Irlanda, Finlandia. Nosaltres no som d’eixe món

Màrio Sasot

Rètol d’un carrer escrit en bilingüe (Gaaèlic i Anglès) a Dublin (Irlanda). Foto: Irene Sasot

Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair  el sacrosant precepte de que “Llengua oficial no hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.

I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Unidas Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès  Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.

Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.

Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms els carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.

L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment  a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.

Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.

Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc.,  apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.

Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).

En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la poblacióestan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest. Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels  llocs on aquesta llengua és predominant.

Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.

Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l’únic poble indígena reconegut a l’àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones

A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami  kolt i el sami d’ Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami  kolt i el sami d’ Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami  kolt i el d’ Inari van estar a punt d’extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a   reimplantar-los entre les generacions més joves

Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a  protegir i difondre  la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.

Pirita  Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions  i membre, amés, de Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que “ «molts pares, als anys 80,  pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida.

Tanmateix  avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.

Inari és també la seu de  Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de Natura, inaugurat el 1998.

Fora dels llocs autòctons, Yle, l’Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una  programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l’estil de Netflix anomenat  Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.

Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.

Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d’haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l’última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».

Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l’Escola d’Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’ entre set i nou anys  que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.

Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.

Centre Cultural Sami “Sajos” a Inari (Lapònia finlandesa) Foto: Terhi Tuovinen

Ha mort Magda Gòdia, alcaldessa de Mequinensa.

Fallece Magda Godia, alcaldesa de Mequinenza por el PSOE - El Periódico de  Aragón

Aquest dissabte matí  ens ha colpit la notícia de que Magda Gòdia Ibarz, alcaldessa de Mequinensa des de l’any 2003. moria  a l’edat de 68 anys després d’una llarga i dolorosa malaltia. Ja en els  inicis de l’agreujament del càncer que ha acabat finalment amb la seua vida, en març  d’ enguany , ens escrivia uns dels seus últims articles felicitant-nos pels 20 anys assolits per la nostra revista i animant-nos a continuar amb el mateix entusiasme de sempre.

Magda ha estat sempre una dona molt activa i lluitadora, que sempre ha mostrat un tacte entranyable i exquisit amb tothom, la qual cosa l’ha ajudat  a unir forces entorn de projectes que han dinamitzat i donat vida i força cultural a la seua localitat.

Va fer la carrera de Magisteri a Saragossa i exercí de mestra en el Col·legi Santa Agatòclia del seu poble entre 1978 i 1992. Des de 1991 ocupava ja càrrec de regidora a l’Ajuntament de Mequinensa exercint diferents responsabilitats relacionades amb la Cultura i en 2003 va ser elegida Alcaldessa. Ha estat membre del Consell Comarcal de la Comarca del Baix Cinca entre 2007 i 2014, ocupant les presidències de la Comissió d’Hisenda, Desenvolupament,Règim intern i Especial de Comptes, i va ser diputada provincial per Saragossa de 2013 a 2015.

Defensora activa de la dignificació i promoció de les llengües pròpies i en concret del català d’Aragó i de la figura de l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada, va allotjar molts esdeveniments  dirigits a promocionar  la figura i estudiar l’obra de l’autor mequinensà, al qual  va dedicar una ala  del Museu d’Història de la Vila que va impulsar. També donà suport a  diferents activitats científiques a l’entorn del  Català i ens acollí en  les dependències del Museu en una de les darreres reunions del Consell de Redacció de Temps de Franja.  

Va formar part, durant la passada legislatura, del gabinet tècnic i assessor de la conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó. A més cal destacar la seva llarga trajectòria en el camp de l’associacionisme cultural de la localitat, com a fundadora  i membre actiu de l’Associació “La Dóna” i del Grup de Recerca “Coses del *Poble”. Va posar en marxa el Grup de Teatre “Garbinada” i el taller de lectura de textos literaris “La Dóna”, que coordinava.

Durant el seu mandat com a alcaldessa de Mequinensa cal destacar també la lluita en defensa de la mineria i per la restitució del Camp Municipal de Regates amb l’eliminació de fangs  provinents del desaiguat del pantà  de  Barasona, la creació dels nous regadius i la posada en marxa de projectes com ”L’Espai jove”, el centre d’oci alternatiu juvenil pioner en el Baix Cinca, els Museus de Mequinensa i l’alberg “ Camí de Sirga”, la futura Residència de Persones Grans i Centre de Dia, el Centre d’Estudis Jesús Moncada o la declaració de Festa d’Interès Turístic d’Aragó de les Festes de Sant Blai i Santa Àgueda.

L’Ajuntament de Mequinensa ha decretat tres dies de dol oficial i la suspensió de tots els actes. La missa funeral es celebrarà, probablement demà diumenge, a l’Església de  l’Assumpció. Tota la Corporació Municipal  va mostrar  “el seu profund pesar per la pèrdua i ha destacat la seva dedicació durant més de tres dècades al servei dels seus veïns”, i la Direcció General de Política Lingüística, des del seu web “Llengües d’Aragó” dedicà un record a Magda Gòdia “gran dinamitzadora cultural, defensora de la seua llengua catalana i impulsora, des del seu poble, del reconeixement de l’obra i la figura de Jesús Moncada”.

Magda Gòdia estava casada amb el mequinensà José Algueró, era mare de dos fills, Álvaro i Clara, i tenia dues nétes.  Son germà gran, Miguel Gòdia, també militant del PSA-PSOE,  va ser governador civil d’Osca i president de la CHE.

Merxe Llop rep el premi Guillem Nicolau

El lliurament dels premis literaris i de reconeixement al món del llibre que habitualment atorga el govern d’Aragó, on la nonaspina Merxe Llop Alonso va rebre el “Guillem Nicolau 2020 per la seua novel·la  Silvertí , va tindre un format, uns continguts i uns sentiments força especials, ben diferents als d’altres anys, degut a la pandèmia.

La cerimònia, que tingué lloc al museu “Pablo Serrano” de Saragossa (IAACC) el passat 12 de març, es va caracteritzar per l’escassa afluència de públic (una trentena de persones entre premiats, familiars i amics, autoritats i mitjans de comunicació, seguint unes estrictes mides sanitàries)  i per la seua “mobilitat”.

La comitiva es va anar desplaçant pels diferents espais del museu on està instal·lada, l’obra permanent del geni de Crivillén per a fer-ne  entrega dels premis als diferents guardonats.

Així, amb el director de l’IACC Julio Ramón fent d’amfitrió i mestre de cerimònies d’una peculiar visita guiada, es van lliurar, a la sala baixa on s’exposen les escultures  del projecte del salt de l’aigua de Aldeadávila, els diplomes acreditatius dels premis al llibre millor editat de l’any 2020 i a la trajectòria d’un professional del sector del llibre. A la sala de la mostra permanent de Pablo Serrano es va atorgar el premi de poesia “Miguel Labordeta”. El tercer escenari va ser la planta mitjana de l’edifici on es van lliurar els premis “Arnal Cavero i “Guillem Nicolau”. Finalment, a la planta més alta del museu, el conseller d’Educació, Cultura i Esport del govern d’Aragó Felipe Faci va concloure l’acte fent una breu glosa i elogi de tos els premiats.

Per la seua banda, van fer lliurament dels diplomes i de la presentació individualitzada dels guardonats  el director general de Cultura, Víctor Lucea, i el de Política Lingüística, Ignacio López Susín.

De la guanyadora del premi de Literatura en Llengua Catalana “Guillem Nicolau 2020”, aquest últim va dir que Merxe Llop era“ una persona molt implicada des de sempre en la defensa del català d’Aragó “ i que el seu ofici de mestra li esqueia perfectament en el sentit més ampli i genuí de l’expressió  com a divulgadora d’uns valors solidaris a través de la seua trajectòria professional  i com a difusora de la seua cultura i llengua maternes”.  De la novel·la premiada, Silvertí , López Susín recordà els arguments del jurat, el qual va destacar “ la  creació d’una trama sòlida i coherent, actual i a l’hora lligada al territori, i que fa evolucionar al lector al ritme que marquen les estacions de tren en el qual viatgen els protagonistes, reconstruint la seua història al caliu del dolor familiar que els uneix de manera afectiva i efectiva”.

Merxe Llop va agrair al Jurat i al Govern d’Aragó la concessió del Premi i recordà amb nostàlgia les diferències quant a  quantitat de públic, d’ambient i d’estat d’ànim en general, entre la concessió del seu primer Premi Nicolau fa deu anys i aquest, degut a la maleïda pandèmia de la Covid. Recordà que “durant tota la meua vida, allà per on haig passat he deixat el rastre de la meua llengua i de la meua condició d’aragonesa” i afegí que per a ella “escriure ha estat sempre una necessitat i un plaer”.  Segons explicà l’autora, un dels motius principals d’escriure aquesta novel·la va ser “la necessitat de traure a la llum uns fets horrorosos succeïts durant la guerra Civil al meu poble perpetrats pels dos bans enfrontats”.

Pel que fa als altres guardonats, el premi a la millor obra editada va recaure en “The scarecrow- El espantapájaros, una original obra bilingüe amb un format on s’inclouen les noves tecnologies, editat  per Libros de ida y vuelta.  El premi a la trajectòria professional dins del sector del llibre va ser per a la llibreria Castillón, de Barbastre,  oberta en 1927. El guanyador del “Miguel Labordeta” de poesia va ser per a César Ibáñez Paris, pel seu transgressor i original poemari Conjugar, i l’Arnal Cavero de literatura en aragonès va recaure per primera vegada en una traducció, en aquest cas dels Quinti Horatii Flacci Emblemata, a càrrec de Miguel Martínez Tomey, el qual animà el Govern regional “a no deixar mai de donar suport a l’aragonès i al català a l’Aragó, que cada cop estan més necessitats de protecció dins d’un món globalitzat”.

Merxe Llop

Els autors de “Fem Memòria Saidí” conclouen el seu projecte audiovisual

Els creadors del Projecte en el moment del lliurament del dossier a la secretària de l’IEBC

Sergio Rivas Fullola i Sonia Ezquerra Coronas, impulsors de “Fem Memòria Saidí”, projecte de recuperació de memòria oral en format audiovisual a Saidí (Osca), van fer entrega, el passat 31 de desembre de 2020, del resultat d’aquest projecte a l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC), entitat que els va atorgar la “XXIX Beca Amanda Llebot” l’any 2018.

L’IEBC va agrair l’esforç dedicat per “Fem Memòria Saidí” i va destacar la importància d’haver enregistrat en vídeo aquestes entrevistes, que formaran part del patrimoni immaterial aragonès. A més, els responsables de l’entitat vanressaltarque es tracta de la primera iniciativa audiovisual que ha becat aquesta entitat.

Dies més tard d’aquesta entrega, elsimpulsors del projecte van lliurar, a les persones entrevistades i a les seves famílies, el contingut íntegre de les entrevistes individuals realitzades.

El resultat final del projecte audiovisual “Fem Memòria Saidí” han estat catorze vídeos elaborats a partir d’entrevistes realitzades a una mostra de la gent gran del poble, en els quals  es parla de temes com: l’embaràs, la infància, la gastronomia, el treball, les cançons, les supersticions, els remeis o els oficis perduts, entre d’altres. Tal i com va comentar Sergio Rivas, coautor del projecte, “aquestes entrevistes estan realitzades amb la urgència de qui sap que els testimonis viusestan desapareixent i, amb ells, els seus records” i va afegir que “els avis i àvies entrevistades han explicat les seves vivències expressant-se en la variant del dialecte nord-occidental del català que es parla al municipi, anomenada localment com a saidinès“.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és image-1.png

Una de les persones entrevistades en aquest Projecte Audiovisual

L’altra responsable del projecte, Sonia Ezquerra, va destacar la importància i la dificultat d’haver desenvolupat aquesta tasca en l’actual context de pandèmia. “Fem Memòria Saidí ha volgut ser un projecte apoderador, en donar veu i mostrar en imatges als seus veritables protagonistes: les persones grans de Saidí. Se les ha anat a visitar, s’ha passat temps amb elles, s’han sentit escoltades i s’ha posat en valor el seu propi testimoni personal. D’aquesta forma s’ha volgut dignificar el col·lectiu de la gent gran, que ha estat un dels més damnificats durant aquest període d’incertesa que encara ens toca viure. Elles han relatat el seu propi passat, aquell que va succeir de forma paral·lela a les grans fites de la Història en majúscules.”

Sergio Rivas va remarcar que “ha estat la intrahistòria la protagonista d’aquesta iniciativa, ja que el projecte es va crear per l’interès i curiositat per la història recent, però no per la història estudiada a l’escola, sinó per aquelles històries que, a casa, explicaven los iaios i iaies. S’ha volgut recuperar la memòria popular, la història de la vida quotidiana, les tradicions, els oficis, els records, sentiments i percepcions, explicats en primera persona per les persones que ho van viure”.

El projecte “Fem Memòria Saidí” ha tingut una excel·lent acollida, ja que té algunes qualitats que el fan especialment interessant. Per una banda, és gairebé pioner en la recuperació de memòria oral en format audiovisual a la Comarca del Baix Cinca i pretén ser inspirador per altres projectes semblants. Per una altra, va néixer fruit d’una iniciativa particular en un territori de frontera com és la Franja, amb vocació de fer comunitat i, per tant, de retornar els resultats obtinguts al poble.

Gran col·laboració ciutadana

Cal esmentar especialment l’estreta col·laboració que ha hi hagut entre els autors del projecte i les diferents institucions i entitats del poble, així com persones particulars. Entre tots han aportat  dades, documents i fotografies al Projecte  i hanparticipat en l’organització d’activitats culturals conjuntes a nivell local.

Es tracta de l’Ajuntament de Saidí, el CEIP San Juan Bautista, l’Associació cultural local “Branquil” i la Comissió de festes del poble. “Fem memòria Saidí” també ha participat enaltres iniciatives afins com ara el treball col·lectiu de recopilació de lèxic local i tradicional “Planter de paraules de l’hort”.

Quan les restriccions imposades per la pandèmia del Covid-19 ho permetin,“Fem Memòria Saidí” té previst engegar una campanyaper donar a conèixer els continguts delprojecte mitjançant diferents accions de difusió.Mentrestant, per a conèixer les seves activitats, es poden visitar els comptes que el projecte té oberts a les xarxes socials – Facebook (Fem Memòria Saidí) i Instagram (fem.memoria). En ells s’exposen continguts de les entrevistes realitzades, es dona suport al saidinès i als creadors i creadores locals i, a més, es poden descobrir fotografies antigues del poble.

Es pot contactar amb “Fem Memòria Saidí” mitjançant les esmentades xarxes socials i el correu electrònic:fem.memoria@hotmail.com.

Jaume Arbiol guanya el premi de recerca Jesús Moncada

“Mequinensa 1808-1898: 90 anys del segle XIX” del  llicenciat en Història mequinensà Jaume Arbiol Agné, va ser triat pel Jurat com a guanyador entre les quatre propostes presentades, de l’edició de 2020 del Premi de Recerca Jesús Moncada que organitza l’Ajuntament d’aquesta vila
En el transcurs de l’acte, que degut a la pandèmia va ser retransmès pel canal local de televisió i a través de xarxes socials, Antonio Sanjuan, alcalde en funcions, va agrair “el difícil treball” del Jurat i va felicitar els autors dels quatre treballs, amb esment especial al premiat.

Dario Vidallet, regidor de cultura i president del Jurat en substitució de Magda Godia que es recuperava d’una intervenció quirúrgica, explicà que Jesús Moncada posar  Mequinensa  al mapa de la literatura i la llengua en català ” i  va lamentar que la crisi sanitària hagués retardat la commemoració del cinquantè aniversari del trasllat del “Poble Vell” a l’actual nucli urbà per a la construcció dels embassaments de Riba-roja  i Mequinensa.
Andreu Coso, en nom del Jurat format per Chusé Aragüés, Carme Alcover i Ramón Sistac, va destacar del treball premiat “la seva aportació a l’estudi i recerca de la història de Mequinensa, recollint nous continguts a una època del segle XIX que Jesús Moncada recrea àmpliament en la seva bibliografia”.
El guanyador, Jaume Arbiol, que també va intervenir per videoconferència a l’acte, va agrair la concessió del Premi, i va explicar que la idea del treball va néixer en 1999 mentre estudiava segon curs de carrera a la Universitat de Lleida, en concret en l’assignatura d’Història Contemporània d’Espanya. “Ens vam adonar de les dificultats que va viure la nostra zona en el segle XIX, una època apassionant”. El treball s’inicia en 1808 amb la construcció de l’església de la localitat en l’antic nucli urbà, el “Poble Vell”, i amb l’arribada de les tropes franceses a la zona. Després recorre episodis com l’arribada de la pesta groga, amb nombrosos afectats en la localitat, les cruentes guerres carlistes o els problemes amb la justícia d’alguns  mequinensans  en la segona meitat del segle, fets aquests últims reflectits també en la novel·la de Jesús Moncada “Estremida memòria”.
El III Premi de Recerca Jesús Montcada té una dotació econòmica de 3.000 euros i es va crear per a “impulsar el prestigi de la cultura i la història com a eines de recerca, desenvolupament i innovació a partir del treball interdisciplinari, amb la creença que tota societat que vol avançar ha de mirar al seu passat, prendre consciència del seu present i projectar- se cap al futur, així com per a situar a Mequinensa com a epicentre cultural de referència”.

El govern d’Aragó signa vuit convenis per a la promoció de les llengües pròpies

El Consell de Govern ha aprovat avui la signatura de vuit convenis de col·laboració amb els sindicats i entitats socials i empresarials  CC OO, CEOS CEPYME Osca, UGT; Gremi d’Editors d’Aragó, Fundació PLENA INCLUSIÓ, OSTA, STEA i UAGA, , que tenen per objecte dur a terme accions conjuntes per a la promoció i difusió de les llengües pròpies d’Aragó.

Aquesta iniciativa entra dins dels objectius d’aquestes entitats de promoció de la igualtat entre les persones, que inclou la igualtat en l’ús de les llengües pròpies. Les institucions firmants participaran en el programa “Agora x l’aragonès”, promogut pel Departament de Cultura i Educació i la seua Direcció General de Política Lingüística. Així mateix, es comprometen a incorporar l’aragonès i el català, en la mida que sigue possible, en aquelles campanyes i activitats que duguen a terme, així com la utilització de la representació gràfica de la llengua aragonesa d’ús institucional, el suport a la formació de treballadors i empresaris en les llengües pròpies d’Aragó, etc.

La Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, ja preveia en alguns dels seus articles la col·laboració amb altres administracions, així com amb entitats socials i culturals, “per a dur a terme els fins de dignificació, informació difusió promoció i coneixement de la realitat lingüística d’Aragó.”
“En aquesta línia,  en els últims anys, s’han signat una trentena de protocols de col·laboració amb entitats locals. El més recent va ser la signatura d’un compromís de treball conjunt amb gairebé seixanta col·lectius de tot el territori aragonès, amb motiu del dia Europeu de la Llengua Materna- explicà el director general de Política Lingüística, Ignacio López Susín.
Aquestes accions, que segueixen obertes a altres entitats que desitgen sumar- se, s’inscriuen també en el compliment d’objectiu de desenvolupament sostenible núm. 17 “Aliances per a aconseguir els objectius”, i forma part de la responsabilitat social corporativa d’aquestes entitats.

Presentació de “Espills trencats” al Campell

xerrades d’estiu El Campell (3-8-2018)

ESPILLS PORTADA

Com podeu veure en el cartell que us adjunto , tinc l’honor i el plaer d’obrir les Nits Culturals d’Estiu del Campell, el divendres 3 d’agost a les 10,30 de la  nit  al recinte de les Piscines Municipals amb la presentació del meu llibre Espills trencats, amb una xerrada que porta el títol de: “Una història generacional”.

Organitzen l‘Associació Cultural La Bardisa i  l‘Ajuntament  del Campell

Presentarà l’acte el sociòleg i professor universitari  Pep Espluga 

MARIO 5

Màrio Sasot

 

Presentació de “Espills trencats” a la Torre de Tamúrcia (Cartell definitiu)

 

TERRETA 2018 DEF

Cartell amb el Programa de les Jornades

 

El pròxim dia quatre  d’Agost a les 11 hores, moment de la pausa- cafè en les IX enes  Jornades Culturals “Coneix la Terreta”, a la Pobla de Tamúrcia, (llogaret de Tremp)  es presentaran dos llibres que tenin molt a veure amb la memòria i els arrels  de  dos autors de frontera. Es tracta de la novel·la “Els paisatges  trobats”, de Josep Santesmases, II Premi de Narrativa Memorialística “Ciutat de Benicarló 2017”,  i el  llibre “Espills Trencats”, de Màrio Sasot, Premi “Guillem Nicolau 2017”  atorgat pel Govern d’Aragó. També es presentaran els llibres “Luzás, una joya en Ribagorza”, de Carlos Lloret., i “Episodis de la guerra de Gerri, Carlemany, Montserrat i els Moriscos, de Josep Maria Orteu. i

En el llibre de Santesmases (Vila-rodona, 1951) el Jurat de la vila de Benicarló valorà com els sentiments traspuen el paisatge en les seues històries d’infància a la seua terra natal, entre els Pallars i la Ribagorça. En el cas de “Espills Trencats”, de Màrio Sasot (Saidí, 1951),  la història recorre  la infància, adolescència i joventut de l’autor i els paisatges de la Franja, el Baix Cinca, el Segrià, Canfranc, i les ciutats de Saragossa. Jaca, Hèlsinki i Santa Coloma de Gramenet en els últims anys del franquisme i primers de la Transició.

El conjunt de les Jornades, tenen com a temàtica la recerca etnogràfica i la conservació de monuments històrics a Catalunya,  projeccions cinematogràfiques dedicades a Occitània i el Festival de Cinema Etnogràfic de Catalunya.

 

Josep-Santesmases-17-04-2016

Josep Santesmases

 

Mario Sasot MARIO 5

Presentació de “Espills trencats” al Centre Aragonès de Barcelona

PRESENTACIÓ ESPILLS BARCELONA 3

225px-Hector_4MARIO 5

Hèctor Moret                                                     Màrio Sasot

Andreu Correfons és un nen despert i inquiet, nascut i crescut entre dues llengües, entre dues famílies social i antropològicament diferents d’un mateix poble, entre dues visions d’Espanya i del seu últim conflicte civil. D’eixes dualitats naixerà un esperit rebel i contradictori, ingenu i generós.

Els records dispersos sobre els avantpassats, la seua infància, l’adolescència i joventut acaben reflectint un context social i històric més complex: el de l’Espanya rural dels anys 50; la migració del camp a la ciutat; la repressió policial i les lluites universitàries durant el franquisme i la transició; la sortida a l’estranger, on descobreix la llibertat; l’emigració laboral a Catalunya i de nou a Saragossa, la ciutat de l’etern retorn.

Els paisatges crepusculars de Saidí, el Baix Cinca, Canfranc, El Segrià o les Garrigues; els carrers i barriades de Hèlsinki; les presons, casernes i comissaries aragoneses; els costeruts turons que envolten Santa Coloma de Gramenet, conformen el canemàs on es teixeix la vida de l’Andreu, un fill natural de la transició.

 

ESPILLS PORTADA

Presentació de la novel·la “Espills trencats” a Lleida

presentació Espills trencats Lleida (3)

Finalment, després de múltiples gestions i ball de dates per acoblar els interesos de tots els protagonistes, ens trobarem el 24 a Lleida per a parlar de “Espills trencats”, on no falten en alguns capítols uns quants  personatges – amics  de la Lleida dels anys 70. Malauradament, en tots aquests mesos no s’ha pogut aconseguir cap ni un exemplar d’aquesta obra a les llibreries de la capital del Segre.  Ara tindreu l’oportunitat d’aconseguir-lo acudint a l’acte.

Al final tindrem un tast de cocs i coques dolces i salades de la pastisseria Menal de  Fraga, gentilesa de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Presentació del IV PImma Monsó

 

Anton-abad-Ramon-Sistac-web

Ramon Sistac amb l’Anton Abad

 

MARIO 4

Màrio Sasot