Irlanda, Finlandia. Nosaltres no som d’eixe món

Màrio Sasot

Rètol d’un carrer escrit en bilingüe (Gaaèlic i Anglès) a Dublin (Irlanda). Foto: Irene Sasot

Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair  el sacrosant precepte de que “Llengua oficial no hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.

I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Unidas Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès  Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.

Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.

Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms els carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.

L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment  a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.

Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.

Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc.,  apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.

Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).

En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la poblacióestan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest. Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels  llocs on aquesta llengua és predominant.

Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.

Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l’únic poble indígena reconegut a l’àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones

A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami  kolt i el sami d’ Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami  kolt i el sami d’ Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami  kolt i el d’ Inari van estar a punt d’extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a   reimplantar-los entre les generacions més joves

Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a  protegir i difondre  la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.

Pirita  Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions  i membre, amés, de Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que “ «molts pares, als anys 80,  pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida.

Tanmateix  avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.

Inari és també la seu de  Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de Natura, inaugurat el 1998.

Fora dels llocs autòctons, Yle, l’Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una  programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l’estil de Netflix anomenat  Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.

Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.

Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d’haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l’última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».

Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l’Escola d’Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’ entre set i nou anys  que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.

Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.

Centre Cultural Sami “Sajos” a Inari (Lapònia finlandesa) Foto: Terhi Tuovinen

Pau Gargallo y la corporeidad del vacío

Mario Sasot

Mas Arrondo, Carlos; Pablo Gargallo. La luz habitada. Prensas de la Universidad de Zaragoza. 2021 Reseña

Aunque parezca mentira no existía hasta ahora, en el mundo bibliográfico del arte, una biografía integral del escultor maellano Pau Gargallo Catalán (Maella, 1881- Reus, 1934).

Por fin llegó esta obra, que yo me atrevería a calificar de definitiva, del profesor de Historia del Arte Carlos Mas, donde aborda los aspectos más poliédricos, íntimos humanos y humanísticos de la vida y la obra de Gargallo, alguien que se vio acorralado en un mundo a caballo entre dos guerras mundiales, que salió de una tierra recia, agreste y de profundas tradiciones como Maella, para vivir en una Barcelona dual, imbuida de noucentisme, renaixença y revoluciones proletarias y que acabó, con la llegada del dictador Primo de Rivera al poder, residiendo en el París de las vanguardias de todos los ismos.

El profesor Mas no cae en el recurso fácil de proyectarnos un Gargallo como producto mecanicista de este variopinto contexto socio histórico. Por el contrario, ahonda en las fuentes vitales de un personaje contradictorio, que ha ido forjando su carácter paralelamente a su dominio del arte del metal frente y pese a ese mismo contexto. Y todo ello lo hizo con las armas de su tesón, de unas fuertes convicciones morales y de su acendrado humanismo.

El libro está dividido en seis capítulos. En el primero nos describe sus distintos escenarios biográficos junto a la evolución de su personalidad y la de su producción artística. En el segundo desmenuza las claves formales de la obra del escultor: formatos, temas; materiales… En el tercero busca las influencias en la concepción estética de Gargallo a través de las obsesiones y las filosofías vitales de algunos de sus amigos, fundamentalmente de su etapa parisina como Max Jacob, Reverdy o el músico mequinenzano Soler Casabón. El capítulo cuarto está dedicado a deconstruir los aspectos formales, significativos filosóficos e históricos de su pieza más reconocida, el Gran profeta; su culmen como artista debido a su temprano fallecimiento, ocurrido muy poco después de su realización. Los dos últimos capítulos pasan a relatar su súbita muerte en Barcelona cuando comenzaba a disfrutar de un merecido prestigio internacional y algunas de las críticas recibidas de las exposiciones realizadas en su homenaje posterior y, finalmente, otro dedicado a analizar la “radicalidad esencial” de la obra de Gargallo contextualizando la investigación formal del artista maellano en relación con sus vanguardias coetáneas: el cubismo, el futurismo, el expresionismo, el art nouveau .y otras más conservadoras como el noucentisme catalán, pero tratadas con una pátina de innovación y modernidad.

A través de este viaje pluridimensional  va surgiendo la figura de un Gargallo agobiado permanentemente por penurias económicas que intenta hacerse un hueco en la implementación artística de una Barcelona a la que una burguesía emergente quiere dotarla de muestras de grandeur. Y a ella contribuirá con sus bajorrelieves y esculturas clasicistas de bulto redondo que embellecerán la obra pública y algunos caserones burgueses de la Barcelona de principios del siglo XX. Pau Gargallo va a sentirse cómodo con los ideales y valores del catalanismo conservador de la época, aunque su sentido ético le llevará por otra parte a mantener unas posiciones políticas claramente aliadófilas ante la Gran Guerra de 1914. Esta dualidad, tanto en su tarea creativa como en su actitud vital, entre tradición y vanguardia, lo convertirá, en opinión de Mas, en un artista particularmente inclasificable “lo que en algunos momentos le ha podido perjudicar en su trayectoria y a ojos de la crítica”.

 En cuanto al objeto de su trabajo, la materia artística, Gargallo opta decididamente por el cuerpo humano, unos cuerpos que “ni sudan ni trabajan. Se exponen claros al día, al sol, a la luz mediterránea. Si llevan pesados cántaros sobre sus cabezas, lo hacen a modo de trofeos (Las aguadoras, 1925); si están junto a la mies recién segada, es para echarse la siesta como en La segadora o El durmiente, de 1924 “ en palabras de Carlos Mas, que ve en ello signos del humanismo gargalliano, con ese culto al cuerpo humano, “donde no hay dolor ni angustia y sí fuerza y energía” alejado de planteamientos estéticos militantes propios del movimiento obrero de la época.

En cuanto a la irrupción de la potente figura del Profeta, muestra de lo acertado de la apuesta final de su autor por el dúctil metal y la moderada abstracción, Mas la inscribe  dentro de la búsqueda obsesiva de Gargallo por la luz a través de los ángulos cóncavos y convexos que la potencian o ensombrecen y de los huecos producidos por el vaciado del volumen que, paradójicamente, aumenta su sensación de corporeidad.

Para este crítico de la obra cumbre de Gargallo, el vacío (los vacíos) del Profeta son un símbolo de libertad, tanto ontológica como instrumental (la levedad de sus materiales). Una libertad que deja en el aire una diáfana espiritualidad, un afán de transcendencia, conceptos que la estudiosa E. Lucie Smith emparenta más con los dioses paganos (Zeus, Neptuno) que con los de la neo tradición cristiana.

Para entender  las claves de toda esta filosofía iconográfica: ese inquietante mensaje-grito apelativo del Profeta,  Carlos Mas bucea entre las lecturas de cabecera del autor y allí encuentra posos de Dostoievski y Nietzsche,  en el sentido pesimista de la existencia de uno y en los destellos proféticos del otro. También vincula este profesor de Arte la magna obra  gargalliana a pensamientos orientales como el budismo y el taoísmo, filosofías en las que el vacío no son la ausencia de nada sino “el elemento vertebrador y estructurador de la otra parte, más corpórea, del individuo.”

Y llegamos al fatídico año 1934, el de la definitiva consagración internacional del maestro de Maella, con exposiciones a ambos lados del Atlántico y a su vez el de su temprana e insospechada muerte por una fulminante pulmonía, a los pocos días de habérsele abierto una exposición homenaje en Barcelona y en vísperas de inaugurar otra en Reus a la que ya no pudo asistir. Mas recoge en este apartado algunas de las reseñas críticas aparecidas en La Vanguardia y algunas revistas sobre estas muestras a los pocos días de su muerte y su lectura da la certera sensación de que para la intelectualidad catalana de entonces tenían más valor artístico las obras clasicistas de Gargallo que las de su “época del metal” que eran consideradas por algunos de ellos como un mero “divertimento, fruto de la frivolidad o un mero ornamento”. Todo ello lleva a afirmar a nuestro crítico biográfico que si esta última etapa de Gargallo no hubieses existido, el autor maellano tendría hoy obra permanente en el Museo de Arte Contemporáneo de Cataluña. 

En los dos últimos capítulos, más teóricos, el autor matiza conceptos que él mismo atribuye al artista como el de la ‘radicalidad’ diciendo que “pese a sus rupturas formales, Gargallo siguió siempre apegado a la naturaleza humana.”

Este impulso renovador le llegó a intentar imitar, mediante series de planchas  consecutivas, las técnicas del cinematógrafo, nacido por aquel entonces. 

Asimismo, Mas afirma que dicha radicalidad “pese a su carácter innovador, no llegó a traspasar los límites de la fealdad” y califica algunas de sus obras de “humanismo expresionista”. Volviendo al carácter inclasificable del creador de Maella, nuestro crítico concluye que el arte que hacía Gargallo era “poesía en el aire”.

Cabe destacar de esta excelente edición de Prensas de la Universidad de Zaragoza la cantidad y calidad de las imágenes de las profusas obras comentadas, la mayor parte de ellas procedentes de la colección del Museo Pablo Gargallo del Ayuntamiento  Zaragoza, una joya de la museística internacional cuya visita  recomendamos, tanto el autor del libro en sus páginas como el autor de esta crónica en las suyas.  

Massalió acollí el lliurament dels premis Desideri Lombarte 2021

Foto de família dels premiats. TEXT: Màrio Sasot. FOTO: Ramón Mesalles

El passat dissabte tingué lloc al poliesportiu de la vila matarranyenca de Massalió, el lliurament dels premis Desideri Lombarte que enguany han recaigut en un veí de la vila, Pascual Vidal i Fígols, recentment desaparegut, l’activista cultural de Monroig José Antonio Carrégalo i la revista Temps de Franja, que en aquest any complia els seus vint anys d’existència.

La pista de la instal·lació esportiva, degudament adequada a les mesures de seguretat i distanciament entre cadires, estava nodridament poblada de públic procedent de la localitat i d’altres indrets de les comarques franjolines. Presidiren l’acte el conseller d’Ensenyament, Cultura i Esports del govern aragonès, Felipe Faci; el director general de Política Lingüística Ignacio López Susín, l’alcalde de Masssalió i president de la Comarca, Rafael Martí Casals, i l’alcaldessa de Monroig  de Tastavins, Glòria Blanc.

Obrí el torn d’intervencions Rafael Martí el batlle amfitrió, el qual reivindicà el paper fonamental de la llengua materna en la configuració de la diversitat lingüística i que “ a l’Aragó tothom hauríem d’estar orgullosos de gaudir de tres llengües.

Glòria Blanc comentà que aquets premis suposaven “un suport a la dignificació de la nostra llengua i de les persones que han estat premiades pel seus treballs de recerca  i divulgació”.

A continuació la mantenidora de l’acte, la professora i musicòloga Margarita Celma, presentà al grup musical “Ja va be”, format en aquesta ocasió per Fernando Mallén, Eva López i Lorenzo Latorre, que van interpretar sis temes basats en textos de poemes de Desideri Lombarte i que van embargar d’emoció, tendresa i joia els presents.

Acabada l’actuació, el director general de Política Lingüística, López Susín, llegí el decret pel qual es creaven i atorgaven els Premis Desideri Lombarte i, en el cas de la revista Temps de Franja, destacà de l’argumentació del jurat “el paper de cohesió cultural de la revista en unir informativament els pobles de les comarques catalanoparlants d’Aragó”.

El conseller Felipe Faci, després de fer el lliurament dels guardons als premiats, en la seua posterior al·locució  va inscriure l’acte en el marc de la celebració del “Dia Europeu de les Llengües” i va fer una exegesis els valors i mèrits des premiats. Afirmà que “les llengües són un ric patrimoni dels aragonesos i és un deure del poders públics difondre-les, protegir-les i defendre-les”.

Els familiars del dibuixant i investigador local Pascual Vidal agraïren a la DGA i al jurat la concessió del Premi al seu oncle i el fill petit de Jose Antonio, Sergi Carrégalo, destacà en un emotiu escrit que son pare “tot i que no va conèixer personalment a Desideri Lombarte, va despertar a la consciència de la seua llengua materna llegint uns versos del poeta pena-rogí a la revista “Sorolla’t”.

Finalment, Carles Terés, coordinador de la nostra revista, explicà que “Temps de Franja ha estat possible pel suport de las associacions culturals que la van crear i gràcies a les moltes persones que des del Pirineu fins als Ports han treballat i segueixen treballant amb un gran esforç  personal  per a fer realitat aquest projecte que ha servit per a comunicar-nos entre tots els nostres territoris”.    

Ha mort Magda Gòdia, alcaldessa de Mequinensa.

Fallece Magda Godia, alcaldesa de Mequinenza por el PSOE - El Periódico de  Aragón

Aquest dissabte matí  ens ha colpit la notícia de que Magda Gòdia Ibarz, alcaldessa de Mequinensa des de l’any 2003. moria  a l’edat de 68 anys després d’una llarga i dolorosa malaltia. Ja en els  inicis de l’agreujament del càncer que ha acabat finalment amb la seua vida, en març  d’ enguany , ens escrivia uns dels seus últims articles felicitant-nos pels 20 anys assolits per la nostra revista i animant-nos a continuar amb el mateix entusiasme de sempre.

Magda ha estat sempre una dona molt activa i lluitadora, que sempre ha mostrat un tacte entranyable i exquisit amb tothom, la qual cosa l’ha ajudat  a unir forces entorn de projectes que han dinamitzat i donat vida i força cultural a la seua localitat.

Va fer la carrera de Magisteri a Saragossa i exercí de mestra en el Col·legi Santa Agatòclia del seu poble entre 1978 i 1992. Des de 1991 ocupava ja càrrec de regidora a l’Ajuntament de Mequinensa exercint diferents responsabilitats relacionades amb la Cultura i en 2003 va ser elegida Alcaldessa. Ha estat membre del Consell Comarcal de la Comarca del Baix Cinca entre 2007 i 2014, ocupant les presidències de la Comissió d’Hisenda, Desenvolupament,Règim intern i Especial de Comptes, i va ser diputada provincial per Saragossa de 2013 a 2015.

Defensora activa de la dignificació i promoció de les llengües pròpies i en concret del català d’Aragó i de la figura de l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada, va allotjar molts esdeveniments  dirigits a promocionar  la figura i estudiar l’obra de l’autor mequinensà, al qual  va dedicar una ala  del Museu d’Història de la Vila que va impulsar. També donà suport a  diferents activitats científiques a l’entorn del  Català i ens acollí en  les dependències del Museu en una de les darreres reunions del Consell de Redacció de Temps de Franja.  

Va formar part, durant la passada legislatura, del gabinet tècnic i assessor de la conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó. A més cal destacar la seva llarga trajectòria en el camp de l’associacionisme cultural de la localitat, com a fundadora  i membre actiu de l’Associació “La Dóna” i del Grup de Recerca “Coses del *Poble”. Va posar en marxa el Grup de Teatre “Garbinada” i el taller de lectura de textos literaris “La Dóna”, que coordinava.

Durant el seu mandat com a alcaldessa de Mequinensa cal destacar també la lluita en defensa de la mineria i per la restitució del Camp Municipal de Regates amb l’eliminació de fangs  provinents del desaiguat del pantà  de  Barasona, la creació dels nous regadius i la posada en marxa de projectes com ”L’Espai jove”, el centre d’oci alternatiu juvenil pioner en el Baix Cinca, els Museus de Mequinensa i l’alberg “ Camí de Sirga”, la futura Residència de Persones Grans i Centre de Dia, el Centre d’Estudis Jesús Moncada o la declaració de Festa d’Interès Turístic d’Aragó de les Festes de Sant Blai i Santa Àgueda.

L’Ajuntament de Mequinensa ha decretat tres dies de dol oficial i la suspensió de tots els actes. La missa funeral es celebrarà, probablement demà diumenge, a l’Església de  l’Assumpció. Tota la Corporació Municipal  va mostrar  “el seu profund pesar per la pèrdua i ha destacat la seva dedicació durant més de tres dècades al servei dels seus veïns”, i la Direcció General de Política Lingüística, des del seu web “Llengües d’Aragó” dedicà un record a Magda Gòdia “gran dinamitzadora cultural, defensora de la seua llengua catalana i impulsora, des del seu poble, del reconeixement de l’obra i la figura de Jesús Moncada”.

Magda Gòdia estava casada amb el mequinensà José Algueró, era mare de dos fills, Álvaro i Clara, i tenia dues nétes.  Son germà gran, Miguel Gòdia, també militant del PSA-PSOE,  va ser governador civil d’Osca i president de la CHE.

Comienza el III Concurso de Croquetas de Zaragoza y provincia

El responsable del restaurante El Truco elaborando su croqueta de caracoles, una de las tapas premiadas en el Concurso de Croquetas del pasado año (Foto: Mario Sasot)

Este fin de semana comienza la tercera edición del Concurso de Croquetas de Zaragoza y provincia.

Esta interesante experiencia gastronómica comenzará oficialmente este viernes 25 de junio y concluirá el domingo 4 de julio. ; Cada uno de los 33 33 establecimientos participantes (29 de Zaragoza capital y 4 de las localidades de Utebo, Morata de Jalón, Fuendejalón y Alagón)  presentará sus croquetas candidatas y desde la organización se anima a probar la mayor cantidad posible de alternativas, a fin de que la votación tenga una mayor base científica y experiencial. 

Todos ellos competirán por hacerse con el premio a la mejor croqueta de las categorías TradicionalInnovadoraElaborada con Alimentos de Aragón y Apta para celiacos; con un  nuevo premio incorporado este año, a la Mejor croqueta elaborada con cervezas Ambar, así como el máximo galardón a la Mejor croqueta de Zaragoza.

El Concurso de Croquetas de Zaragoza y provincia está organizado por El Gastrónomo Zaragozano, producido por Agencia Almozara y cuenta con el patrocinio de Aragón, alimentos nobles, Makro, Cervezas Ámbar, Bodega Particular de San Valero, (D.O.P. Cariñena) y la colaboración de Vermut Valdepablo, Almazara La Olivera de Magallón, Frutas Javier Mené, Viajes Noé Travel, Enjoy Zaragoza y La Buena Vida en Zaragoza como social media partners.

El evento, conducido por la periodista gastronómica Cris Arguilé , fue presentado ayer en las magníficas instalaciones al aire libre del Hotel Zentral AVE de Zaragoza y a él asistieron los representantes de las diferentes entidades organizadoras y Carmen Urbano, directora general de Innovación y Promoción Agroalimentaria del Gobierno de Aragón. 

Para conseguir los galardones  los contendientes deberán exponerse al juicio del jurado popular los clientes― que durante los diez días del concurso votarán sus propuestas predilectas en las urnas ubicadas en los establecimientos, pudiendo optar, además, a numerosos premios gastronómicos ocultos en los “rasca y gana” de las papeletas. Como otra de las novedades incorporadas en esta edición, al jurado popular se sumará un “Superjurado de tapadillo”, que recorrerá de incógnito los bares y restaurantes participantes valorando las croquetas. Combinando ambos veredictos se seleccionarán los afortunados que podrán acceder a la Gran Final, en la que un jurado catador profesional decidirá el palmarés final

Miguel Ángel Vicente, director de El Gastrónomo Zaragozano, y Carmen Urbano, directora general de Innovación y Promoción Agroalimentaria del Gobierno de Aragón. Foto: AGENCIA ALMOZARA

Listado de bares que participan en el concurso de croquetas

Un total de 33 establecimientos participan en la contienda con croquetas tradicionales, innovadoras, aptas para celiacos o con alimentos típicos de Aragón.

  • LA TASCA OSIOSA. C/ Azagra, 13. Croqueta tradicional: Jamón; Innovadora: Tierra y mar; Apta para celiacos: Jamón Clásico y Alimentos de Aragón: Albarracín.
  • 3 ELEMENTOS. San Miguel, 49. Croqueta tradicional: Huevos fritos con chistorra.
  • CAFÉ NOLASCO. San Jorge 18. Croqueta Innovadora: Ibérico Hanoi.
  • EL MORRETE. Plaza San Pedro Nolasco 1. Croqueta tradicional: bacalao. Alimentos de Aragón: Morrete.
  • LA JAULA DE GRILLOS. Juan Bruil 19. Croqueta Innovadora: Mc Quack y apta para celiacos: Mc Quack y Pollico Asau.
  • LAS LANZAS. Mefisto 4. Croqueta tradicional: de carabineros; Innovadora: delicias de Popeye, espinaca y bacalao y Alimentos de Aragón: Ternasco marinado en cerveza Ambar, jamón de Teruel, y borrajas.
  • MELI DEL TUBO. Libertad 12. Croqueta tradicional: col e Idiazabal; Innovadora: Ramen.
  • MELI CALLE MAYOR. C/ Mayor 45. Croqueta tradicional: col e Idiazabal; Innovadora: Ramen.
  • GARNET. Plaza Antonio Beltrán Martínez 1. Croqueta tradicional: “Porcusmel’. 
  • BLASON DEL TUBO. Blasón Aragonés. Croqueta tradicional: Bola de bacalao; Innovadora: Carioca mejillón y Alimentos de Aragón: Jamón DO Teruel.
  • CASA JUANICO. Sta. Cruz, 21. 
  • EL RINCON DE SAS. Blasón Aragonés 6. Apta para celiacos: Deconstruida de Cocido de l´güela.
  • EL TRUCO. Estebanes 2. Croqueta tradicional: Jamón; Innovadora: Espinacas roquefort y nueces, con costillas a la barbacoa y Ferrero Rocher acompañado de carajillo de Bailys; Apta para celiacos: Gambas al ajillo y Alimentos de Aragón: Manitas de ternasco con setas fantasía.
  • MOSQUITO. Plaza del Portillo 5. Croqueta tradicional: de bacalao; Innovadora: de madejas y acelgas, longaniza y Alimentos de Aragón: toque de miel de romero.
  • EL BANDIDO.  C/ Manuel Lasala 22. Croqueta tradicional: gallina trufada; Innovadora: de chocolate y sal rosa y Alimentos de Aragón: de borraja, longaniza de Graus y quicos.
  • LA MALTEADORA. Juan José Rivas 6. Croqueta tradicional: “Cocreta” de jamón Malteadora e Innovadora: Croquetón Malteadora.
  • NÓMADA. Fernando el Católico 37. Innovadora: Croqueta líquida de jamón.
  • LA BOCCA MEDITERRANEAN DELI. C/ Madre Vedruna 6. Croqueta tradicional: Croqueta de rabo de toro. 
  • MARENGO. C/ Francisco Vitoria 5. Innovadora: Croqueta de manitas de cerdo con gamba y salsa de ahí asado.
  • LA TRADICIONAL. Camino las Torres 92. Croqueta tradicional: Croqueta de jamón.
  • CASA TERESA 1995. Paseo Rosales 26. Croqueta tradicional: de jamón; Innovadora: vegetariana con crema de queso de anacardos. 
  • ENVERO GASTRO WINE. Paseo Rosales 26. Innovadora: Manitas de la abuela.
  • NATIVO TRADICIONAL: Av. Juan Carlos I, 41. Croqueta tradicional: Croquetas cremosas de callos.
  • RESTAURANTE CRAC: Paseo Fernando el Católico, 54. Croqueta tradicional: Coliflor y jamón; Innovadora: Almendrado Surprise; Apta para celiacos: Pad Thai y Alimentos de Aragón: Trufada con longaniza y borraja (Mariana Smith)
  • AMONTILLADO WINEBAR. Calle Hermanos García Mercadal, Local 5. Croqueta tradicional: Pollo al chilindrón; Innovadora: Huevos fritos con longaniza y Alimentos de Aragón: Trucha con jamón de Teruel.
  • NUEVA CARTUJA. Ctra. Castellón A-68, Km. 233,15. Innovadora: Alfred J. Kwak y Alimentos de Aragón: Aragonesa Desperta Ferro.
  • CAFÉ DEL MARQUES. Marques de la Cadena 50. Croqueta tradicional: Carrilleras de cerdo al Pedro Ximenez; Innovadora: Tai de calamar y gamba y Alimentos de Aragón: Ternasco de Aragón con melocotón de Calanda.
  • MAZMORRA. Avda. Valle de Broto 18. Innovadora: Croqueta de esturión con su caviar y Alimentos de Aragón: Croqueta de trucha Imperial del Cinca con alioli de azafrán del Jiloca y sus huevas naturales.
  • MATISSE RIVERCAFE. Paseo de la Ribera, 7. Croqueta tradicional: Queso brie, jamón ibérico y tomate confitado; Innovadora: Pollo al curry con Cerveza y Alimentos de Aragón: Chocolate y Cerezas.
  • NOBELTY BY LORENZO. Plaza España 13 en Utebo. Croqueta tradicional: setas.
  • ALBERGUE DE MORATA DE JALÓN. Camino del Baldío en Morata de Jalón. Croqueta tradicional: Bola de ternasco de Aragón rellena de jamón batido en cesta de patatas fritas; Innovadora: Garbanzos con bogavante; Apta para celiacos: Pollo a la cerveza Ambar especial celiacos con yuca y plátano y Alimentos de Aragón: Crema de longaniza y huevo frito en hoja de borraja.
  • RESTAURANTE RODI. Crtra. De Tabuenca, 7 en Fuendejalón. Croqueta tradicional: bolitas de gallina en pepitoria; Innovadora: bomba de queso azul y su peineta; Apta para celiacos: croqueta de espinacas, queso de cabra y avellandas y Alimentos de Aragón: croqueta de huevos tontos de Fuendejalón con alioli.
  • FLASH GASTRO BAR. Plaza España 10, en Alagón. Croqueta tradicional y de alimentos de Aragón: Donette de ternasco de Aragón y patatas a lo pobre e Innovadora: de callos picantes.

Foto: Mario Sasot

Presentación de “Espejos rotos” en Aguarón

Portada del libro

El sábado 26 de junio a las 19,30 horas, tendrá lugar en el Pabellón Pequeño de la localidad de Aguarón (Zaragoza), la presentación de la novela autobiográfica de Mario Sasot, “Espejos Rotos”.

En el acto intervendrán Mario Sasot, escritor y periodista, y Eugenio Arnao, músico y fundador de la Casa del Gaitero de Aguarón. En el transcurso del mismo habrá unas breves intervenciones musicales a cargo de los dos ponentes.

Mario Sasot (Zaidín, Huesca, 1951) es Licenciado en Filosofía y Letras y en Ciencias de la Información. Fue catedrático de Lengua y Literatura Españolas en el Instituto Andalán de Zaragoza y como periodista dirigió durante once años la revista Temps de Franja , ha colaborado en diversas publicaciones como Heraldo de Aragón y desde 1983 colabora como corresponsal de Aragón del diario barcelonés La Vanguardia.

El 2017 ganó el premio “Guillem Nicolau” de Literatura Aragonesa en Lengua Catalana, que otorga el gobierno de Aragón, con la novela autobiográfica Espills Trencats, editado por DGA/PRAMES,

En 2019 salió publicada la versión en castellano de esta obra traducida por el mismo autor, Espejos rotos, editada por Erial Ediciones que es la que se presenta el próximo sábado en Aguarón, tras el parón de actividades culturales de meses anteriores a causa de la pandemia Covid.

Mario Sasot Escuer posee vínculos familiares con Aguarón a través de la familia materna de su esposa, Elena Cebrián Meléndez.

Con la celebración de este acto, el Ayuntamiento aguaronense cierra un brillante ciclo de actividades culturales de Primavera , en el que han intervenido, entre otros, la escritora Carmen Santos, los escritores José Luis Melero y Juan Bolea, y la soprano operística Montserrat Martí Caballé quien deleitó, ante un numeroso público entregado en la iglesia de la localidad, unos bellos lids operísticos.

ESPEJOS ROTOS

SINOPSIS:

La muerte trágica del abuelo materno abre una serie de inquietantes y en ocasiones hilarantes capítulos que jalonan y tratan de explicar la vida y milagros de Andreu, un niño despierto e inquieto y su familia. Una vida que discurre entre  su villa natal del Bajo Cinca, en las agrestes montañas del Canfranc veraniego;  el abrupto cambio del campo a la ciudad con su temprano desplazamiento a la capital aragonesa; los turbulentos años de la transición, con sus disturbios universitarios, su escapada europea a Finandia, su posterior paso por cuarteles, cárceles y comisarías, y su emigración laboral como profesor a la Cataluña suburbial de los años 70.

DE ELLA LA CRÍTICA HA DICHO:

Espejos rotos es un emocionante relato (…) Si en la novela Miralls trencats, de Mercè Rodoreda, cada fragmento del espejo es un pedazo  de la vida de los distintos hombres que han dejado en el bosque todo lo que tenían, en cada capítulo de la novela de Sasot palpita la vida ardiente y vacilante, un trozo del alma de los personajes que aparecen.

Virgilio Ibarz

(Suplemento Artes y Letras de Heraldo de Aragón)

 ____________________________________________________________________

Cada pedacito del espejo del libro de Mario Sasot nos aporta una imagen personal que puede ser también generacional. (…) En cada uno de ellos encontramos nuestras propias vivencias, explicadas de una manera  magnífica, cosa que hemos de agradecer al autor. Ojalá haya pronto una continuación. 

Josefina Motis

(Revista Temps de Franja)

Una mágica “Nit de Joglars” homenatjà l’Àngel Villalba a Saragossa

Luis Felipe Alegre, Màrio Sasot, Merxe Llop, José Ignacio López Susín, Àngel Vergara,

Marià Álvarez

El passat dijous 10 de juny va tindre lloc al Centre Cívic Delicias de Saragossa la segona jornada de les Nits de Joglars que organitza, des de fa 25 anys, tots els dijous de juny, el rapsode i promotor cultural, Luis Felipe Alegre.

El primer dijous, dia 3,  va estar centrat en la llengua aragonesa y aquest últim  va estar dedicat principalment a la llengua catalana dins de l’Aragó, a l’hora que retia homenatge a la figura i la trajectòria del cantautor favarol Àngel Villalba que presentava dins d’aquest marc inigualable el seu darrer llibre L’adéu del cantautor.

Els actes començaren a les sis de la tarde amb un col·loqui sobre la «Creació aragonesa en català«, amb la participació de  Mario Sasot, presentat com a “professor i estudiós de les manifestacions culturals de l’Aragó catalanoparlant” , Ángel Villalba, “poeta i cantautor”, i Merxe Llop, “professora i escriptora, guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2020, els quals van estar acompanyats pel Director General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, Ignacio López Susín, i de Luis Felipe Alegre, coordinador del cicle.
Sasot glosà l’eclosió literària i musical que sorgí a la Franja als anys 70 del segle XX al caliu dels moviments vindicatius per la dignitat de la llengua i el naixement de les associacions culturals, on escriptors com Moncada i cantautors com el mateix Villalba i Tomàs Bosque en van ser pioners a l’hora fer cultura cantada i escrita en la seua llengua.

Merxe Llop donà unes clares pinzellades de les característiques de la llengua de Villalba (“clara, senzilla i punyent”) i analitzà l’estructura i continguts estilístics i temàtics dels poemes de L’adéu del cantautor.

L’Àngel rememorà els seus inicis com a cantautor, allà per l’any 68 a Barcelona, en el marc de les lluites obreres i el món llibertari i el seu esperit rebel “contra el normativisme lingüístic excloent d’alguns sectors catalanistes y contra el xapurriadisme d’alguns sectors de l’Aragó”.

Després d’un animat i interessant col·loqui entre el públic i els ponents, a les 8 de la tarda començà a sala d’actes principal del Centre Cívic la sessió musical. L’obrí la Chaminera, duo format per María José Menal i Ángel Vergara, que va oferir un recorregut per les llengües del cançoner aragonès en aquesta llengua, en castellà i en català, tot en un to íntim i càlid que despertà l’emoció i el respecte del públic.  

A continuació, un veterà i entusiasta animador cultural de les nits saragossanes, anomenat popularment Rodo, delità el públic  amb la recitació d’uns poemes en gallec i castellà de, i dedicats, a Rosalia de Castro.

Després, Joan Artigas Armal, resident a Sant Cugat, amb arrels a Xiprana (Casp-Baix Aragó) i amic de l’ànima de l’Àngel Villalba va combinar un repertori de poesia cantada amb lletres d’autors catalans com Gabriel Ferrater, cançons d’autors aragonesos com Labordeta, Carbonell i La Bullonera i un parell de peces del propi Villalba.

Finalment, el trobador de Favara, més de cinquanta anys a sobre dels escenaris, agarrà el seu instrument, seu híbrid de guitarró y timple canari, i tocà quatre des seues cançons més populars que arrencà els aplaudiments d’un públic entregat i aixecat dels seus seients.

Un eixam de cançons i de llengües que deixaren un dolç sabor de mel a totes los assistents, que ompliren de gom a gom la sala.

Exposició Aragó 3 L

Paral·lelament als debats i les activitats artístiques i musicals de les Nits de Joglars, durant tot el mes de juny, es pot visitar als passadissos de la rotonda del mateix Centre Cívic Delicias la mostra  «Aragón 3L. Les nostres llengües». Aquesta exposició està formada per vuit panells en els quals s’explica la realitat dels parlants de la nostra comunitat, recorrent la història de l’aragonès i el català d’Aragó fins a l’actualitat. La producció i dinamització de l’exposició està a càrrec del grup “La chaminera en-cantada” format, com és fàcil endevinar,per María José Menal i Ángel Vergara, sota el patrocini de la Direcció General de Política Lingüística i ha viatjat durant el present curs per centres educatius i institucions de tot Aragó, havent començat el seu recorregut a la ciutat de Barcelona.
Es poden consultar  els continguts de l’exposició al web «Aragón3L. Les nostres llengües»

By masdebringue Posted in CULTURA

Alava, la tierra de las mil sorpresas

Mario Sasot

Los 9 pueblos más bonitos de Rioja Alavesa.

Iglesia medieval de Laguardia

La provincia de Álava ofrece al viajero numerosas posibilidades de disfrute, todas dentro de un envidiable marco de tranquilidad, cercanía, apego al arte y a la naturaleza y con una potente gastronomía

La diferentes demarcaciones comarcales (cuadrillas, allí le llaman) constituyen todas ellas un innegable centro de interés turístico.

En primer término cabe resaltar la capital, Vitoria, con su impecable casco antiguo (la almendra medieval) con sus bares de pinchos y en el medio, la catedral, que con su programa “Abierto por obras” permitió ser visitada por el público, incluso, en los 20 años en que duró su restauración tras el grave derrumbe que sufrió en 1995. Esta sede recibió en 2002  el premio Europa Nostra. La ciudad, declarada Green City por la UE, posee un largo anillo verde que permite contemplar sus maravillas naturales y paisajísticas, incluidos aves y ciervos, en medio de variados humedales.

Otra de las maravillas naturales que se encuentran en la provincia, en la comarca de Ayala, es el salto del Nervión, el más alto de España, con 200 metros de caída. Cerca de él, en Artziniega, podemos visitar el Taller Museo del escultor local Santxotena, discípulo de Jorge de Oteiza, y el Museo Etnográfico. Otros de los recorridos imprescindibles es la ruta de los vinos de la Rioja Alavesa, con pueblos del encanto de Laguardia, Elciego, Labastida, Assa, Villabuena, El Campillar o Baños de Ebro. Una visita guiada o con el propio vehículo por sus sinuosas carreteras rodeadas de viñas permite conocer la arquitectura del vino, con bodegas diseñadas por Frank Ghery o Santiago Calatrava, pequeños zocos y bodegas familiares y degustar desde el modesto y exquisito txacolí hasta algunos de los más prestigiosos vinos del mundo.

Otro de los alicientes, tal vez menos conocido,  que alberga esta provincia, son las saladas milenarias del Valle de Añana, que configuran un paisaje arqueológico y geológico singular. Muy cerca de allí se encuentra el Jardín Botánico de Santa Catalina, en Trespuentes y el castillo de Portilla y, para los más andadores, la Ruta Senderista del Agua.

Y por haber, en esta tierra interior del País Vasco, flanqueada de montañas como el monte Gorbea o el parque natural de Izki, repleto de rutas senderistas y pistas BTT, hay incluso playas, como la de Landa, en Gorbeialdea, con sus limpias aguas e instalaciones más que idóneas, reconocidas con bandera azul por la UE.

Mil y una sorpresas en una tierra cuajada de historia y paisaje, arte y naturaleza.

Àngel Villalba presenta el poemari ‘L’adéu del cantautor’ a Saragossa

Àngel Villalba

El proper dijous, 10 de maig, a les 6 de la tarda, tindrà lloc a les dependències de Centre Cívic de Delicias de l’avinguda de Navarra de Saragossa la presentació del poemari de l’Àngel Villalba L’adéu del cantautor, un recull de poemes i cançons que el músic i escriptor de Favara va compondre majoritàriament durant el confinament per la pandèmia.

L’acte s’emmarca dins del cicle artístic “Nits de Joglars” que organitza l’Ajuntament saragossà i coordina el rapsode saragossà Luis Felipe Alegre. Habitualment (des de fa 15 anys) aquest cicle es celebrava al parc de les Cantonades del Psiquiàtric, també al barri de Delícies.

Acompanyaran el cantautor en la presentació los professors i escriptors franjolins Merche Llop i Màrio Sasot.

Posteriorment, a partir de les 8 del vespre, a la sala principal del Centre Cívic, Villalba obrirà la part musical amb algunes de les seves cançons més clàssiques composades al llarg de més de 50 anys de trajectòria. La sessió seguirà amb l’actuació del seu amic, el cantautor barceloní amb arrels a Xiprana, Joan Artigas, que interpretarà poemes musicats d’Espriu, Ferrater, Carbonell, Labordeta i del propi Villalba.

Completaran la vetllada les actuacions del duo saragossà La Chaminera (Ángel Vergara i Maria José Menal), que oferiran temes populars en les tres llengües d’Aragó, i de l’activista cultural Rodo, que recitarà poemes de Rosalía de Castro.

Estrena a Saragossa d’un documental sobre Elvira de Hidalgo

Vicky Calavia y el director de Cultura del Gobierno de Aragón, Víctor Lucea, en el estreno junto a una Elvira de Hidalgo muy especial. / DGA

L’actriu i cantant Ana Zurita, fent d’Elvira de Hidalgo en el foto call previ a la projecció del documental

El passat dimarts 18 de maig es va presentar a la sala d’actes de l’edifici de la Caixa Rural d’Aragó de Saragossa el documental Donare la divinità de la productora i cineasta saragossana Vicky Calavia, dedicat a la figura i la trajectòria artística i professional de la cantant d’òpera nascuda a Vall -de- roures, Elvira de Hidalgo.

El documental ha estat finançat pel govern d’Aragó, l’Ajuntament de Saragossa, la Corporació Aragonesa de Ràdio i Televisió i la Caixa Rural,.que va cedir les dependències del bell casalici decimonònic de la seua seu del Cosso saragossà per al rodatge d’algunes escenes musicals i les entrevistes a diferents experts en la vida i l’obra de la prima dona  i gran soprano de coloratura matarranyenca.

El material cinematogràfic, de 55 minuts de duració, recorre els diferents espais geogràfics i els principals escenaris on transcorregué la vida de la Hidalgo (Vall-de-roures 1891- Milan 1980): Barcelona, Vall-de-roures, Milan, Nova York i Atenas, on va ser mestra en el conservatori i després professora i consellera artística personal de Maria Callas) etc.

Com a fil conductor de la seua biografia Vicky Calavia utilitza fragments d’entrevistes a persones que van conèixer a la diva, com la seua neboda – neta, Elvira Sala Rodríguez, i a estudiosos i coneixedors de la seua feina com la doctora en Musicologia Pilar Gallifa, que ha estat fent la tesi sobre Elvira de Hidalgo i aporta importants dades sobre actuacions i etapes de la vida de la cantant gairebé desconegudes fins ara. També surten entrevistats periodistes com Plàcido Serrano, Anton Castro i Lola Campos, el professor de música Juan Villalba y el director de la Fundació ‘Vall-de-Roures Patrimonial’, Manuel Siurana.

Junt amb les entrevistes, el documental ofereix gravacions antigues en discs de pissarra i fragments de vídeos i fotografies d’època de la Hidalgo, tot això mesclat amb recreacions actuals de temes habituals en el repertori de la soprano aragonesa interpretades per l’actriu i cantant Ana Zurita i la pianista Clara Gil.

El conjunt esdevé un producte summament atractiu, àgil i didàctic que es segueix amb gran interès i emoció, i aporta a l’espectador una visió polièdrica d’una vida apassionant i una personalitat desbordant, no exempta de contradiccions i daltabaixos, com va ser la d’Elvira de Hidalgo.

 El documental es presentarà a una de les sales del teatre del Liceu, a  Barcelona a finals de juny, en una data encara per concretar.

Cartell del documental