La Universitat Ricardo Palma de Lima publica un estudi sobre Esteve Pujasol

Portada del llibre

MàrioSasot

La Universitat Ricardo Palma de Lima (Perú) ha publicat en la  seua editorial acadèmica l’obra Esteban Pujasol, un fisiognomista en la España del Siglo XVII, de l’historiador de la Psicologia i professor universitari saidinès Virgili Ibarz.

Ibarz ja va fer una primera aproximació al pensament d’aquest original científic, astròleg  i pensador espanyol, nascut a Fraga, seguidor entre altres de les teories fisiognòmiques de la medicina hipocràtica i Aristòtil, en l’opuscle El pensament d’Esteve Pujasol,editat per l’I.E.B.C. a la col·lecció La Sitja número 8, l’any 1991.

La publicació d’aquest segon treball, més aprofundit i contextualitzat que el primer, ha estat fruit de l’afany personal i professional del director d’aquesta Editorial Universitària peruana, el catedràtic de Psicologia Ramón León, interessat en les teories que relacionen la imatge corporal de les persones amb el caràcter i la personalitat d’aquestes.

En el pròleg que fa Ramón León en aquesta edició del llibre d’Ibarz, el professor peruà defèn que les teories de Pujasol, que relacionen determinades fesomies, formes de moure’s i de caminar d’algunes persones amb comportaments anòmals i fins i tot delictius, mantenen,tot i els trets arcaics i acientífics d’algunes d’elles, una vigent connexió amb la realitat actual.

Saber qui és i com és l’altre- diu el doctor León– s’ha acabat convertint avui dia en un assumpte de seguretat nacional. Passaports biomètrics, registre acurat d’antecedents de viatges abans d’emetre un visat de turisme, aparells instal·lats en les duanes que són trànsit obligat per a viatgers i equipatges…Tot això, que té els seus orígens en la tragèdia del World Trade Center en el 2001, s’ha convertit avui en una pràctica normal en tot el món,a través de la qual l’estat ens vigila i nosaltres (enmig de la pandèmia COVID)ens vigilem recíprocament.”

El llibre de Virgili Ibarz comença amb una introducció històrica de les diferents teories fisiognòmiques, des de Pitàgoras (segles VI i V a.C.), Polemó de Loadicea (segles I i II d.C.), Porfiri (segles III i IV d.C.), fins a l’època contemporània de Pujasol (seglesXVI i XVII). Cal destacar dins d’aquells teòrics pioners d’aquesta disciplina a Aristòtil,el qual van influir decisivament en les teories fisiognòmiques d’Esteve Pujasol a través de les lectures dels textos del filòsofs clàssics grecs que Pujasol va fer en les traduccions a l’àrab dels textos originals realitzades per metges i filòsofs musulmans al llarg de l’Edat Mitjana.

En opinió de Ibarz, el llibre de Pujasol El Sol solo y para todos Sol, de la Filosofía sagaz y Anatomía de Ingenios, “no conté gaires teories originals sobre Fisiognomia en relació a les que s’havien consolidat durant l’Edat Mitjana i manca de la profunditat i sistematització teòriques d’un Huarte de San Juan en la seua obra Examen de ingenios para las Ciencias. Pujasol ha estat considerat pels historiadors de la psicologia i la medicina més un divulgador que un teòric.”

Una altra part important del llibre d’Ibarz és el segon bloc temàtic, on fa una detallada i acurada anàlisi de l’obra de Pujasol esmentada més a dalt, on tracta d’esbrinar els objectius que motivaren la seua escriptura tenint en compte els condicionants i prevencions que tindria en l’any de la publicació (1637) el seu autor, un prevere catòlic, per a obtenir l’aprovació  del qualificador de la Inquisició d’aquells temps obscurs.

Continua en aquest apartat fent una descripció minuciosa, capítol rere capítol, dels continguts de l’obra de Pujasol, amb tota una llarga i interessant casuística d’exemples i tipologia de casos humans, la seua interpretació per part del’autor fragatí i els seus consells i valoracions mèdiques, ontològiques i relatives a les conductes individuals.

Per a Ibarz, l’objectiu principal del tractat de Pujasol és determinar l’anatomia de l’ingeni, concepte que per a aquest últim “no és altra cosa que una habilitat de l’ànima per a poder fer-se valer”.

En les últimes pàgines hi ha un interessant llistat d’autor i personatges, que van marcar la vida, els antecedents, les influències i els seguidors de Pujasol en l’àmbit filosòfic i científic. Tot plegat afegeix un valor didàctic i divulgatiu a aquest interessant treball.

Una obra, en definitiva, que obliga a mirar enrere per a comprendre l’interès que encara avui dia hi ha, en les nostres societats avançades, envers les relacions entre els trets morfològics dels humans  i la seua psicologia i comportament.

Merxe Llop rep el premi Guillem Nicolau

El lliurament dels premis literaris i de reconeixement al món del llibre que habitualment atorga el govern d’Aragó, on la nonaspina Merxe Llop Alonso va rebre el “Guillem Nicolau 2020 per la seua novel·la  Silvertí , va tindre un format, uns continguts i uns sentiments força especials, ben diferents als d’altres anys, degut a la pandèmia.

La cerimònia, que tingué lloc al museu “Pablo Serrano” de Saragossa (IAACC) el passat 12 de març, es va caracteritzar per l’escassa afluència de públic (una trentena de persones entre premiats, familiars i amics, autoritats i mitjans de comunicació, seguint unes estrictes mides sanitàries)  i per la seua “mobilitat”.

La comitiva es va anar desplaçant pels diferents espais del museu on està instal·lada, l’obra permanent del geni de Crivillén per a fer-ne  entrega dels premis als diferents guardonats.

Així, amb el director de l’IACC Julio Ramón fent d’amfitrió i mestre de cerimònies d’una peculiar visita guiada, es van lliurar, a la sala baixa on s’exposen les escultures  del projecte del salt de l’aigua de Aldeadávila, els diplomes acreditatius dels premis al llibre millor editat de l’any 2020 i a la trajectòria d’un professional del sector del llibre. A la sala de la mostra permanent de Pablo Serrano es va atorgar el premi de poesia “Miguel Labordeta”. El tercer escenari va ser la planta mitjana de l’edifici on es van lliurar els premis “Arnal Cavero i “Guillem Nicolau”. Finalment, a la planta més alta del museu, el conseller d’Educació, Cultura i Esport del govern d’Aragó Felipe Faci va concloure l’acte fent una breu glosa i elogi de tos els premiats.

Per la seua banda, van fer lliurament dels diplomes i de la presentació individualitzada dels guardonats  el director general de Cultura, Víctor Lucea, i el de Política Lingüística, Ignacio López Susín.

De la guanyadora del premi de Literatura en Llengua Catalana “Guillem Nicolau 2020”, aquest últim va dir que Merxe Llop era“ una persona molt implicada des de sempre en la defensa del català d’Aragó “ i que el seu ofici de mestra li esqueia perfectament en el sentit més ampli i genuí de l’expressió  com a divulgadora d’uns valors solidaris a través de la seua trajectòria professional  i com a difusora de la seua cultura i llengua maternes”.  De la novel·la premiada, Silvertí , López Susín recordà els arguments del jurat, el qual va destacar “ la  creació d’una trama sòlida i coherent, actual i a l’hora lligada al territori, i que fa evolucionar al lector al ritme que marquen les estacions de tren en el qual viatgen els protagonistes, reconstruint la seua història al caliu del dolor familiar que els uneix de manera afectiva i efectiva”.

Merxe Llop va agrair al Jurat i al Govern d’Aragó la concessió del Premi i recordà amb nostàlgia les diferències quant a  quantitat de públic, d’ambient i d’estat d’ànim en general, entre la concessió del seu primer Premi Nicolau fa deu anys i aquest, degut a la maleïda pandèmia de la Covid. Recordà que “durant tota la meua vida, allà per on haig passat he deixat el rastre de la meua llengua i de la meua condició d’aragonesa” i afegí que per a ella “escriure ha estat sempre una necessitat i un plaer”.  Segons explicà l’autora, un dels motius principals d’escriure aquesta novel·la va ser “la necessitat de traure a la llum uns fets horrorosos succeïts durant la guerra Civil al meu poble perpetrats pels dos bans enfrontats”.

Pel que fa als altres guardonats, el premi a la millor obra editada va recaure en “The scarecrow- El espantapájaros, una original obra bilingüe amb un format on s’inclouen les noves tecnologies, editat  per Libros de ida y vuelta.  El premi a la trajectòria professional dins del sector del llibre va ser per a la llibreria Castillón, de Barbastre,  oberta en 1927. El guanyador del “Miguel Labordeta” de poesia va ser per a César Ibáñez Paris, pel seu transgressor i original poemari Conjugar, i l’Arnal Cavero de literatura en aragonès va recaure per primera vegada en una traducció, en aquest cas dels Quinti Horatii Flacci Emblemata, a càrrec de Miguel Martínez Tomey, el qual animà el Govern regional “a no deixar mai de donar suport a l’aragonès i al català a l’Aragó, que cada cop estan més necessitats de protecció dins d’un món globalitzat”.

Merxe Llop

“Dat pel sac”, un pot petit d’essències poètiques

(Comentari en torn l’últim poemari d ‘Hèctor B. Moret)

Ja fa uns anys que el poeta Hèctor Moret (Mequinensa, 1958) va anunciar, primer confidencialment al traductor, editor i crític literari Esteve Betrià i després a un públic més ampli a través de mitjans de prestigi urbi et orbe en la seua àrea d’influència com ara la revista Temps de Franja, que la seua etapa com a poeta s’havia acabat.

De fet, el títol del llibre que replegava tota la seua producció lírica en edició bilingüe català- castellà, portava un títol prou evident i expressiu: Camp clos (Prensas Universitarias de Zaragoza. 2006).

Però la vida i el fluir poètic continuen i Moret (la cabra tira al mont, que dirien a Fraga) no va poder evitar escriure a sovint més versos dedicats als seus amics, poetes o escriptors en general als quals admira, homenatja i en fa sovint una mena de paràfrasi. Altres camins  no s’ha pogut negar, a aportar els seus sentiments fets ritme i musicalitat a revistes com l’aragonesa Rolde.

La majoria dels poemes de Dat pel sac apareixen per primera vegada impresos dins d’un poemari de l’autor mequinensà, tret dels dos primers, inclosos en l’apartat intitulat “Quadernet d’exercicis complementaris”, del recull Temps pervers (1999), recopilats també, “a tall de coda” en Camp clos.

El títol d’aquest recull, més enllà de les seues inevitables connotacions eròtiques i escatològiques del termini , tenen per a mi alguns significats més especials i profunds.

El mot “dat” assenyala l’empremta personal de la generositat de l’autor que ha donat el seu temps durant molt més de mitja vida per la cultura i la llengua catalanes de la Franja, així com de la seua perenne disposició a ajudar els seus amics, investigadors, escriptors i dialectòlegs en feines de les quals és un veritable i consumat expert.

I “pel sac” evoca el títol del seu poemari Al cul del sac trobarem les porgueres (València.1993),.un mot aquest últim que fa al·lusió a la brossa que queda al fons del sac del blat o la civada després de destriar el gra de la palla. Metafòricament, tal volta l’autor vol representar amb eix títol la solada que queda amb el pas temps, dins del cor, els sentiments i la memòria íntima de les persones un cop el vent de la història ha esborrat la lleu bromera de les coses insubstancials.

El que queda doncs, en aquest llibret excèntric i extemporani (fora de temps). és la quintaessencia del que ha estat lo millor de la poesia de Moret en més de quatre dècades.

Segons l’autor, el títol evoca sense voler el nom del grup artístic “Dau al set” que a la vegada ens portaria a un altre poemari moretià, “Parella de negres” (Columna, 1988) on el joc i l’atzar confluirien.

En els primers poemes d’aquest opuscle “Blavosa nit” i “A tots los morts, morts a totes les guerres”`, escrits en 1975, podem contemplar l’ Hèctor adolescent, rebel i inconformista intentant foradar l’atapeït núvol de la negra nit del franquisme, però mai amb planes consignes politiques sinó amb una llengua depurada, emotiva i a vegades de certa complexitat conceptual.

També hi són al recull versos d’amor a la terra natal, encarnada amb descripcions de paisatges riberencs banyats de nostàlgia, paraules collides de l’entorn local i unes gotes d’ironia mequinensana a l’estil de Moncada, com és el cas del titulat “Breu vocabulari patxetí”.

Venen a continuació un seguit de poemes  on es fa una mena d’homenatge, rèplica, paràfrasi o paròdia amable -subgènere sovint conreat per Moret-  a autors als quals admira, com Espriu, Màrius Torres, Joan Vinyoli, i d’ altres del món franjolí com Josep Galan, Desideri Lombarte o el seu paisà Jesús Moncada, tots ells amics de l’ Hèctor i ja desapareguts. De nou la generositat de l’autor, plasmada amb versos càlids, íntims, quasi amorosos, atorgats a gent que s’estimava.

No falten tampoc les reflexions sobre l’amor i el desencís (“No vam nàixer ahir”, “Ningú al carrer”)  i altres que mostren pessimisme i clara crítica davant l’actual deriva del món, com els brevíssims “Com si ara fos” o “Com si fos ahir”.

No podien faltar tampoc els hàbils jocs de paraules i tirallongues monosil·làbiques (marques de la casa poètica de Moret), com “Penell Existencial” i “No crec en res”, respectivament.

Conclou el poemari amb dues rareses: “20 del XX” un collage expressionista de noms, títols, personatges i frases emblemàtics del darrer segle que a mi em porten a la memòria la cançó- recull- lletania d’un dels últims treballs discogràfics d’en Bob Dylan, el llarguíssim “Murder Most Foul”, i un retir “odiseà” a la casa de Barcelona que ha estat la seua llar la major part de sa vida: “Aribau 47”.

En definitiva, aquest “sac dat” de versos és un petit pot on estan concentrades totes les essències poètiques d’en Moret.

El poeta, editor, investigador i professor Hèctor Moret

Tres editorials s’uneixen per a editar “Camí de sirga en còmic”

Unes imatges del Còmic de “Camí de sirga” del baixaragonès Roberto Morote (https://www.robertomorote.com/)

Les editorials aragoneses GP EdicionsGara d’Edizions, a més de de la catalana Trilita, especialitzada en còmic, estan treballant conjuntament en el projecte de llançament de l’adaptació de la novel·la Camí de Sirga de Jesús Moncada al món de la historieta, amb una obra que està preparant el dibuixant i dissenyador gràfic Roberto Morote (Andorra, Terol, 1987). L’obra serà editada simultàniament en castellà, aragonès i català,  compta amb l’ajut econòmic del Ministeri de Cultura i de la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó i es preveu que estarà acabada als voltants d’abril de 2021.

D’aquesta manera, els personatges de la mítica novel·la del desaparegut escriptor mequinensà, com Carlota de Torres, Carmela, Honorat del Rom o el vell Nelson cobraran vida i imatge pròpia de la mà d’aquest artista gràfic  format  a l’Escola d’Art de Barcelona i que al setembre de 2019 va haver de mudar-se per assumptes laborals de la seua parella precisament a Mequinensa, on es va introduir en el món literari i el marc geogràfic i històric que descriu aquesta novel·la.

L’adaptació, que s’editarà en blanc i negre, està en una fase avançada de dibuix i durant el mes de febrer Morote començarà l’entintat.

La traducció del text de Morote al català estarà a càrrec del assagista, crític literari i traductor mequinensà Esteve Betrià, i la versió en aragonès la realitzarà l’escriptor, traductor i editor de Gara d’Edizions, Chusé Aragüés.

L’edició està coordinada i signada conjuntament per les tres entitats editores en règim de coedició mitjançant una UTE, tot i que cadascuna de les versions idiomàtiques anirà en llibres separats. De l’edició castellana prendrà especial cura GP Edicions, dirigida per Daniel Viñuales; de l’aragonesa es responsabilitzarà en Chusé Aragüés, de Gara, i de la catalana s’en farà càrrec Trilita, dirigida per Albert Mestre.

El còmic tindrà unes cent seixanta pàgines. L’edició original de l’obra comptava amb 346.

“Cal esmentar l’esforç de síntesi i de pedagogia de l’autor del còmic, que ha seguit amb text i imatges el fil principal de la història, tot respectant la divisió en quatre parts i un epíleg tal com la va construir Moncada.”- explicà Chusé Aragüés.

La gran epopeia de la Literatura de la Franja

Camí de Sirga continua sent, trenta-tres anys després de la seva primera edició, una de les grans novel·les de la literatura en llengua catalana, traduïda a tretze idiomes, i un dels més preclars, sentits i humans dibuixos de la decadència del món rural enfront de l’embranzida de la modernitat. El seu autor, Jesús Moncada (Mequinensa, 1941-Barcelona, 2005), va construir un ric i esplèndid entramat de personatges i relacions ambientades en l’antiga vila de Mequinensa, nucli miner i d’un intens trànsit fluvial, condemnada a desaparèixer sota les aigües del pantà, i que serveix de metàfora sobre bona part del nostre territori més de tres dècades després.
Actualment, Roberto Morote resideix a Andorra, la seua localitat natal, on desenvolupa el seu treball de dissenyador gràfic confeccionant portades i dissenys per al Centre d’Estudis d’Andorra i realitzant diversos encàrrecs locals. A la primavera de 2019 li va arribar, per part d’alguns coneixedors i amants de l’obra de Moncada la proposta d’adaptar Camí de sirga al còmic, en el marc de la celebració del Saló del Còmic de Barcelona. Casualment, sol uns mesos més tard, al setembre de 2019 va haver de mudar-se per assumptes laborals de la seva parella a Mequinensa, la vila natal i literària de Moncada. Llavors va veure que no podia sortejar el destí i havia de fer la feina compromesa.

“Em va venir molt bé trepitjar el terreny i no sols per qüestions tècniques, per veure els espais reals, l’amplària del riu o la disposició dels edificis, sinó sobretot perquè vaig poder parlar amb molta gent gran del poble i ensumar el flaire emocional de la història.

“El treball d’adaptació ha consistit a anar eliminant, llevant i polint. Ha calgut descartar  escenes senceres  i molts personatges i anar al nucli mateix de la novel·la”.

Una de les qualitats essencials de la novel·la que Morote ha volgut salvar en la seua adaptació al còmic ha estat “la sensibilitat de Moncada amb els personatges. Tots són humans i tots tenen grans motius per a actuar tal com ho fan. A tots els personatges de la novel·la acabes coneixent-los molt bé, i amb els ambients succeeix igual. Amb un sol paràgraf és capaç de situar-te una escena sencera, per això crec que literàriament l’obra és genial”. Un altre dels elements importants als quals Morote vol ser absolutament fidel és el sentit de l’humor. “La novel·la és molt divertida. Moncada tracta els temes, alguns d’ells molt crus, amb un punt de vista on sempre és present l’humor”.

Camí de sirga serà l’òpera prima de Roberto Morote com a autor de còmic.  Les previsions inicials dels editors són fer una tirada d’un miler d’exemplars en català, 300 en aragonès i 600 en castellà.

Els autors de “Fem Memòria Saidí” conclouen el seu projecte audiovisual

Els creadors del Projecte en el moment del lliurament del dossier a la secretària de l’IEBC

Sergio Rivas Fullola i Sonia Ezquerra Coronas, impulsors de “Fem Memòria Saidí”, projecte de recuperació de memòria oral en format audiovisual a Saidí (Osca), van fer entrega, el passat 31 de desembre de 2020, del resultat d’aquest projecte a l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC), entitat que els va atorgar la “XXIX Beca Amanda Llebot” l’any 2018.

L’IEBC va agrair l’esforç dedicat per “Fem Memòria Saidí” i va destacar la importància d’haver enregistrat en vídeo aquestes entrevistes, que formaran part del patrimoni immaterial aragonès. A més, els responsables de l’entitat vanressaltarque es tracta de la primera iniciativa audiovisual que ha becat aquesta entitat.

Dies més tard d’aquesta entrega, elsimpulsors del projecte van lliurar, a les persones entrevistades i a les seves famílies, el contingut íntegre de les entrevistes individuals realitzades.

El resultat final del projecte audiovisual “Fem Memòria Saidí” han estat catorze vídeos elaborats a partir d’entrevistes realitzades a una mostra de la gent gran del poble, en els quals  es parla de temes com: l’embaràs, la infància, la gastronomia, el treball, les cançons, les supersticions, els remeis o els oficis perduts, entre d’altres. Tal i com va comentar Sergio Rivas, coautor del projecte, “aquestes entrevistes estan realitzades amb la urgència de qui sap que els testimonis viusestan desapareixent i, amb ells, els seus records” i va afegir que “els avis i àvies entrevistades han explicat les seves vivències expressant-se en la variant del dialecte nord-occidental del català que es parla al municipi, anomenada localment com a saidinès“.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és image-1.png

Una de les persones entrevistades en aquest Projecte Audiovisual

L’altra responsable del projecte, Sonia Ezquerra, va destacar la importància i la dificultat d’haver desenvolupat aquesta tasca en l’actual context de pandèmia. “Fem Memòria Saidí ha volgut ser un projecte apoderador, en donar veu i mostrar en imatges als seus veritables protagonistes: les persones grans de Saidí. Se les ha anat a visitar, s’ha passat temps amb elles, s’han sentit escoltades i s’ha posat en valor el seu propi testimoni personal. D’aquesta forma s’ha volgut dignificar el col·lectiu de la gent gran, que ha estat un dels més damnificats durant aquest període d’incertesa que encara ens toca viure. Elles han relatat el seu propi passat, aquell que va succeir de forma paral·lela a les grans fites de la Història en majúscules.”

Sergio Rivas va remarcar que “ha estat la intrahistòria la protagonista d’aquesta iniciativa, ja que el projecte es va crear per l’interès i curiositat per la història recent, però no per la història estudiada a l’escola, sinó per aquelles històries que, a casa, explicaven los iaios i iaies. S’ha volgut recuperar la memòria popular, la història de la vida quotidiana, les tradicions, els oficis, els records, sentiments i percepcions, explicats en primera persona per les persones que ho van viure”.

El projecte “Fem Memòria Saidí” ha tingut una excel·lent acollida, ja que té algunes qualitats que el fan especialment interessant. Per una banda, és gairebé pioner en la recuperació de memòria oral en format audiovisual a la Comarca del Baix Cinca i pretén ser inspirador per altres projectes semblants. Per una altra, va néixer fruit d’una iniciativa particular en un territori de frontera com és la Franja, amb vocació de fer comunitat i, per tant, de retornar els resultats obtinguts al poble.

Gran col·laboració ciutadana

Cal esmentar especialment l’estreta col·laboració que ha hi hagut entre els autors del projecte i les diferents institucions i entitats del poble, així com persones particulars. Entre tots han aportat  dades, documents i fotografies al Projecte  i hanparticipat en l’organització d’activitats culturals conjuntes a nivell local.

Es tracta de l’Ajuntament de Saidí, el CEIP San Juan Bautista, l’Associació cultural local “Branquil” i la Comissió de festes del poble. “Fem memòria Saidí” també ha participat enaltres iniciatives afins com ara el treball col·lectiu de recopilació de lèxic local i tradicional “Planter de paraules de l’hort”.

Quan les restriccions imposades per la pandèmia del Covid-19 ho permetin,“Fem Memòria Saidí” té previst engegar una campanyaper donar a conèixer els continguts delprojecte mitjançant diferents accions de difusió.Mentrestant, per a conèixer les seves activitats, es poden visitar els comptes que el projecte té oberts a les xarxes socials – Facebook (Fem Memòria Saidí) i Instagram (fem.memoria). En ells s’exposen continguts de les entrevistes realitzades, es dona suport al saidinès i als creadors i creadores locals i, a més, es poden descobrir fotografies antigues del poble.

Es pot contactar amb “Fem Memòria Saidí” mitjançant les esmentades xarxes socials i el correu electrònic:fem.memoria@hotmail.com.

Restablecer la salud desde tu propia naturaleza

“Vivimos tan rápido, con el piloto automático puesto, que no nos damos cuenta de que los días pasan mientras vivimos la vida que otros han diseñado para nosotros”.

Esta frase, que aparece en la portada del libro “Los elementos”, de Ana García Santesteban y que tiene los ecos filosóficos de aquella otra que dio a conocer al mundo John Lennon de “La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes”, va a marcar el signo de las propuestas curativas y de conocimiento de uno mismo y del ser humano en general que propone su autora, diplomada en Gemología, Técnica en Farmacia y Parafarmacia, con estudios y prácticas en medicina tradicional china y acupuntura.

Para Ana García, los doce signos chinos están regidos por los cinco elementos que según esta cultura constituyen la esencia que conforma el universo: Madera, Fuego, Tierra, Metal y Agua. . Estos elementos, que marcan la personalidad de los individuos, se entrecruzan o combinan con los distintos emblemas zoomorfos que rigen el calendario chino y sus correspondientes en el horóscopo occidental,  cuyas cualidades simbólicas y rasgos distintivos guardan un paralelismo con los distintos caracteres  y rasgos distintivos y psicosomáticos de los humanos. Según la autora, el análisis y la observación de la relación cruzada o múltiple de todos estos aspectos nos ayudará  a calificar y clasificar estas cualidades distintivas y a entender la salud y la enfermedad de las personas mucho mejor para que ellas mismas puedan adecuar sus formas de vida y de curación a las que su cuerpo y su mente necesitan.

Los cinco elementos básicos mencionados anteriormente se relacionan entre sí según pautas de generación (unos proceden de otros: del agua se obtiene la madera, el metal contiene el agua, etc.) o de dominancia (unos elementos dominan a otros: el metal es dominado por el fuego, el fuego es dominado –extinguido- por el agua, etc.).

La autora, Ana García Santesteban, en su consulta.

Pese a lo complejo de las interrelaciones que se crean con la combinación de tantas variantes  que, según la técnica especialista García Santesteban  determinan la naturaleza humana, la estructura del libro es, sin embargo, sencilla. Tras describir los cinco elementos y los rasgos psíquicos (emociones, carácter, etc.) y psicosomáticos (afecciones e incidencias en determinadas vísceras o partes del cuerpo) que cada uno de ellos marca a las personas según su año de nacimiento,  se pasa a analizar los doce signos animales del zodíaco chino, con sus correspondencias con los signos occidentales. Dentro de cada uno de ellos se especifican las cualidades y personalidad de cada uno de los signos, según el período mensual que les corresponda y luego se combinan con el análisis de las características básicas de su elemento natural, según el año de nacimiento.

Tras este amplísimo apartado, que abarca de la página 33 a la 354, viene otro donde se establecen incidencias y grados de compatibilidad entre unos signos mensuales y otros, con un cuadro sinóptico donde se puntúan de 1 a 10 todas las variantes combinatorias entre los doce signos. Finalmente, en el capítulo titulado “Terapias desde el elemento” se esbozan diferentes consejos sobre estrategias a seguir en el ámbito social o relacional para las personas encuadradas en cada uno de los cinco elementos.

Según nos comenta Ana García, este libro pretende ser un instrumento de conocimiento para ayudar a las personas que quieren mejorar su bienestar integral y su relación con los demás. En el texto de la contraportada nos anima a que “contemplemos la posibilidad de mejorarnos en la medida de nuestra voluntad. Nuestro signo de nacimiento no es más que un determinante entre tantos otros. Cada uno de ellos tiene características sumamente positivas y negativas, que nos ayudan a conocernos mejor y a los demás, por consiguiente, a comprendernos.”

Jaume Arbiol guanya el premi de recerca Jesús Moncada

“Mequinensa 1808-1898: 90 anys del segle XIX” del  llicenciat en Història mequinensà Jaume Arbiol Agné, va ser triat pel Jurat com a guanyador entre les quatre propostes presentades, de l’edició de 2020 del Premi de Recerca Jesús Moncada que organitza l’Ajuntament d’aquesta vila
En el transcurs de l’acte, que degut a la pandèmia va ser retransmès pel canal local de televisió i a través de xarxes socials, Antonio Sanjuan, alcalde en funcions, va agrair “el difícil treball” del Jurat i va felicitar els autors dels quatre treballs, amb esment especial al premiat.

Dario Vidallet, regidor de cultura i president del Jurat en substitució de Magda Godia que es recuperava d’una intervenció quirúrgica, explicà que Jesús Moncada posar  Mequinensa  al mapa de la literatura i la llengua en català ” i  va lamentar que la crisi sanitària hagués retardat la commemoració del cinquantè aniversari del trasllat del “Poble Vell” a l’actual nucli urbà per a la construcció dels embassaments de Riba-roja  i Mequinensa.
Andreu Coso, en nom del Jurat format per Chusé Aragüés, Carme Alcover i Ramón Sistac, va destacar del treball premiat “la seva aportació a l’estudi i recerca de la història de Mequinensa, recollint nous continguts a una època del segle XIX que Jesús Moncada recrea àmpliament en la seva bibliografia”.
El guanyador, Jaume Arbiol, que també va intervenir per videoconferència a l’acte, va agrair la concessió del Premi, i va explicar que la idea del treball va néixer en 1999 mentre estudiava segon curs de carrera a la Universitat de Lleida, en concret en l’assignatura d’Història Contemporània d’Espanya. “Ens vam adonar de les dificultats que va viure la nostra zona en el segle XIX, una època apassionant”. El treball s’inicia en 1808 amb la construcció de l’església de la localitat en l’antic nucli urbà, el “Poble Vell”, i amb l’arribada de les tropes franceses a la zona. Després recorre episodis com l’arribada de la pesta groga, amb nombrosos afectats en la localitat, les cruentes guerres carlistes o els problemes amb la justícia d’alguns  mequinensans  en la segona meitat del segle, fets aquests últims reflectits també en la novel·la de Jesús Moncada “Estremida memòria”.
El III Premi de Recerca Jesús Montcada té una dotació econòmica de 3.000 euros i es va crear per a “impulsar el prestigi de la cultura i la història com a eines de recerca, desenvolupament i innovació a partir del treball interdisciplinari, amb la creença que tota societat que vol avançar ha de mirar al seu passat, prendre consciència del seu present i projectar- se cap al futur, així com per a situar a Mequinensa com a epicentre cultural de referència”.

El govern d’Aragó signa vuit convenis per a la promoció de les llengües pròpies

El Consell de Govern ha aprovat avui la signatura de vuit convenis de col·laboració amb els sindicats i entitats socials i empresarials  CC OO, CEOS CEPYME Osca, UGT; Gremi d’Editors d’Aragó, Fundació PLENA INCLUSIÓ, OSTA, STEA i UAGA, , que tenen per objecte dur a terme accions conjuntes per a la promoció i difusió de les llengües pròpies d’Aragó.

Aquesta iniciativa entra dins dels objectius d’aquestes entitats de promoció de la igualtat entre les persones, que inclou la igualtat en l’ús de les llengües pròpies. Les institucions firmants participaran en el programa “Agora x l’aragonès”, promogut pel Departament de Cultura i Educació i la seua Direcció General de Política Lingüística. Així mateix, es comprometen a incorporar l’aragonès i el català, en la mida que sigue possible, en aquelles campanyes i activitats que duguen a terme, així com la utilització de la representació gràfica de la llengua aragonesa d’ús institucional, el suport a la formació de treballadors i empresaris en les llengües pròpies d’Aragó, etc.

La Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, ja preveia en alguns dels seus articles la col·laboració amb altres administracions, així com amb entitats socials i culturals, “per a dur a terme els fins de dignificació, informació difusió promoció i coneixement de la realitat lingüística d’Aragó.”
“En aquesta línia,  en els últims anys, s’han signat una trentena de protocols de col·laboració amb entitats locals. El més recent va ser la signatura d’un compromís de treball conjunt amb gairebé seixanta col·lectius de tot el territori aragonès, amb motiu del dia Europeu de la Llengua Materna- explicà el director general de Política Lingüística, Ignacio López Susín.
Aquestes accions, que segueixen obertes a altres entitats que desitgen sumar- se, s’inscriuen també en el compliment d’objectiu de desenvolupament sostenible núm. 17 “Aliances per a aconseguir els objectius”, i forma part de la responsabilitat social corporativa d’aquestes entitats.

Enate y Atades presentan su vino solidario

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és image-3.png
Vino de la amistad con la etiqueta creada por Eva Armisén

Mario Sasot

 Esta mañana, ATADES, junto a la artista aragonesa Eva Armisén y ENATE ha presentado la IX Edición del Vino de la Amistad, cuyos beneficios se destinan a proyectos sociales del Centro Especial de Empleo Gardeniers, donde trabajan 70 personas. Desde hace nueve años, el Vino de la Amistad cuenta con la colaboración de la artista aragonesa Eva Armisén, quien cede los derechos de reproducción de la obra que ilustra la etiqueta de la botella. Este año, el cuadro elegido es el retrato de una niña que lleva por título “Nuevos caminos”. 

Respecto a la etiqueta de este año, la autora ha explicado que “intenta representar el derecho de todos a tener oportunidades de avanzar y encontrar nuestro lugar”.

El presidente de ATADES, Jesús Soto, ha agradecido a Bodegas ENATE y a Eva Armisén, en un año marcado por la pandemia, “el poder realizar esta acción conjunta para un fin solidario” aunque, en la presente edición, “por precaución, en el mes de septiembre, no hayamos podido realizar el acto simbólico de la vendimia en el que usuarios de la entidad viajaban a los campos de ENATE, en Salas Bajas, para conocer la bodega y vivir la experiencia dela vendimia”. “En este año tan atípico- continuó Soto- es más importante que nunca seguir contando con la solidaridad de todas las personas que, con el gesto de su compra, van a contribuir a proyectos de ATADES que dan respuesta a las necesidades de nuestros más de tres mil usuarios y sus familias”.

Las botellas del vino seleccionado en esta ocasión, un Tempranillo joven, “expresivo y versátil, con presencia de frutas rojas (moras, cerezas) junto a notas de caramelo de fresa y regaliz, y con unos pequeños porcentajes de Merlot y Cabernet Sauvignon para darle consistencia”- según explicó el enólogo de Enate Jesús Artajona, pueden adquirirse en las oficinas centrales de la Asociación, calle Octavio de Toledo, 2, y en el Espacio Garden, en calle Clara Campoamor, 25. “El precio es de 5 euros la botella, 15 euros el pack de 3 botellas y 28 euros la caja de 6 botellas. Además, se pueden adquirir botellas magnum a 10 euros la unidad y la caja magnum de 6, a 55 euros”- informó el gerente de Atades, Félix Arrizabalaga.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és image-2.png



Francesc Serés guanya el premi Proa de novel•la

Text i foto: MARIO SASOT

L’escriptor saidinès Francesc Serés ha guanyat el premi Proa en la seua segona edició, dotat amb 40.000 euros, per la novel·la  La casa de foc. L’any passat, el guanyador de la primera edició va ser el jove narrador Jordi Nopca.

Serés, autor d’obres prou conegudes i reconegudes com La pell de la frontera , La força de la gravetat, Contes russos, i De fems i marbres,la trilogia dedicada a la seua terra natal, ens transporta ara al món complex i terbolenc d’una família ubicada en un racó de la Catalunya profunda, ancestral i salvatge, concretament a la Garrotxa, comarca on l’autor ha viscut i treballat durant els últims anys.

Pel que ha transcendit als mitjans de comunicació (la novel·la no estarà disponible a les llibreries fins a l’onze de novembre) La casa de foc conta la història d’un professor, que s’instal·la  el 2014 a la zona en plena crisi existencial i acaba compartint la vida amb una família, formada per un iaio, la seua filla i la seua neta, habitants de la masia Can Sol, veïna a la casa que ell habita.

Tot i que Serés remarca que “aquesta novel·la no és autoficció, no té res a veure amb mi, jo no sic cap professor nouvingut a la Garrotxa ni els personatges que ixen són reals”, confessa que amb aquesta extensa novel·la (més de 600 pàgines). ha volgut retre homenatge a les persones i a les històries que ha conegut durant la seva estada en aquesta  comarca.

Durant els sis anys que Serés ha trigat en publicar un nou llibre des de l’aparició, el 2014, de  La pell de la frontera, l’escriptor saidinenc ha desenvolupat diferents tasques de dinamització i promoció cultural. El 2016 va fundar la Residència Faber d’Olot per a creadors, que també dirigeix, i des del 2018 és també el director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull.

La casa de foc havia estat presentada amb el títol provisional  de La llum de dins les  coses. El premi Proa té el propòsit “d’impulsar l’excel·lència, la renovació i el reconeixement de la literatura catalana, com a continuació de la tasca editorial de Proa al llarg de les dècades”.
El jurat, enguany ha estat  format per Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i Josep Lluch.