord de participació amb un total de 38 relats presentats: 10 en la categoria d’adults i 28 en la juvenil (aquest per a xiquets i xiquetes fins als 18 anys). Quatre relats d’aquesta darrera categoria  han estat escrits en castellà i 24 en català, una dada també insòlita  n la història d’aquest concurs de relats. Dels deu relats de la categoria d’adults tan sol un estava escrit en català.

L’acte de lliurament dels premis, que estarà obert a tot el públic que vulgui assistir-hi , comptarà amb la participació de l’escriptor Daniel Nesquens, de Nesquens Comedy, amb el monòleg titulat “Cosquilleos y escritores”.

Daniel Nesquens

Brillant presentació en societat de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua

TEXT I FOTOS: MARIO SASOT

Ahir dimarts, 15 de novembre, es va celebrar a l’Aula Magna del paranimf de la Universitat de Saragossa, lloc d’honor on es celebren els actes més importants de l’Alma  Mater al llarg del curs, la presentació oficial dels membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb motiu de la presa de possessió dels càrrecs de director de l’Acadèmia i de l’Institut del Català en la persona del professor Javier Giralt, i de director de l’ Institut de l’Aragonès, el professor i poeta Ánchel Conte, ambdós  elegits pels membres de la Acadèmia en un ple recent.

En el seu discurs d’acceptació del càrrec, transmès de forma telemàtica per raons de salut, Ánchel Conte qualificà la creació d’aquesta institució com “un acte de justícia històrica envers una  llengua maltractada i menyspreada durant segles com ha estat l’aragonès” i valorà la creació d’aquesta institució científica “com una mostra de compromís de les institucions aragoneses per defensar i lluitar per la dignificació de les llengües d’Aragó”. Al temps va voler agrair “a les gents que havien sabut mantenir la llengua pròpia, una llengua tan digna com la que més i que ha acabat sent una llengua de cultura  amb la que es pot somniar i crear literatura.”

En el seu torn d’intervencions, Javier Giralt qualificà la jornada d’il·lusionant “perquè suposa la presentació oficial de l’Acadèmia a la societat aragonesa, a la qual volem servir” i afegí: “ L’A. A. L. naix amb el desig de ser acceptada pels aragonesos i totes les seues institucions socials i polítiques. La història de l’aragonès i el català és la història d’Aragó i ens enfrontem des de fa temps davant d’ una situació d’afebliment d’aquestes dues llengües, raó per la qual els acadèmics haurem de treballar dur per a revertir aquesta tendència.”

Giralt assenyalà que fins ara “l’aragonès i el català no han gaudit de la presència i la consideració social que mereixen i recordà el manament estatutari de que ningú sigui discriminat per raons de llengua, un objectiu que  segons el president de l’A. A. L. “l’Acadèmia es compromet a portat a terme sense fisures.”

Bancada dels membres de l’Institut del Català

Quant l’organització del sistema de treball de l’Acadèmia, Giralt avançà que l’ Institut del Català  ha creat cinc seccions: Gramàtica, Lexicografia, Sociolingüística, Onomàstica i Ensenyament i que hi havia el compromís per part de l’ Acadèmia  de mantenir una relació fluida i estable amb altres institucions científiques de l’àmbit del català, com són l’ Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’ Institut d’Estudis Baleàrics.

El professor Giralt va tindre també unes paraules d’agraïment als parlants de l’aragonès i el català “per haver mantingut la llengua viva  fins ara ”  i a les associacions en defensa de la llengua, a les quals encoratjà “a continuar treballant junts, de la mà, amb l’Acadèmia”.

El director d’aquesta institució va concloure el seu discurs amb la lectura del poema Quedarà la  paraula , de Desideri Lombarte.

Finalment va parlar el Director General de Política Lingüística, Ignacio López Susín, el qual recordà que des de l’aprovació de la primera Llei de llengües l’any 2009 ençà “el camí ha estat llarg, llarguíssim;i difícil, dificilíssim” i qualificà l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua com “un instrument fràgil i valuós que cal cuidar entre tots”.

Tomás Bosque

L’acte oficial de presentació es va tancar amb la melodiosa i clara veu del músic i cantautor codonyerenc Tomàs Bosque  interpretant Les belles paraules , de Desideri Lombarte i amb una breu i emotiva actuació del grup La Chaminera, amb cançons de bres, de festa i d’amor, cantades en les diferents parles dialectals de les comarques franjolines i alt aragoneses.

A l’acte assistiren més de dues-centes persones entre les quals  hi havia alcaldes, diputats i altres polítics de les comarques bilingües, estudiosos i parlants de l’aragonès i el català, gents de les associacions culturals i un bon grapat de professors de l’Àrea de Lingüística i Literatura Hispàniques de la Universitat de Saragossa.

Entre les absències notables, cal destacar la del conseller d’Ensenyament, Cultura i Esports del govern d’Aragó, Felipe Faci, i la del rector de la Universitat, José Antonio Mayoral, el qual delegà la representació en la Vicerectora de Cultura i Projecció Social, Yolanda Polo.

En relació als mitjans de comunicació, la premsa local saragossana, tant l’ Heraldo com El Periódico, avui no han publicar una línia sobre l’esdeveniment. El mateix ha succeït aquest matí amb les ràdios ì televisions autonòmiques i locals, públiques i privades. Tan sol al noticiari d’Aragon TV d’ ahir nit van parlar del tema.

Així serà molt difícil  assolir els objectius que propugna el professor Javier Giralt: que l’Acadèmia sigui ampliament coneguda i acceptada per la societat aragonesa.

La Chaminera

Los acadèmics de l’Institut del Català, a la sortida de l’acte

Juli Micolau. Un poeta essencial

Juli Micolau, rebent el premi Pedro Saputo, de la DPZ, el 2002.

Juli Micolau i Burgués (La Freixneda, 1971) és un poeta de llarga i consolidada trajectòria en el món de la creació aragonesa en llengua catalana i que enguany ens ha corprès (alegrant-nos el cos i l’ànima) amb un nou poemari, Aplec, que calciga de forma creixent els camins de depuració conceptual i malabarisme de paraules, sons i imatges que han marcat des de la més tendra joventut, el seu treball líric.

Aquest íntim recull ha estat editat per l’ Institut  d’Estudis Terolencs dins la ja prestigiosa i acurada col·lecció Lo Trinquet, amb un treballat i profund pròleg del doctor Quintana i Font.

L’obra consta de dos parts ben diferenciades: La primera, titulada” Impuls de  veus breus”, conté un conjunt de quasi 50 haikus a la manera japonesa  y la segona, “Nèctar diví”, de 34 poemes més llargs de temàtica diversa.

En la poesia breu podem veure esclats d’exaltació de la natura i joie de vivre: “Aigua pura/ puc veure/al cor del riu”  o: “A l’hort creix/la verdura ufana/dels més vius!”. Una joia que altres voltes es reflecteix amb belles  sinestèsies visuals i sensorials: “Els colors confonen/ els sentits/i el tacte suau dels dits/al cutis de vellut vellet”.

L’amor i altres sentiments humans també tenen cabuda en aquest primer bloc de  poesia destil·lada gota a gota: “El cor va a l’assalt del vers/pel crit just d’un amor joiós…” i en aquest altre: “Açò va del goig i del plaer/això que els ulls miren enlluernats…”.

Passant als poemes llargs, temes com l’amor, l’amistat, les injustícies, la terra, la natura (altre cop) , la llengua i l’acte poètic envaeixen l’univers oníric de Micolau.

Quant aquets últims motius, en tenim preclars exemples com “Les paraules no s’adornen”: “…quan s’esmunyen del silenci./ Si un mot ha caigut en desús/ ajudem-lo a aixecar-se,/recuperem-lo”. O en el titulat: “Dels diccionaris”:  “Tenia la sala plena de papers/escampats amb apunts de mots,/cridats a ser punta de llança/davant d’un foli en blanc”.

La seua preocupació pel futur de la nostra llengua apareix en el poema “L’estudi”: “Parla’m de la parla/-ara més que mai- / i m’informes /constantment/ del seu estat de salut.”

Els lligams a la terra i l’exaltació de la natura apareixen en poemes com “Llumenàries a la celístia” , un entranyable i descarnat homenatge al desaparegut escriptor i activista cultural fragatí Josep Galan, a través d’esplèndides descripcions paisatgístiques de les terres del Cinca. En la mateixa línia està el poema “Reflexos” on es mesclen “…les essències de l’hort/ i les fragàncies de l’amor” així com  “un conill i el seu catxap,/una llebre i una perdiu/saluden a una sisella/i una serp s’esmuny/per temor a la falç” en una simfonia de sons al·literants i mots antics.

L’amor i el sexe es fan palesos a poemes com “In estatu nascendi”  on “el grat desig” es planteja com una batalla feroç “de conquestes i derrotes” i, altres voltes, com una unió quasi mística “quan el sol vol fondre’s/ i esperaven la lluna sense pors/per a mossegar-se salvatgement…”

En definitiva, tot un enfilall d’essències, sensacions, sons de paraules, de vegades estridents, altres xiuxiuejants, que arriba directament al rovell de l’ànima i a l’estómac del lector, per part d’un poeta que, per la seua qualitat i honesta trajectòria, mereixeria un major reconeixement i projecció.

Coberta del poemari APLEC. Autor: Carles Terés.

Sis poetesses de la Franja, enregistrades en videoclips per la DGA

Ignacio López Susín i Ana Montagud, presentant lo projecte

La Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, en col·laboració amb la Direcció General de Planificació i Equitat, han llançat una ambiciosa iniciativa per a donar a conèixer les creacions d’un bon grapat de poetesses aragoneses que utilitzen en els seus textos la llengua aragonesa o catalana. En aquesta primera fase s’han enregistrat un conjunt de vint-i-dos vídeo – poemes pertanyents a sis escriptores de la Franja: Merche Llop, Marta Momblant, María Pilar Febas, Susana Antolí, Silvia Ferragut, i Carme Alcover, i setze en aragonès: Ana Abarca de Bolea, Carmen Castán, Isabel de Rodas, Carmina Paradís, María José Subirá Llobatera, Nieus Luzía Duezo, Pilar Benítez, Ana Giménez Beltrán, Chuana Coscujuela, Rosario Ustáriz, Mariví Nicolas, Natividad Castán, Elena Gusano,  Ana Tena, Elena Chazal i Kalu Treviño.

El projecte, dotat pel Departament d’Educació, Cultura i Esport del govern d’Aragó amb 18.000 euros, va ser presentat el passat 11 de març a Saragossa pels directors generals José Ignacio López Susín i Ana Montagud, i s’emmarca en el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere. També ha comptat amb la col·laboració de la Comarca de la Jacetania.

Aquests 22 primers videoclips seran difosos a través del canal de YouTube “Llengües d’Aragó” i de les xarxes socials del Govern d’Aragó.

Segons explicaren Susín i Montagud, l’objectiu primordial d’aquesta iniciativa és donar visibilitat al paper de la dona i de la perspectiva de gènere en relació amb les llengües pròpies d’Aragó i tractar de canviar el tradicional paper silenciós i silenciat que la dona ha tingut en la història i l’actualitat de totes dues llengües.

Per a culminar aquesta tasca de donar a conèixer el treball  literari de les dones en aquestes dues llengües pròpies, s’organitzarà entre octubre de 2022 i març de 2023 una exposició en la qual seran presents diverses escriptores participants en el projecte de “videopoemes” .  La mostra girarà per les localitats de Saragossa, Jaca i Alcanyís.

Els videoclips han comptat amb la col·laboració de les comissàries de l’exposició que s’està preparant – Chulia Ara i María Teresa Moret– i han estat coordinats per  la productora i realitzadora audiovisual Vicky Calavia, editats per Álvaro Mazarrasa i locutats, en molts casos, per les mateixes autores. A més, contenen un codi QR amb una breu ressenya biogràfica de l’autora que permet utilitzar-los també com a eina didàctica.

 Iván Izquierdo, tècnic educatiu i un dels responsables, des de la Direcció General de Política Lingüística, d’aquest projecte de dones escriptores en aragonès i català informà a Temps de Franja que “tenim previst que la producció de vídeo- poemes no es quedi en aquests vint-i-dos ja editats i tingui continuïtat amb poetesses rellevants ja desaparegudes, com ara la calaceitana Teresa Jassa, de la qual s’està preparant una locució adient.”

La DGA edita un manual de bones pràctiques sobre les llengües pròpies

Foto dels responsables dels grups de treball autors del manual, amb el director general López Susín

El passat dissabte 17 de febrer  es va presentar a la sala d’actes de la Biblioteca d’Aragó de Saragossa un manual de bones pràctiques envers les Llengües Pròpies d’Aragó. La intenció d’aquest dossier, elaborat per grups d’experts de diferents àmbits és que constitueixi una eina pràctica per al personal de l’administració  autonòmica, professors, alumnes i usuaris de l’aragonès i el català en general, de cara a promoure l’ús quotidià, la difusió i la protecció legal d’aquestes llengües.

Sota la presidència i conducció de l’acte del Director General de Política Lingüística del govern aragonès, Nacho López Susín, els diferents responsables dels grups de treball desgranaren el contingut i el procés d’actuació en cadascú dels àmbits temàtics que aborda aquest innovador text.

El Manual consta d’una Introducció i 6 capítols, més unes conclusions generals i suggeriments globals de bones pràctiques lingüístiques, amb una interessant bibliografia – webgrafia i un annex que recopila la normativa legal i jurisprudència existent relacionada amb les llengües pròpies d’Aragó.

El primer capítol pretén ser una mena de carta de situació sobre la realitat present  de l’aragonès i el català en aquesta Comunitat Autònoma i els seus antecedents històrics.

 A continuació es fa una extensa anàlisi sobre l’actual legislació sobre les llengües, tant a les institucions europees i espanyoles com a la comunitat aragonesa i es proposa una normativa que millori l’ús i protecció legal de l’aragonès i el català. Hi ha un altre capítol dedicat a la situació de les llengües pròpies a l’Ensenyament i un altre sobre l’ús d’aquestes llengües als mitjans de comunicació aragonesos, on hi van participar destacats periodistes de la regió vinculats a les comarques bilingües i a aquestes llengües.

En un antre capítol es fa una acurada i crítica anàlisi de l’ús de català i aragonès en el si de les institucions aragoneses, un ús -es podria avançar- que decreix a mida que les institucions tenen un rang més alt i centralitzat (Corts, DGA, tret del Justícia d’Aragó)  i  creix (ma non troppo) en  el de les entitats locals i comarcals.

En gairebé tots els capítols temàtics es manté una estructura similar: s’analitza l’estat de la qüestió, es fa un repàs a la normativa legal existent, seguit d’ una anàlisi DAFO de debilitats/fortaleses  i d’amenaces/oportunitats de l’aspecte que s’investiga. Finalment es relata en positiu les bones pràctiques existents en la temàtica que es tracta i es proposen conclusions i suggeriments de noves pràctiques que millorin la situació.

Tots els responsables del dossier van coincidir en la necessitat d’implementar aquest treball amb “una gran campanya institucional” en favor de la normalització lingüística que estableixi vincles (com la signatura de protocols de col·laboració que ja s’han iniciat des de la DGPL) amb la societat civil, així com augmentar el desenvolupament de les TIC en aquest àmbit.

El cap de servei de Llengües Francho Beltran, un dels coordinadors del Manual

Es presenta a Saragossa l’obra poètica de Desideri Lombarte

Taula de la presentació dels llibres a la sala Pilar Sinués del Paranimf

Ahir, 9 de gener, la plana major de l’ Institut d’Estudis Terolencs desembarcà al paranimf de la Universitat de Saragossa per a presentar quatre llibres de poesia recentment publicats. Per una banda, l’obra poètica completa de Desideri Lombarte, número 1 de la col·lecció Biblioteca Turolense, dedicada a monografies d’autors i autores vinculats a aquesta província. Per altra, l’objectiu de l’acte era presentar la nova col·lecció “Antologías Poéticas” amb els seus primers títols: “Teruel en la mirada y en el alma”, de José Antonio Labordeta “Teruel, campanas que doblan a lo lejos” d’ Ildefonso-Manuel Gil,  i “Arpegios y mudanzas” de l’autor de Burbáguena Enrique Villagrasa.

Per parlar de l’obra desideriana va intervenir en primer lloc Carles Terès, autor del disseny, maquetació i correcció del llibre i de la col·lecció mateixa. Tan el seu disseny com la portada van ser profusament elogiats pels diferents intervinents a l’acte.

A continuació parlà Artur Quintana, encarregat, junt amb l’Hèctor Moret del pròleg, ordenació i revisió dels textos poètics d’en Lombarte que insistí en el valor i la transcendència de l’autor de Pena-roja, del que destacà les seues constants vitals i creatives. Per a recordarles va citar molt oportunament la carta que va escriure Lombarte a Rolde el 1988, un any abans de morir: «Mis textos se debaten en esa dualidad tan difícil de asumir —la dualidad catalano-aragonesa— sin traicionar patria y cultura, suelo y lengua».

Per parlar de les obres de la col·lecció d’antologies poètiques que recullen peces dels respectius autors relacionades amb el territori terolenc, intervingueren el director de l’IET, Nacho Escuin; Marina Herèdia, responsable de l’editorial Libros del Gato Negro, que coedita aquestes obres, José Luis Melero, Alfredo Saldaña i Antonio Pérez Lasheras, així com l’únic autor viu dels tres antologats, Enrique Villagrasa.

Premis literaris i a l’edició

Una hora abans, a l’edifici del Museu d’Art i Cultura Contemporània Pablo Serrano, el conseller d’Ensenyament, Cultura i Esports de la DGA Felipe Faci, presidia el lliurament dels premis literaris que concedeix el govern d’Aragó a obres i autors de la Comunitat, entre ells el  ‘Guillem Nicolau’ 2021, que va recaure en mans de Lluís Rajadell, pel recull de relats Terra Agra.

El jurat considerà que aquesta obra “aporta una nova reflexió sobre fets històrics, d’una manera original y creativa, a través de contes curts vinculats al territori que traslladen al lector a mig camí entre la realitat i la ficció”.

El conseller també va fer lliurament del Premi a la Trajectòria professional en el sector del llibre 2020 a Chuse Aragüés, fundador de la distribuïdora Ícaro, editor de Gara Edicions i PRAMES “en reconeixement a la seua  promoció de la diversitat lingüística aragonesa”.

També es van atorgar el Premi  al Llibre millor editat a “Mujeres, migración a la modernidad”, d’editorial Pirineum, i l’Arnal Cavero a l’escriptor en chistabí José Solana Dueso, per l’obra  La deleria del Cobalto.

El valderrobrense Lluis Rajadell ha recogido el premio durante la tarde del miércoles en Zaragoza. DGA
Lluis Rajadell, rebent el premi Guillem Nicolau per la seua obra Terra agra de mans del conseller d’Educació, Felipe Faci, i el director general de Política Lingüística, Ignacio López Susín

El grup “Coses del Poble” ret tribut a l’Hèctor Moret

Foto: Màrio Sasot

La presentació del número 4 de la revista L’Angorfa per part de la seua entitat editora, el grup d’investigació mequinensà “Coses del poble” esdevingué, en la part final, un senzill i emotiu homenatge de reconeixement al professor, poeta i investigador d’aquesta terra de llaüters i miners, Hèctor Moret i Coso.

 L’acte va tindre lloc a sala Goya del cinema de Mequinensa el passat diumenge 11 de desembre. Obrí la sessió Lourdes Ibarz, qui donà compte de les activitats desenvolupades pel grup d’investigació “Coses del poble” al llarg de l’any, emmarcades en el projecte “Cultura al carrer”.

Quant a l’altre projecte important d’aquesta associació, l’edició del quart número de la revista anual L’Angorfa, Ibarz comentà que estava dedicat a l’alcaldessa de la localitat, Magda Gòdia, traspassada enguany, “la dona més destacada que ha tingut la història de Mequinensa, sempre compromesa amb la cultura del poble”.

Seguidament, l’ historiador de la localitat, Jacinto Bonales, que exercí de mantenidor de l’acte, va fer un repàs dels continguts de la revista, que com cada edició recorren els diferents àmbits de la cultura local: l’etnografia, com és el cas de l’article de l’hongaresa Kristina Nemes (“Les cases que es buiden”) ; la música, amb un article d’Andreu Coso, sobre la biografia dels  músics mequinensans Santiago Oliver i Antonio Vallés; la natura, amb treballs de Juan Bernal i Alfons Maíllo; i un treball etnolingüístic envers el lèxic i les formes de vida del món de la navegació fluvial i la pesca tradicional a Mequinensa, a càrrec d’Hèctor Moret i Maite Moret.

No falten tampoc els habituals articles dedicats a la memòria de les coses passades, a l’art i a diferents esdeveniments històrics relacionats amb el poble i el seu entorn.

I quan (quasi) tothom donava per finalitzat l’acte, va arribar la sorpresa.

Lourdes Ibarz tornà a sortir a escena per a anunciar la celebració, allí mateix, d’un petit acte de reconeixement a l’Hèctor Moret “per l’enorme tasca d’investigació i  difusió de la cultura i la llengua del poble i en general, de tot l’Aragó catalanòfon.”

A continuació van pujar a l’escenari diferents personalitats de la cultura catalana i franjatina i amics del poeta i investigador homenatjat, els quals llegiren cadascú un poema de l’autor, que assegut al seu seient del pati de butaques no donava crèdit al que estava veient.

Participaren en la lectura l’Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja, els professors de la Universitat de Saragossa i membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt i Maite Moret; els professors i membres de l’IEBC Carme Messeguer i Hugo Sorolla; Merche Llop, d’ASCUMA i membre de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i Miquel Viladegut, coautor amb l’Hèctor del web “Espai Jesús Moncada”.

En nom de tots els participants, Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua va dir unes paraules sobre l’Hèctor “un referent, no sol com a estudiós de la llengua i com a poeta, sinó com  autor d’unes investigacions imprescindibles en el camp de la toponímia i la literatura popular de la Franja que han aportat unes bases que  als que hem vingut darrere ens han permès continuar.”

 Giralt remarcà que “l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua “ha de fer visible el treball de persones com Moret” i que aquesta entitat “no podrà fer res sense el suport de les associacions que han treballat pel català de la Franja en les darreres dècades”.

Aquesta segona part de l’acte va estar amenitzada per l’actuació dels joves violinistes Àlex Prats i Juan Zalba, que van donar relleu a un homenatge merescut amb peces clàssiques de Bella Bartók i altres autors de  música contemporània.

Irlanda, Finlandia. Nosaltres no som d’eixe món

Màrio Sasot

Rètol d’un carrer escrit en bilingüe (Gaaèlic i Anglès) a Dublin (Irlanda). Foto: Irene Sasot

Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair  el sacrosant precepte de que “Llengua oficial no hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.

I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Unidas Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès  Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.

Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.

Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms els carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.

L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment  a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.

Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.

Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc.,  apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.

Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).

En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la poblacióestan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest. Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels  llocs on aquesta llengua és predominant.

Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.

Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l’únic poble indígena reconegut a l’àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones

A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami  kolt i el sami d’ Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami  kolt i el sami d’ Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami  kolt i el d’ Inari van estar a punt d’extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a   reimplantar-los entre les generacions més joves

Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a  protegir i difondre  la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.

Pirita  Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions  i membre, amés, de Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que “ «molts pares, als anys 80,  pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida.

Tanmateix  avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.

Inari és també la seu de  Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de Natura, inaugurat el 1998.

Fora dels llocs autòctons, Yle, l’Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una  programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l’estil de Netflix anomenat  Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.

Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.

Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d’haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l’última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».

Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l’Escola d’Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’ entre set i nou anys  que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.

Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.

Centre Cultural Sami “Sajos” a Inari (Lapònia finlandesa) Foto: Terhi Tuovinen

Ha mort Magda Gòdia, alcaldessa de Mequinensa.

Fallece Magda Godia, alcaldesa de Mequinenza por el PSOE - El Periódico de  Aragón

Aquest dissabte matí  ens ha colpit la notícia de que Magda Gòdia Ibarz, alcaldessa de Mequinensa des de l’any 2003. moria  a l’edat de 68 anys després d’una llarga i dolorosa malaltia. Ja en els  inicis de l’agreujament del càncer que ha acabat finalment amb la seua vida, en març  d’ enguany , ens escrivia uns dels seus últims articles felicitant-nos pels 20 anys assolits per la nostra revista i animant-nos a continuar amb el mateix entusiasme de sempre.

Magda ha estat sempre una dona molt activa i lluitadora, que sempre ha mostrat un tacte entranyable i exquisit amb tothom, la qual cosa l’ha ajudat  a unir forces entorn de projectes que han dinamitzat i donat vida i força cultural a la seua localitat.

Va fer la carrera de Magisteri a Saragossa i exercí de mestra en el Col·legi Santa Agatòclia del seu poble entre 1978 i 1992. Des de 1991 ocupava ja càrrec de regidora a l’Ajuntament de Mequinensa exercint diferents responsabilitats relacionades amb la Cultura i en 2003 va ser elegida Alcaldessa. Ha estat membre del Consell Comarcal de la Comarca del Baix Cinca entre 2007 i 2014, ocupant les presidències de la Comissió d’Hisenda, Desenvolupament,Règim intern i Especial de Comptes, i va ser diputada provincial per Saragossa de 2013 a 2015.

Defensora activa de la dignificació i promoció de les llengües pròpies i en concret del català d’Aragó i de la figura de l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada, va allotjar molts esdeveniments  dirigits a promocionar  la figura i estudiar l’obra de l’autor mequinensà, al qual  va dedicar una ala  del Museu d’Història de la Vila que va impulsar. També donà suport a  diferents activitats científiques a l’entorn del  Català i ens acollí en  les dependències del Museu en una de les darreres reunions del Consell de Redacció de Temps de Franja.  

Va formar part, durant la passada legislatura, del gabinet tècnic i assessor de la conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó. A més cal destacar la seva llarga trajectòria en el camp de l’associacionisme cultural de la localitat, com a fundadora  i membre actiu de l’Associació “La Dóna” i del Grup de Recerca “Coses del *Poble”. Va posar en marxa el Grup de Teatre “Garbinada” i el taller de lectura de textos literaris “La Dóna”, que coordinava.

Durant el seu mandat com a alcaldessa de Mequinensa cal destacar també la lluita en defensa de la mineria i per la restitució del Camp Municipal de Regates amb l’eliminació de fangs  provinents del desaiguat del pantà  de  Barasona, la creació dels nous regadius i la posada en marxa de projectes com ”L’Espai jove”, el centre d’oci alternatiu juvenil pioner en el Baix Cinca, els Museus de Mequinensa i l’alberg “ Camí de Sirga”, la futura Residència de Persones Grans i Centre de Dia, el Centre d’Estudis Jesús Moncada o la declaració de Festa d’Interès Turístic d’Aragó de les Festes de Sant Blai i Santa Àgueda.

L’Ajuntament de Mequinensa ha decretat tres dies de dol oficial i la suspensió de tots els actes. La missa funeral es celebrarà, probablement demà diumenge, a l’Església de  l’Assumpció. Tota la Corporació Municipal  va mostrar  “el seu profund pesar per la pèrdua i ha destacat la seva dedicació durant més de tres dècades al servei dels seus veïns”, i la Direcció General de Política Lingüística, des del seu web “Llengües d’Aragó” dedicà un record a Magda Gòdia “gran dinamitzadora cultural, defensora de la seua llengua catalana i impulsora, des del seu poble, del reconeixement de l’obra i la figura de Jesús Moncada”.

Magda Gòdia estava casada amb el mequinensà José Algueró, era mare de dos fills, Álvaro i Clara, i tenia dues nétes.  Son germà gran, Miguel Gòdia, també militant del PSA-PSOE,  va ser governador civil d’Osca i president de la CHE.