El CONSELL SUPERIOR DE LES LLENGÜES D’ARAGÓ “concebut com un òrgan consultiu d’especial importància per al desenvolupament de la política lingüística de la Comunitat Autònoma”, creat i regulat per la vigent Llei de Llengües, adscrit actualment al Departament d’Educació, Universitat, Cultura i Esport i no obstant “dotat d’autonomia orgànica i funcional per tal de garantir la seva objectivitat i independència”, en sessió celebrada a Saragossa el passat dia 10 de maig, un cop presentada i admesa pel Ple la dimissió del president i de la Vicepresidenta del mateix, fent ús col · lectiu de la competència i de la responsabilitat pública assumida, tant com d’l’autoritat moral que es reconeix als seus membres, després de considerar la situació i les circumstàncies, la perplexitat i el desconcert que s’ha creat amb la demora d’una promesa incomplerta i el no compliment de la llei vigent, necessita i vol fer la següent:
DECLARACIÓ A L’OPINIÓ PÚBLICA ARAGONESA
L’aragonès tot just és ja una relíquia venerable per als aragonesos. La “protecció d’aquest patrimoni cultural i històric d’Aragó” està garantida per l’Estatut d’Autonomia, però després de trenta anys d’autogovern en què gairebé no es va fer res per ell, constatem amb amargor que una llei-ni tan sols l’anomenada “de ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó-no garanteix per si sola la supervivència i conservació de cap llengua. I menys encara l’ús que es faci de l’aragonès, el dret dels seus parlants i el respecte a les modalitats de la parla. I pel que fa al català d’Aragó o de la Franja, que hauria i podria ser porta oberta de bat a bat o, millor, l’Arc de Triomf per passar i repassar, per celebrar junts la mateixa història, correm el perill de convertir-lo en pedra d’ensopegar i en polleguera que ens trasbalsa: de Fraga “enta ací” aquesta llengua és encara per a massa aragonesos una infàmia i de Fraga “enta enllà” un motiu de reivindicació territorial.
Els aragonesos ens hem destacat en els últims temps per la defensa del nostre patrimoni material, doncs bé, la llengua és un patrimoni immaterial tan important o més que aquell que mereix millor tracte. Invertir per promoure el seu ús és invertir en democràcia i en educació humana. I el que es necessita és poc més que res en diners, que no sobra, i moltíssim més en altres valors inapreciables que se suposa no haurien faltar.
Tenim una Llei de Llengües en vigor i un Govern que no la compleix. En aquesta situació les dimissions dels càrrecs orgànics del CONSELL SUPERIOR DE LES LLENGÜES D’ARAGÓ s’han presentat a qui correspon, és a dir, no davant el Govern, sinó davant els consellers en Ple que assumeixen unànime i col · lectivament tota la responsabilitat, sense que ningú dimiteixi com a conseller, i davant el poble aragonès, la és la sobirania al capdavall. Les lleis són perquè es compleixin. Cap és perfecta, i també la Llei de Llengües pot ser millor. Però, parafrasejant l’adagi: “imperfecta lex, set lex”.
Encara que sigui la Llei de Llengües paper mullat i el CONSELL SUPERIOR DE LES LLENGÜES D’ARAGÓ probablement una possibilitat perduda, la continuïtat dels consellers en els seus càrrecs i la seva existència mateixa, serà de fet una denúncia i el testimoni de càrrec en favor d’una causa pendent: un servei públic altruista i sense costos econòmics. Raó de més i suficient per queixar-se i buscar empara on n’hi hagi.
Mas de Bringuè 