Severina o la fi de la innocència

Ressenya crítica de l’última novel·la de la Imma Monsó.

Imma Monsó

MÀRIO SASOT

En els darrers anys han sorgit del món editorial espanyol interessants llibres situats en el marc històric de la guerra civil, la immediata postguerra i la llarga angúnia del franquisme. Em venen, de sobte, al cap, la saga de novel·les contemporànies de l’Almudena Grandes i, més recentment, l’última obra publicada d’Ignacio Martínez de Pisón, la magnífica Castillos de Fuego.

En ells, el lector pot “visualitzar” i sentir, en viu i en directe, com palpitava la vida de la gent en eixes èpoques a través de personatges ficticis o històrics, on els fets que protagonitzen són contats des de la perspectiva narrativa de la seua contemporaneïtat i la mateixa pertinença espacial i geogràfica.

Tanmateix, en la novel·la La mestra i la bèstia, de la Imma Monsó (Lleida,1959), els fets d’un temps obscur, amerat de foscors i de silencis com van ser els anys 40, 50 i 60 de la dictadura franquista, es van reflectint, molt a poc a poc, al llarg de la novel·la, en la mirada atònita, despistada, de vegades absent i contradictòria de la protagonista, davant una realitat que no aconsegueix abastar, que la supera.

Severina és una noia molt peculiar que viu una situació també molt peculiar. Des de molt petita habita una casa a peu de carretera enmig del no res en una comarca de l’interior gironès, amb una mare omnipresent, un pare semi absent i un veí, el senyor López, que treballa de mecànic en els baixos de l’immoble. La nena és una lectora omnívora. S’empassa un munt de vegades el centenar de llibres de la biblioteca familiar i memoritza des dels prospectes mèdics fins els anuncis dels laterals dels tramvies.

No va anar mai a l’escola, sempre tutelada per la presència preceptora de Simona, la mare, i es va treure el títol de Magisteri examinant-se com alumna lliure a la Normal de Girona. Amb el títol a la mà, va a anar a parar, amb 19 anys,  a Dusa, un petit poble de la Ribagorça catalana. Allí entrarà per primer cop en contacte amb una societat rural, marcada i dividida per les empremtes de la passada guerra  i descobrirà amb l’enigmàtic personatge de La Bèstia sentiments desconeguts fins llavors com l’ instint animal, tel·lúric, i el desig sexual.

Cartell de la presentació del llibre a Saragossa

Tot i que fora molt temptador, no podem caure en el parany de qualificar el personatge de Severina com de molt “monsonià”.

Severina és sorprenent, contradictòria, asocial, i el seu pensament n’és  ple de reflexions i comentaris profunds i paradoxals, tot d’allò molt “monsonià”. Però el que realment defineix literàriament la seua figura és el seu potent component simbòlic.

Els silencis de la Severina era l’ominós silenci que envoltà arreu les primeres dècades del franquisme; la seua ignorància del passat de la seua família i el desconeixement de la verdadera feina i de la vida real del Roman, son pare, era un transsumpte de l’actitud de la majoria de la gent que, després de la guerra i del sofriment de la repressió posterior, no parlava mai d’eixos temes, ni a casa, ni al carrer. No volia saber.

És així,a través del caràcter, la vida retirada i l’observació atenta de la protagonista, com la narració ens va descobrint  fragments de la realitat històrica a la manera diabòlica de les caixes xineses, molt a poc a poc. I sota tota aquesta trama arquitectònica de fets magistralment ordida, la novel·la traspua la solitud, l’aïllament, la por, l’angoixa  i els secrets inconfessables de tota una generació, de tota una època.

L’acció pivota sobre tres punts topogràfics: la casa – refugi de la carretera, un lloc on la protagonista troba intimitat i sensació de seguretat, però amb racons secrets que provoquen dubtes i necessitat de saber. Per altra banda hi són les seues escapades a Barcelona per a visitat a la seu  tieta Júlia, germana de sa mare, un referent d’autonomia personal i esperit lliure que du la Severina a móns bohemis i exòtics. Finalment, Dusa, la petita i convulsa vila que per a la jove mestra compleix els seus objectius personals: viure del seu treball i habitar un casa per a ella sola. Un afany d’estabilitat que contradiu el fet incontestable, que ja va descobrir als set anys, que de tot el que veu “en un moment donat no quedarà res”.

El llenguatge contradictori i paradoxal està molt present al llarg de la novel·la. La mare era ”d’un entusiasme nihilista i un pessimisme exaltat” i n’estava convençuda que “una frase val més que mil imatges”. També els aguts contrastos serveixen per a definir situacions amb un estil implacable. Per a la Severina hi havia dos tipus de dona: “la dona Topolino, que fumava i bevia “, una persona independent com la Júlia, i la dona tradicional, inspirada en l’ideal que proposava Pilar Primo de Rivera “que guardava la virginitat per a un matrimoni indissoluble”.

Les llengües, amb els seus registres familiars, i els dialectes juguen un paper primordial a la trama, més enllà de la seua funció comunicativa i colorista.

Els personatges de l’entorn de Dusa, topònim que ens remet des de la ficció a la vila ribagorçana de Vilaller, utilitzen la seua llengua dialectal acuradament registrada per l’autora, que es va assessorar per lingüistes de l’ IEC com el professor Ramon Sistac, i que transmeten valors com la proximitat i el respecte per lo local i la diversitat en general.

L’ús d’una llengua o altra per part d’alguns personatges, tampoc és neutre ni aleatori. Té un sentit i una funció. El López, veí de la Severina i amic dels seus pares enmig de l’erm gironí, deixa de parlar en català quan tots ells desapareixen de la casa i torna al castellà dels seus orígens migratoris. El català ja no li serveix com ancoratge afectiu.

Els pares de la Severina, utilitzen sovint la paràbola i l’al·legoria per a comunicar-se quan parlen de la vida en clandestinitat, fent servir noms i vides de sants i les estructures de a jerarquia eclesiàstica, per amagar lo prohibit.

També  la literatura, i la lectura, juguen un paper estructural i simbòlic important com a eines de llibertat, de fugida i refugi davant una realitat adversa. I per al desvetllament progressiu de la trama són vàlids tos els suports textuals, des de pamflets clandestins, cartes d’amor amagades o anuncis publicitaris. La música i el cinema serveixen com a banda sonora i visual, evasió i reflex d’un temps en blanc i negre.

Per últim, el salt al buit que suposa l’últim capítol, on l’acció es trasllada als nostres dies (la primavera – estiu de 2020), un cop passat el vertigen i la inseguretat inicial d’un lector poc avisat, ens presenta un nou temps on la memòria històrica tracta de rescatar de l’oblit una etapa cruel que, per a la Severina, malgrat tot, va merèixer la pena viure.

La mestra i la Bèstia és una novel·la impactant, que commou i estremeix a l’hora, on tots els elements, per molt heterogenis i dispersos que semblin, estan perfectament engranats  en una maquinària implacable que de vegades fa basarda, por, però de la qual val la pena deixar-se emportar.

Portada del llibre

A Finlàndia la cultura, ací s’atura

Biblioteca Oodi de Helsinki

Vaig estar a Hèlsinki (Finlàndia) aquesta tardor, vivint a una residència d’estudiants, fent classes de finès a una Escola d’Adults municipal (Helsinguin Aikuisopisto)i visitant els antics amics fets al llarg dels cinquanta anys transcorreguts des que hi vaig anar a aquest país per primera vegada com a estudiant becari l’any 72.

Un dels meus objectius, en aquesta ocasió, era polsar l’opinió i l’estat anímic i sociopolític del personal en un moment en què s’havia produït la invasió unilateral d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin, veí inseparable de Finlàndia pels segles dels segles, i havia saltat a la premsa la notícia de que la presidenta del govern finès, la socialdemòcrata Sanna Marin, havia organitzat una festa particular amb els seus amics i familiars a la seu del palau de l’executiu.

En el tema de la guerra russa – ucrainiana, la reacció del poble finés va ser unànime i instantània. Una por ancestral pels records de la Gran Guerra d’hivern  (en finès, talvisota) on Rússia va envair Finlàndia en 1939 i que va durar fins a 1944 després de la Guerra de Continuació (jatkosota) represa en 1941, va fer que el 85% del Parlament finès actual aprovés demanar per primera vegada l’ ingrés de Finlàndia a l’ OTAN.

Es podria dir que després de les dues guerres mundials i fins la caiguda del mur berlinès la política finesa ha tractar de conjurar el perill del gegant soviètic, amb el que té 1400 kilòmetres continus de frontera comuna, amb molta socialdemocràcia: construint uns sòlids fonaments d’assistència i protecció social  per als seus ciutadans (tal i com van fer els nord americans i els estats europeus guanyadors de la guerra) i fent unes fortes inversions en Cultura i Ensenyament públics, a l’hora que mantenia forts lligams d’intercanvis culturals i unes molt fluides relacions diplomàtiques amb la URSS.

Ara, després de la invasió russa d’Ucraïna, Finlàndia ha anant tancant progressivament les fronteres amb el país de Putin, tot sense deixar d’acollir els nombrosos propietaris russos de cases i negocis radicats a Finlàndia.

Una de les primeres coses que vaig fer en arribar a Helsinki aquesta última ocasió va ser visitar la Biblioteca Central Municipal “Oodi” un veritable temple laic dedicat al saber i la cultura inaugurat l’any 2018, la construcció de la qual va costar 90 (sí, han llegit be, 90) milions d’euros.

Entrar en aquest impressionant edifici suposa viure una experiència irrepetible on es barregen en voràgine les sensacions de llibertat, tolerància, amor als llibres i la lectura i tot en un ambient molt relaxat

 Passejant pels seus mil racons recoberts de fustes corbades, clares i fosques, al visitant el fa l’efecte que allí res està prohibit, tot està permès, i no obstant això, en cap moment es detecten conflictes d’interessos entre qui està tancat en una sala de cristall unipersonal immers en una lectura o recerca profundes, qui parla tranquil·lament en les taules amb els seus companys de classe, els bebès que mengen els seus potets mentre juguen al terra, els qui estan llegint en el sòl amb les sabates tretes, els que mengen o beuen mentre fullegen un diari i els qui passegen entre els seus prestatges parlant amb el mòbil.

Tot un cant d’exaltació dels valors sublims de germanor, convivència i d’homenatge a lo públic, que s’estan perdent en el nostre continent, fins i tot als països capdavanters en aquests temes com eren els nòrdics.

Perquè aquesta primera impressió tan il·lusionant, amb el transcurs del mes i mig que vaig ser allà, es va anar transformant en una visió de la realitat no tan afalagadora.

Sondejant entre amics i coneguts les seues opinions davant l’ affaire Sanna Marin, que va transcendir els mitjans de comunicació de tota Europa, em vaig  adonar que els líders d’un determinat país, com en el cas d’Obama en EEUU, es veuen d’una manera diferent des de fora del lloc que des del mateix país on governen.

 El meu amic Raimo Junnikkala, un  competent professor jubilat d’Anglès de l’Escola Normal de Turku i expert innovador didàctic, i la seua dona Merja, directora d’una Escola Infantil a un barri de la mateixa localitat, qualificaven l’actuació de Marin d’irresponsable i d’haver posat en perill la seguretat del país en haver deixat, sense cap substitut, les seues tasques de govern durant unes hores de festa “i tal volta de borratxera”.

Un altre amic, Sami Ruponen, d’uns quaranta anys, que treballa d’administratiu a una empresa de construcció, em va mirar amb sorna i un punt de perdonavides quan el vaig preguntar per la seua cap de Govern. Sobraven més comentaris.

Tanmateix son pare, Perti (86 anys), un expert fuster que va arribar a restaurar a Seinajoki una casa de camp que va ser residència d’estiu del mític general Mannerheim, parlava amb admiració de Sanna Marin, “una noia jove, honesta i molt preparada, que va fer una gran tasca de govern durant la pandèmia…”

És clar que les crítiques a la cap de Govern i el gir del vot de molts ciutadans cap a partits de centre dreta i dreta radical en les últimes eleccions generals no ha estat degut sol a una “mala tarda” de festa de la presidenta, tot i que cal ressenyar  que, per exemple, el seu col·lega anglès, Boris Johnson no ha tingut tant ampli rebuig de la seua ciutadania davant les seues continuades festes amb alcohol celebrades a Downing Street en plena pandèmia.

Sembla que els errors de conducta són perdonats abans als rics de solemnitat i alumnes d’Òxford com a Johnson que a una jove d’origen humil, de mare separada i tornada a casar amb una dona, com és el cas de Sanna Marin.

L’Estat de benestar finlandès ja donava mostres d’esgotament des de fa uns quants anys. Tot i que el Ministeri de Benestar Social disposa de grans quantitats de diners per a garantir la protecció dels sectors més vulnerables de la població, continuen veient-se un munt de gent deambulant pels carrers i places víctimes de l’alcoholisme i els centres d’atenció i de residència per a drogodependents són en paraules d’un treballador social amb qui vaig parlar, “llocs on se lis facilita la droga fins que moren, això sí, dins d’un edifici públic que els protegeixi de la vista dels vianants”. Una filosofia coherent amb la doctrina luterana per la qual un ha d’assumir les conseqüències dels seus actes.

Un dia, passejant per un barri proper al port de Helsinki, a la part antiga de la ciutat, vaig veure una llarga cua de persones esperant rebre, d’un local de l’ Església Luterana Sueca, bosses de plàstic amb aliments bàsics de subsistència. Hi havia emigrants africans, alguns ciutadans russos, però també molts finesos, especialment de la tercera edat, tot i que, oficialment, una salari mínim d’inserció està garantit per tothom.

Tota aquesta situació, on caldria incloure alguns dèficits en el prestigiós sistema educatiu nacional, quasi 100% públic, on comencen a faltar professors de matèries com Anglès o d’Escoles Infantils, i una creixent emigració que ve a cobrir serveis bàsics per al funcionament del país ha fet decantar el vot cap a la dreta d’una bona franja de votants. Després de les eleccions generals del passat 2 d’abril, el Partit de Centre (keskusta) encapçalant una Coalició Nacional liberal podrà formar govern amb el suport des de dins o extern dels ultra nacionalistes del Partit dels Finlandesos. Com els grups a l’esquerra del PSD van sofrir una forta davallada, Sanna Marin s’ha vist impossibilitada (amb el 20% dels vots i uns 40 diputats)  per a editar una nova coalició de govern progressista.

Amb aquestes circumstàncies i si en un futur no molt llunyà no canvien, trigarem a veure en el país dels 50.000 llacs nous projectes com el de la biblioteca Oodi de Helsinki, la biblioteca central de Turku, el Museu Alvar Aalto de Rovaniemi i molts altres signes d’una societat sensible a una cultura integradora.

Edifici del Parlament Finès (Eduskunta) a Helsinki

Mil veus i accents en la prosa de Marc Cornell

MÀRIO SASOT

Després de dotze anys de sequera naix una nova col·lecció de llibres de creació en llengua catalana a l’Aragó de mans de l’editora privada Gara d’Edizions, “Entre 2 aigües” dirigida per Chusé Aragüés. Es tracta de Contes compromesos, un recull de relats de Marc Cornell, íntim alter egod Hèctor Moret, que al llarg d’una intensa i fructífera vida com a filòleg, caçador de paraules i amant de calcigar els indrets franjolins i altres terres frontereres, s’ha vist “compromès” a escriure per a diverses revistes i institucions d’eixes zones.

En les nou narracions que conté el llibre, podem recórrer mentalment, i quasi visualment, les terres i viles de l’Isàvena, l’Alt i Mitjà, com Espés, Calbera, Ovarra, Catrossit, Rallui, Torlarribera i d’altres llogarets del Pallars i la Ribagorça catalana.

També podem rellegir mites ancestrals d’aqueras montañas, com el Toni Butoni, el compte Arnau, les llegendes de Sant Jordi, el Senyor d’Espés, en Pairot, n’Alonzo, les encantàries, al temps que ret sentit homenatge a escriptors que han conreat aquest art de recopilar i revisar llegendes com el pallarès Pep Coll o el barceloní Joan Perucho.

També hi ha algun relat de temàtica més actual com el de “Barcelona no és Barçalona (…) o Pandicosa no és Panticosa (…), on l’autor s’endinsa en terrenys polèmics soci -futbolístics i metalingüístics.

I enmig d’aquesta ziga-zaga d’emocions mítiques, nostàlgies investigadores i recorreguts per paisatges i personatges, brollen sense atur paraules quasi oblidades del nostre acerb, com cadolla, aljub, alifara, fardatxo (del qual Cornell/Moret trasllada una història seua del vers a la prosa),estaltzí, sadurija i altres, recollides en el pròleg pel mestre Artur Quintana.

L’editor, José Aragüés,  ens comenta que la col·lecció està oberta a originals en llengua catalana “sense posar límits geogràfics”  i que per la seua publicació només es valorarà la qualitat i l’ interès de l’obra”.

Hèctor Moret

Palpitante historia de una guerrillera salvadoreña

López Águila, Myrna. Renata. Memorias de una guerrillera. Nautilus ediciones. Zaragoza. 2022.

Mario Sasot

Portada del libro

Las diferentes luchas guerrilleras que se desparramaron por el continente americano en los años 60 y 70 para hacer frente a sanguinarias y despóticas dictaduras militares han tenido en ocasiones alguien que las escribiera. Recuerdo, en mi modesta experiencia de lector de este género, los dos libros que publicó el ex comandante guerrillero nicaragüense Omar Cabezas en los 80 y los 90, La montaña es algo más que una inmensa estepa verde y Canción de amor para los hombres y la novela El grito de la mariposa. Terror, resistencia e impunidad en Guatemala, del amigo y compañero entrañable Enrique Ortego, en este caso contando la historia en tercera persona.

Pero el libro que nos ocupa ahora tiene un valor especial por varias razones. En primer lugar, porque se cuentan unos hechos ocurridos hace casi cuatro décadas, distancia que permite a la autora/protagonista, por nombre literario Renata, analizar unos hechos dolorosos y trágicos con una perspectiva racional, crítica y autocrítica, pero sin perder la cercanía sentimental, empática y visceral de una mujer que dejó una vida relativamente acomodada de joven universitaria en la capital guatemalteca para echarse al monte y jugarse la vida en busca de una sociedad mejor.

Escrita con un lenguaje vivo, directo y sencillo, de elegante brillantez descriptiva, que llega raudo a las entrañas del lector, Myrna/Renata nos narra la naturalidad y cotidianidad con las que las fuerzas armadas de un gobierno totalitario y cruel como el salvadoreño de la segunda mitad de los 70 asesinaban impunemente, no sólo a disidentes, estudiantes y guerrilleros sino a familias y edificios enteros llenos de gente inocente donde podían hallarse escondidos aquellos.

También nos llegan al alma sus dudas y miedos antes de lanzarse generosamente a una aventura revolucionaria que la llevaría a un  desgaste físico y emocional brutal, viviendo años enteros en la montaña y en pueblecitos donde compartió las punzadas del hambre y demás penurias de sus habitantes, así como sus experiencias colectivistas y solidarias.. No excluye de su reato valiente y comprometido con la verdad, amén de agudos análisis críticos de la situación sociopolítica centroamericana de entonces, la denuncia de las “contradicciones” (en román paladino:las canalladas y abusos machistas) de sus compañeros y dirigentes  revolucionarios varones.

Hasta el punto de que en esta edición del sello zaragozano Nautilus, facturada amorosamente por su responsable, Samuel Trigueros y revisada por Merche Llop, aparece al final un documento firmado por la Asociación de Mujeres Veteranas de la Guerra Civil de El Salvador, en el que felicitan y agradecen a Myrna López “su valentía y capacidad al compartir en esta obra (…) momentos tan personales e íntimos de sus vivencias como participante en la guerra que sufrió nuestro país en los años 80…”.

Estas compañeras de Myrna denuncian asimismo los intentos generalizados de la memoria histórica oficial  de las guerrillas revolucionarias “de invisibilizar, minimizar o tergiversar la participación de las mujeres en la guerra y, en general, en la política. O lo que es más grave, ocultar abusos de poder que son claros crímenes”.

Eso y mucho más es lo que saca a la luz, de entre capas y años de ocultación y olvido, esta novela escrita desde el corazón, la reflexión y la lucidez, que nos lleva por los entresijos de las oscuras relaciones de poder en todos los ámbitos, desde el de las dictaduras militares hasta en las mismas estructuras internas de las organizaciones revolucionarias.

Renata no abandona en ningún momento al lector, que permanece suspendido por la magia de las palabras, los paisajes, las historias y la tensión dramática de la acción desde la primera línea hasta la última.

La pasión laica de José Luis Gamboa

Interpretación de la Piedad, por José Luis Gamboa

El pasado 17 de febrero, el profesor y artista plástico zaragozano José Luis Gamboa presentó, en en el estudio arquitectónico PAC 17, situado, como las siglas indican, en los bajos del número 17 de la calle Pedro Arnal Cavero, sus cuatro últimas obras, en las que temas clave de la iconografía religiosa cristiana son tratadas desde una óptica maraca por el humanismo y la actualidad.

Cristos con sexo evidente y caras que en ocasiones remiten a personajes reales, salpicados de elementos trans o queer, que se encuentran rodeados de gentes que traslucen autenticidad y cercanía, vestidas con sus monos y cascos de trabajo o luciendo indumentarias raperas, nos trasladan a un mundo de sentimientos solidarios que exudan compasión y ternura. Tamaña y bella “irreverencia” le dan a sus última producción pictórica un mensaje subliminal alternativo y rupturista no exento de esperanza, elementos que nunca ha abandonado el imaginario artístico de Gamboa.

La muestra puede verse en este moderno y fantástico estudio de arquitectura, situado en el barrio Jesús, junto al CEIP Hilarión Gimeno, hasta el próximo 10 de marzo.

Momento de la presentación

Interpretación del Descendimiento según de Van der Weyden

El Paranimf acollí el dia de la Llengua Materna a Saragossa

FOTO: MÀRIO SASOT

Ahir dilluns, 21 de febrer, es celebrà a l’Aula Magna del Paranimf de la Universitat de Saragossa el Dia Internacional de la Llengua Materna, amb la presència, entre altres autoritats, del Rector de la Universitat de Saragossa, José Antonio Mayoral, el Director General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, Ignacio López Susín; el president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt; los directors generals del Departament de Vertebració del Territori, Gregorio Briz i Bizén Fuster, i el president de la comarca del Baix Cinca i alcalde de Saidí, Marco Ibarz.  En la seua salutació als presents que omplien el recinte, Mayoral digué que “les llengües van més enllà de ser un instrument de comunicació i són a més un valuós patrimoni immaterial que s’ha de protegir. “Les llengües- afegí- transmeten bellesa, són bellesa”.

Tot seguit es procedí a lliurar un petit obsequi i un diploma a les més de dues-centes persones que s’havien inscrit per tenir un nom en aragonès o en català. Mai, que nosaltres sapiguem, s’havia vist una sala solemne i prestigiosa com la centenària Aula Magna de l’antiga Universitat de Saragossa plena a rebotir de xiquets i joves, que a més gaudien de noms com Licer, Alodia, Chesús, Mateu, Núria, Acher, Chulia o Izarbe, entre molts altres. Ha estat aquesta una iniciativa de la Direcció General de Política Lingüística per agrair els pares aragonesos que han triat aquests noms autòctons per als seus fills i per estimular altres pares a prendre aquesta pràctica perquè, com digué el titular de l’organisme promotor, López Susín, “aquests noms vinculen i mostren un fort arrel al territori i transmeten amor als seus orígens”.

FOTO: DGA

Després arribà el torn de fer lliurament de diversos guardons que atorga el govern aragonès per a la difusió i normalització de llengües pròpies.

El Premi Antonio Artero per un vídeo en llengua aragonesa va recaure en el curt “Adormite”, dirigit per Carlos Baselga Abril “pel seu ús normal de l’aragonès en la vida quotidiana  i per la seua creativitat”- en paraules del Jurat. La història, plena d’emotivitat, aborda el maleït tema del robatori de nens durant el franquisme i fins a molt entrada la transició.

A continuació, l’escriptora i dramaturga barcelonesa amb arrels a Beseit, Marta Momblant, rebé el premi Guillem Nicolau pel seu recull de relats titulat “Dona, Terra, Aigua”, segons l’acta del Jurat “per la seua descripció de la societat d’una zona del Matarranya amb un to femení i feminista …”.

L’autora, que agraí a la DGPL el seu suport a les llengües pròpies d’Aragó i a totes les persones que la van encoratjar a escriure, digué que la seua obra “parla de la bellesa integral de les dones del Matarranya i de la bellesa de la llengua d’aquest territori”.

El premi Arnal Cavero de Literatura en Llengua Aragonesa, el recollí la veterinària, escriptora i ecologista Lucía López Marco, pel seu poemari “Cuan plegue o colapso”. L’autora dedicà el seu guardó “als nens i nenes que parlen l’aragonès i que garanteixen el futur de la llengua”.

 Finalment, el director general Ignacio López Susín va concloure l’acte fent un resum de les activitats portades a terme per aquesta institució en els quasi vuit anys des de la seua creació i agraí la complicitat i implicació de la societat aragonesa amb les seues propostes de normalització, difusió i dignificació de les llengües pròpies, “en total 170 institucions entre empreses, sindicats, ajuntaments, comarques, associacions culturals i de pares d’alumnes, professors d’aragonès i de català, escoles, instituts i la Universitat, a la qual hem patrocinat, entre moltes altres col·laboracions, la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia, que des del seu naixement ha publicat un munt de publicacions i col·leccions en llengües pròpies i ha organitzat  nombroses trobades i jornades científiques en torn a aquests temes.

L’acte va estar amenitzat per les actuacions del duo Iseia, de música en aragonès, i de Júlia Cruz, acompanyada a la guitarra per Manuel Fuentes, de cançons en català. Tres veus de dones que marcaren amb els seus tos afinats i sensibles una atmosfera emotiva i prenyada de futur.

FOTO: DGA. Foto de família de premiats i autoritats.

Taula rodona sobre dones escriptores a Alcanyís

El proper dimars, 14 de març, a les 18.30 hores, la Sala Multiusos del Liceu d’Alcanyís acollirà la
celebració de la taula rodona “Vozes en o zierzo/Voces en el cierzo/Veus en el
cerç. Escriptores en aragonès i català d’Aragó.”

L’activitat coincideix amb la clausura de la mostra, del mateix títol, que es pot veure a la Sala Municipal d’Exposicions d’Alcanyís des del passat set de febrer. L’exposició, que al llarg del 2022 ha girat per Saragossa i Jaca, centra el seu focus en la feina d’una sèrie de dones escriptores que van utilitzar o utilitzen les llengües pròpies d’Aragó (aragonès i català ), en els seus escrits.

La taula rodona estarà moderada per la professora Maite Moret Oliver i en la qual intervindran Mario Sasot, professor, escriptor i especialista en Literatura Catalana a l’Aragó, José Ángel Sánchez Ibáñez, professor de la Universitat de Saragossa i expert en literatura en aragonès, i Merxe Llop, escriptora en català d’Aragó.
L’acte contarà amb l’actuació del grup Políglota Teatre.
La iniciativa forma part del projecte més ampli: Vozes en o zierzo/Veus en el cerç/Voces en el cierzo que es desenvoluparà durant tot l’any 2022 i la primera meitat del 2023.

La mostra itinerant de Veus en el cerç viatjarà des d’Alcanyís fins a Mequinensa, on es podrà visitar a la Sala Miguel Ibarz d’aquesta localitat a partir del divendres 17 de març.

Una de les línies estratègiques del projecte és la visibilització del paper de la dona i de la perspectiva de gènere en relació amb les llengües pròpies d’Aragó, a més de posar en valor l’interessant i intens treball de la dona al voltant de la llengua i de les seues diferents varietats dialectals, fomentar el coneixement mutu de les dones que desenvolupen una important tasca a favor de la llengua aragonesa i catalana, de propiciar la participació de la dona en els espais on es prenen acords i decisions sobre
les llengües pròpies i d’iniciar i avançar en l’estudi d’aquestes des d’una perspectiva de gènere. Aquestes i altres idees són les que es tractaran en aquesta taula rodona.
L’entrada és lliure fins a completar aforament.

La revista Crisis homenajea a José Luis Rodríguez y Encarnación Ferré

Se hará durante la presentación del nuevo número de la publicación el lunes en el Principal

Encarnación Ferré y José Luis Rodríguez (FOTO: Víctor Herráiz)

El próximo lunes 16 de enero a las 19:00 horas, la revista de crítica cultural Crisis, rendirá un cálido y emotivo homenaje a dos de sus estrechos colaboradores: el escritor, filósofo y profesor universitario José Luis Rodríguez García, y la profesora, escritora y pedagoga Encarnación Ferré Chiné, ambos fallecidos en la segunda mitad del pasado año 2022.

El acto de reconocimiento de estos dos intelectuales aragoneses tendrá lugar durante la presentación del número 22 de la revista Crisis en el vestíbulo del Teatro Principal de Zaragoza.

En el mismo intervendrán diferentes personalidades de la Cultura y miembros del consejo de Redacción de Crisis que leerán textos de los dos autores homenajeados.

Por otra parte, acaba de fallecer otro destacado miembro colaborador de la revista, el poeta y traductor Francisco Úriz, lo que ha terminado por sumir en el dolor al consejo de redacción de la revista.

En este último número, además de diferentes secciones dedicadas a los dos autores fallecidos, que incluyen artículos de opinión, glosas y entrevistas, encontramos un texto de Lidia Falcón O’Neill, en la sección “Firma invitada”, una serie de colaboraciones bajo el epígrafe de lo que fueron las últimas palabras de Goethe: «Luz, más luz» y un amplio resumen de los debates originados en las X Jornadas de Crisis celebradas el pasado año y tituladas: La mirada de la Ciencia.

Salvat edita Asterix o Galo en aragonès

“Semos en l’año 50 antis de Cristo. Toda a Galia ye ocupada por os romans. Toda? No pas!”

Així sona el començament de la primera història de “Asterix o Galo” en aragonès editada recentment per Salvat amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística del govern aragonès. Aquesta edició se suma a unes altres ja traduïdes a altres llengües de l’estat espanyol, com el castellà, català, gallec, asturià i basc. La traducció a l’aragonès ha estat realitzada per Pascual Miguel Ballestín, qui confessa que “encara que pugui semblar una tasca fàcil perquè el còmic sol tenir frases curtes i un vocabulari senzill, no ha estat així perquè calia escurçar les distàncies entre les referències a la societat gal·la del segle I d’un text publicat en 1959 amb la societat i la cultura aragonesa en un text dirigit lectors del segle XXI.”

El director general de Política Lingüística aragonès, Ignacio López Susín, va dir durant la presentació del llibre a Saragossa que el suport a aquest projecte “va en línia amb altres iniciatives tendents a fer visible aquesta llengua minoritzada i a fomentar la lectura de textos en aragonès entre els joves lectors. En aquest sentit vam iniciar l’any passat  dues propostes informàtiques com a e-biblio i la Biblioteca virtual d’Aragó (Biviar) que permeten l’accés a moltes obres contemporànies traduïdes a l’aragonès i hem editat els dos primers llibres de la Col·lecció “Isabel Rodas”, dedicada a rescatar textos clàssics en aragonès o traduccions a aquesta llengua”.

Amés, el Departament d’Educació, Cultura i Esports aragonès convoca amb caràcter anual el Concurs “Braulio Foz” de còmics en llengua aragonesa.

De la versió aragonesa d’aquesta obra clàssica de René Goscinny i Albert Uderzo s’han editat 1.500 exemplars i López Susin no descarta que la iniciava tingue continuïtat amb altres títols d’aquesta història de gals i romans que ha arribat a vendre 350 milions d’exemplars arreu del món i ha estat traduïda a més d’un centenar d’idiomes.  .

Siete ciudades con carácter unidas por el Ave

Barcelona

Mario Sasot. Zaragoza

Recientemente, la Agencia Catalana de Turismo, organismo de la Generalitat de Catalunya presentó, en el excelente marco gastronómico del restaurante Novo Davo de Zaragoza, el proyecto de desarrollo turístico llamado Grand Tour de Catalunya, que aprovechando el paso del tren de alta velocidad por ciudades “con mucho carácter” en definición de sus promotores, como Lleida, Tarragona, Reus y Valls, Barcelona,  Girona y Figueres  se ofrecen como objetivo ideal para planear city-breaks de corta estancia y a la vez son el pórtico en el que adentrarse hacia unas comarcas poco conocidas y pueblos con encanto.

Viniendo desde la línea de origen Madrid- Zaragoza, la primera parada con la que nos encontramos es Lleida, situada a los pies de dos colinas sobre las que se levantan la Seu Vella y el castillo templario del Gardeny, que acogió en la antigüedad a ilergetes, romanos, visigodos, judíos, árabes y cristianos, todos los cuales dejaron su improntas en sus calles, barrios y plazas. Sus vegas aledañas regadas por el Segre nutren de excelente fruta dulce y verduras a toda la zona, que además ofrece excelentes vinos y aceites.

Lleida

Próxima parada: Camp de Tarragona, una estación ferroviaria de entrada inhóspita que permite acercarte a la capital de la provincia, con su anfiteatro romano, la catedral de Santa Tecla, el privilegiado Mirador del Mediterráneo, su Rambla Nova, y sus barrios medievales y modernistas, que hacen las delicias de los caminantes.

Desde ese mismo cruce de caminos tenemos a tiro de piedra las ciudades de Reus, patria chica de personajes ilustres, como el arquitecto Gaudí, el pintor Fortuny y el general Prim, con un animado centro urbano comercial lleno de singulares edificios modernistas, ¡ah! y sin olvidar que es considerada la capital mundial del vermut.

Cerca de ella se encuentra Valls, origen, según algunos, de los castellets o torres humanas y cuna de delicias gastronómicas como los calçots y el romescu.

Desde la Catalunya Sur, el tren de Alta Velocidad remonta encrespadas sierras y litorales sinuosos hasta llegar a Barcelona, la capital de la Comunidad y referencia europea y mundial, sobre la que la Agencia Catalana de turismo recomienda un paseo distendido por los mercados tradicionales y los barrios de tradición marinera como la Barceloneta. También ha diseñado diversas rutas literarias y sugiere la visita a la Casa Vicens, primera vivienda de Gaudí en la ciudad condal, o los museos MNAC y MOMA.

Girona

La siguiente estación nos lleva Girona, donde el visitante puede disfrutar del recorrido por los barrios árabes y la judería, de experiencias como el Temps de Flors, que tiene lugar una semana de mayo, y de delicias gastronómicas como sus distinguidos restaurantes, los vinos la D.O. Empordà y los pasteles denominados Xuxos.

Antes de atravesar la frontera francesa, el tren nos deja el encanto de Figueres, patria de Dalí, donde no puede dejar de visitarse el Teatro Museo Galí y la torre Galatea, el castillo de Sant Ferran o recorrer la hermosa rambla, repleta de edificios clásicos y modernistas.

El consorcio turístico de la Generalitat catalana también ofrece la oportunidad de conocer con mayor profundidad la Catalunya más peculiar a través de un recorrido de 2.000 kilómetros de 13 días de duración por todas las comarcas. La ruta se iniciaría en Barcelona y seguiría en dirección de las agujas del reloj señalando carreteras de especial interés paisajístico, zonas de interés monumental, rutas de interés natural y parques nacionales, lugares accesibles para personas con movilidad reducida, etc.

Asimismo, la ACT tiene programadas 12 rutas temáticas que abarcan ámbitos desde la Arquitectura de Gaudí, rutas marinas, ciudades medievales, la Catalunya interior , Entre el mar y la montaña, espacios naturales protegidos, etc.