Qui sic? ¿Quién soy? Kuka olen?

 

Façana d’entrada al mas de Bringuè

 

La vida, al cap dels anys, t’ensenya que moltes de les fites que s’assoleixen al llarg del seu recorregut  són fruit de la rebel·lió personal davant determinades frustracions viscudes durant la infància o l’adolescència.

La llengua

Jo vaig nàixer, amb el nom de Màrio Sasot Escuer, a Saidí, un 7 de març de 1951. Saidí és un poble de la ribera del Cinca, a la província d’Osca, on es parla català. Allà vivia amb els meus pares, dedicats a les feines agrícoles i de la casa.

Però a la tardor de 1956, quan jo tenia cinc anys i mig, i coincidint amb el naixement de mon germà Antonio, ens vam anar, tota la família, a viure a Saragossa.

Mon pare, que va estudiar de petit allà i va tindre que deixar els seus estudis per culpa de la Guerra, mai va pair aquella frustració i, quan va tindre un fill en edat de començar els “pàrvuls” i un altre recent nascut, va decidir moure’ns a tots perquè mai miressem la terra  com a mitjà de vida i  ens poguessem dedicar a lo que ell no havia pogut fer: estudiar.

Des del primer dia que vam arribar a Saragossa, els meus pares van començar a parlar entre ells en castellà per a facilitar-me  la meua tasca monolingüe al Col·legi “Lasalle- Gran Vía” on vaig estudiar dels cinc als quinze anys.. Va ser una feina molt eficaç.

Jo, poc a poc, vaig anar perdent la meua llengua materna. Mon pare va treballar mols anys de taxista i després de camioner a la capital aragonesa. Jo sol anava al poble de vacances i, poc a poc,  amb els amics que havia fet, dels tres als cinc anys,  a “estudi” i pes carrers de Saidí, van acabar parlant-me en castellà, perquè cada volta em costava més seguir-los en català. .

Aquesta pèrdua em va marcar molt en el futur. Després d’haver recuperat una mica la parla quan mon pare va tornar a treballar la terra i necessitava els nostre ajut als estius i el fet d’haver  viscut i treballat sis anys a Catalunya (Sta. Coloma de Gramenet) als anys 70, que em va permetre “despertar” molt vocabulari català que romania dormit al meu inconscient, em vaig convertir, a partir dels any 80 i 90, quan vaig tornar a viure a Saragossa, en un fanàtic defensor, estudiós i promotor cultural  de la Llengua catalana a l’Aragó.

Potser si, com jo hagués desitjat, m’hagués quedat a viure a Saidí fins als 14 o 15 anys, com a tots els meus companys i amics que després van anar a estudiar a fora, el meu bilingüisme s’hagués convertit en una cosa normal, i no haguera tingut tanta necessitat de reivindicar i investigar la meua llengua materna.

Finlàndia

La meua afició i passió per Finlàndia i per la llengua i la cultura fineses també ve, penso jo, per un cúmul de circumstàncies i de petites i grans  frustracions de joventut.

Un cop acabat el Batxillerat de Lletres i el Preuniversitari a l’Institut Goya de Saragossa, el curs 1968-69 vaig començar Filosofia i Lletres. Dos cursos després, vaig tindre que triar especialitat.

A jo el que m’agradava era fer Clàssiques (Llatí i Grec) però no es podia fer a Saragossa. Vaig acceptar fer Filologia Romànica (bàsicament Llengua i Literatura Espanyoles) amb el consol de que aquesta branca em podria servir per a treballar de lector o professor d’Espanyol a l’estranger.  I jo vaig tenir un professor de Filosofia al Batxillerat que ens va parlar d’un amic seu que estava de lector d’Espanyol a la Universitat de Hèlsinki (Finlàndia). Eixa imatge  no se em va oblidar quan vaig veure un cartell a la Facultat que oferia una beca per a anar a estudiar a Finlàndia. Me la van concedir i al setembre de 1972, fa ja més de 40 anys, després de passar-me l’estiu a Anglaterra  per aprendre una mica d’anglès, vaig anar allà i vaig estar quatre mesos estudiant Lingüística General i Finès. Un cop acabat aquell quadrimestre, em van concedir quatre  mesos més de beca, fins al juny del 73, però no em van prorrogar la durada del passaport per motius polítics (expedients universitaris, etc. ) i el 15 de gener de 1973 vaig tenir que anar a fer el servei militar sense cap possibilitat d’aprofitar aquells quatre mesos més fora d’Espanya.

La falta d’aquests quatre mesos més de beca em va impulsar a mantenir contacte amb Finlàndia tota la resta de la meua vida. He tornat moltes vegades. Durant els anys noranta vaig coordinar durant tres cursos un programa Comènius amb un centre de Secundària  de Turku  i encara hi mantinc contactes personals i professionals que em permetran  continuar anant a aquest país en el futur.

Periodisme

La meua dedicació al periodisme, que em va dur a estudiar posteriorment aquesta carrera, va ser una mica fruit de l’atzar que va despertar en mi una passió de la infància adormida durant mols anys.

Un cop acabada la “mili” a Jaca l’any 74, la meua lluita política contra el règim de Franco que vaig començar a la Universitat de Saragossa continuà, ara ja de manera més organitzada, dins d’un grup polític d’extrema esquerra (el Moviment Comunista). A l’estiu d’eix any em van detenir repartint fulls d’aquest partit denunciant la mort, a mans de la Guàrdia Civil, de tres persones concentrades a la plaça del poble de Carmona (Sevilla) per demanar aigua corrent, que la tenien tallada feia dies.

Aquesta detenció i el posterior ingrés, durant unes setmanes, a la presó de Torrero, em van decidir a anar a buscar feina fora de Saragossa. I així vaig anar  a parar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelona)  on vaig passar, els sis anys més intensos i emotius de la meua vida.

Un cop vaig trobar algunes feines de subsistència (mitja jornada a una biblioteca, unes classes particulars, etc.), a través de gent del meu partit i de l’Assemblea Democràtica de Santa Coloma em van proposar agafar la corresponsalia de Tele-Express, un diari vespertí del Grup Godó, i de treballar amb altres companys, molts d’ells també corresponsals a altres diaris, dins la revista local “Grama”.  Jo vaig recordar les coses que vaig fer de petit en aquest àmbit al Col·legi “La Salle”, com la redacció d’articles irònics per a una “revista llegida”per a tot el centre, la gravació d’un programa escolar que jo mateix vaig dirigir i realitzar, a Ràdio Saragossa” i em va fer gràcia la possibilitat de tornar a una activitat, que m’agradava molt però que me la vaig traure del cap com a opció de futur perquè els seus estudis no es feien a Saragossa.

L’any 76, quan finalment vaig aprovar una assignatura que em faltava per a acabar la carrera de Filosofia i Lletres i vaig trobar feina a un Institut barcelonès, em vaig matricular de Periodisme a la UAB a Bellaterra.

L’any 80, i amb mitja carrera de Periodisme feta (dos cursos i mig aprovats) vaig tornar a Saragossa amb un trasllat de feina una mica especial (una permuta amb una altra professora).

Allà vaig estar uns anys sense fer gran cosa de premsa (tan sol algun article a la revista Andalán, parlant d’ensenyament o de la Franja.

Però vet aquí que a l’estiu de 1984, el periodista de Saidí Joaquim Ibarz, que ja hi era el corresponsal de La Vanguardia a Centre Amèrica, em va proposar fer uns reportatges sobre la Franja per a aquest diari. Ne vaig fer tres: Un de la Llitera i Ribagorça, un altre del Baix Cinca i una altre del Matarranya. Allò em va permetre conèixer la Franja de dalt a baix i fer-me una idea més clara i “unitària” d’aquest territori.

A continuació, per suggeriment del redactor Eugeni Madueño, amic i company dels temps del diari Tele-Exprés i de la Revista Grama de Santa Coloma, em van proposar enviar notícies d’Aragó com a corresponsal. Vaig acceptar  i… fins ara.

Aquell mateix any em vaig tornar a matricular de Periodisme, ara a Leioa, a la Universitat del País Basc,  on vaig acabar la carrera el 1988.

A part de des meues col·laboracions a La Vanguàrdia, he escrit de tant en tant  a l’Heraldo (on vaig treballar quatre mesos com a redactor de Cultura l’any 90) i he portat, durant onze anys i mig, la direcció de Temps de Franja (revista de les comarques catalanoparlants de l’Aragó).

Ensenyament

Totes aquestes feines de premsa les he compatibilitzat  amb la de professor de Llengua en centres de Secundària, que ha set el meu principal mitjà de vida durant 35 anys.

Després de estar dos anys com interí a l’ Institut Sant Josep de Calasanç de Barcelona,(1976-1978) vaig treure les oposicions i  em van donar plaça a l’ Institut Puig i Castellar de Santa Coloma, la ciutat  on vivia i on militava políticament, al moviment de barris. Al mateix departament de Llengua va anar a parar, també, eix mateix any, un altre aragonès, Federico Jiménez Losantos. Des d’aquella vila majoritàriament emigrant va intentar construir la plataforma de llançament que el dugués, des  de l’esquerra comunista a l’estrellat del lerrouxisme més exacerbat i, finalment al liderat mediàtic de la dreta madrilenya més radical.
La meua implicació personal, afectiva i docent amb els alumnes d’eix Institut va ser total i encara mantinc vius els records d’aquells dos cursos viscuts amb ells i alguns contactes personals.

En 1980 em vaig traslladar a l ’Institut Mixto 4 “El Portillo”, de Saragossa. Si els dos anys a l’ Institut colomenc van ser d’un tracte molt íntim i vivencial amb uns alumnes i uns professors molt  il·lusionats i motivats, la tornada a Saragossa va a suposar el retrobament amb molts companys i amics de la Universitat, que treballaven a aquest Institut, i les lluites i els debats democràtics, junts, professors i alumnes,  per un ensenyament més progressista, per un sindicalisme independent i contra el feixisme que tornava a ensenyar la pota el 23-F de 1981.

El  curs 1989-90 ens van traslladar a la meitat del claustre a un nou Institut que havien fet al barri de l’Almozara, perquè l’edifici on estàvem al “Portillo” era cedit provisionalment per l’Ajuntament. Aquell institut el vam batejar, amb el temps amb el nom de la revista “Andalán”. A inauguració del nom, coincidint amb els 25 anys del naixement de la revista, vam vindre molts dels periodistes, sindicalistes i intel·lectuals que van escriure a la revista en un acte molt emotiu de cultura democràtica. I en eix Institut em vaig jubilar, en complir els 60 anys, el 30 d’agost de 2011.

Bandúrria

La bandúrria ha set un instrument que m’ha acompanyat como un amic fidel, des de que tenia 10 anys. Me’l van portar els reis mags i vaig aprendre uns mesos al col·legi. Després, el mateix professor que feia classes allà, don Francisco Peyrona  Cáncer, em va donar classes particulars a casa durant dos anys. El professor Peyrona era director de la rondalla Cesaraugusta,  compositor i acompanyant de mítics cantadors i cantadores de jota. Jo admirava en ell, a part de la seua saviesa musical, la seua humilitat, paciència i generositat.

A partir d’aquí vaig ser autodidacta i tocava per plaer en les festes amb els amics. Fins que a finals dels anys 70, em vaig decidir a acompanyar en alguna cançó a l’amic i cantautor de Saidí, Anton Abad, com una manera de recolzar la llengua i la cultura del poble. I així continuem, més de trenta anys després, amb sis discs gravats i més d’un centenar d’actuacions.

La formació del Duo Recapte, amb l’Antoni Bengochea com a rapsode i jo acompanyant-lo a la bandúrria, va ser una proposta o suggeriment de la que llavors coordinava les classes de català a la Franja, Carme Alcover, per a inaugurar l’Escola d’Estiu de Mequinensa de 1993. I a partir d’astí, ens vam continuar reunint tractant d’emparellar  poemes d’autors de la Franja amb músiques del nostre gust i,  fins ara.