(També és morir un poc i altres tòpics derrotistes).
Com a palestins sense terra, com a minusvàlids físics davant d’una barrera arquitectònica de l’alçada d’un tros de muralla xinesa, com a clowns d’un circ que mai hem aidat a muntar, així ens sentim els habitants de la Franja quan volem traure la nostra llengua al carrer, perquè li done l’aire i el sol.
Estem farts de que als diputats regionals del PAR i el PP, i als sectors més reaccionaris d’aquesta regió, que mai s’han preocupat de les llengües minoritàries, els entre un furor de repent en favor de les “modalitats lingüístiques” d’Aragó quan exigim que es tracte les nostres llengües maternes amb la mateixa dignitat i els mateixos drets que les altres. I quan aconsegueixen que el tema lingüístic quede postergat a l’oblit o institucionalment inexistent, llavors s’obliden del tema i esperen que l’aragonès i el català de l’Aragó desapareguen del mapa i quedar-se així tranquils amb la còmoda, àmplia, única i total presència de la “llengua de l’imperi” campant pels seus territoris.
Però miraculosament, el català de la Franja continua viu i se sent als carrers dels nostres pobles, des d’Aneto i Bonansa fins a Aiguaviva, passant per Benavarri, Tamarit, Fraga, Val-de-roures i tants altres pobles, tot i que es va perdent molt lèxic antic i la substitució pel castellà, en alguns llocs, va a la vertiginosa velocitat de creuer de la València costera.
Aquí us passo un escrit sobre l’estat actual de la qüestió que vaig publicar al número 1 de la revista “Crisi”, que es va presentar a Saragossa fa uns pocs dies.
Mas de Bringuè 